El cementiri dels elefants
"És aberrant, o potser molt humà, que els carrers continuïn sense dedicar-se a científics o artistes, i no a polítics, per definició, sectaris"
Tothom, deia Heidegger, és un “ésser per a la mort”. La consciència del dol i la set de transcendència, i no només d'allò viu i perible, és el motor vital per antonomàsia que motiva una raó creadora, més enllà del conegut com a “instint”, i que diferencia l'home de la resta d'espècies.
El progressiu camí cap a l'esgotament biològic sobrepassant, amb escreix, l'esperança de vida que ens pertoca com a espècie, fa que els problemes cognitius, i la pròpia vellesa, siguin circumstàncies per les quals tota persona passarà, llevat d'imprevistos desafortunats.
El mite del cementiri d'elefants és una creació basada en múltiples llegendes i alguna que altra apreciació científica. Més enllà de ser una escena d'El rei lleó (o el títol d'alguna pel·lícula o sèrie) no existeixen llocs massius d'enterrament per a paquiderms, encara que sí de matances massives.
De totes maneres, sigui en elefants africans o asiàtics, sí que s'ha constatat l'existència de comportaments propers al dol, i fins i tot, d'alguna mena de protoenterrament que demostra el sentir de l'elefant, reflectint la seva categoria d'ésser moral.
S'ha comprovat que als proboscidis els costa abandonar els cadàvers dels seus congèneres, i que fins i tot es commocionen quan passen a prop dels seus ossos, arribant alguns elefants indis a “enterrar” els seus nadons.
La caça d'elefants, comportament gens modèlic en l'àmbit social, i de moralitat difícil, no deixa de ser un monument a l'aberració humana de la necessitat de demostrar el poder sobre la natura (com ja feren els monarques assiris amb els lleons asiàtics, tal com ho reflectiren en els seus impressionants relleus palatins).
L'ús de l'argument cinegètic del control de poblacions (en llocs com Botswana) en éssers “una mica més” que sentients és d'una laxitud notòria, i de difícil justificació sense resposta.
Des dels inicis de la civilització a l'home li ha preocupat el seu enterrament. Sigui contractant assegurances de defunció, o buscant on ser enterrat (si a Granada o a Madrid, per exemple), a tot jerarca o plebeu l'ha aterrit no tenir on passar el darrer viatge.
El mateix Dret romà va justificar la necessitat d'establir sempre hereu (com fa el Codi Civil de Catalunya) en la voluntat que algú continués la capçalera de la família (pater familias)… i mantingués el culte domèstic.
En ser recordat per la família, en alguns casos, s'hi uneix la necessitat de ser recordat per la societat. El record familiar, llevat d'excepcions, no passa de la segona generació i sempre que el comportament hagi estat afectuós o, si més no, atent (al “bala perduda”, d'alguna manera, se li mig perdona amb un oblit més proper, llevat de casos extrems).
El record social és més capritxós, i la seva recerca més asfixiant per moments.
Els èxits polítics són sempre producte de la narrativa, igual que la pròpia experiència humana si ens basem en ciència, però amb uns incentius jeràrquics i de prevalença que l'etologia sembla voler assimilar als alfas entre babuïns.
És sabut que als emperadors romans els obsessionava, molt especialment, ser deïficats i no caure en la Damnatio Memoriae (o condemna de la memòria) que implicava la maledicció en el record, i entre altres qüestions, ser esborrat de qualsevol representació pública.
L'Infern de Dante ja feia referència, en la seva Divina Comèdia, als diferents polítics que, segons el geni florentí, habitaven en una eterna Damnatio Memoriae. Frau (fiscal, entre d'altres), luxúria, gola, avarícia… els diferents cercles a l'infern dantesc semblarien les habitacions d'un gegantí hotel on, qui sap si sense remei, sempre podrien habitar els polítics del moment, actual o precedent.
La justícia és relativa, i la memòria, selectiva. Les campanyes forçades de restabliment, davant una mort propera, no deixen de ser una titella en mans d'Hècate o un os en alguna de les goles de Cèrber, coses que s'intenten inventar per recordar amb afecte aquells que estan a punt d'entrar en l'anhelat per Dante, això sí, amb algun atenuant concedit, potser en forma d'algun servei o obra pública de menció.
Costaria de creure que aquells que tingueren “avis florentins” somiïn, encara, amb tenir una plaça i un carrer a cada poble i ciutat de la regió que, al seu parer, van construir. És aberrant, o potser molt humà, que els carrers continuïn sense dedicar-se a científics o artistes, i no a polítics, per definició, sectaris. El perill de la Damnatio Memoriae aterra, i el temps és curt.
Resta per reflexionar sobre si a Espanya ens comportem excessivament bé amb el record dels nostres polítics ancians. Jubilem aviat (Trump està molt més proper en edat a Felipe González que a Pedro Sánchez) i “enterrem” abans (cap expresident del Govern espanyol, i potser pocs autonòmics, han sortit indemnes de la “justícia pública” i de la pena de telenotícies).
Al final, parafrasejant el fals Cèsar de torn, la professió de polític té aquests riscos…
