Què està passant amb els mitjans tradicionals?
"Quan una tragèdia només és imputable al pur atzar, a la dissort, aquí s'acaba la feina de fiscalització de la premsa i la demanda de responsabilitats polítiques"
Quan aparegui publicat aquest article, potser el succés que comentaré ja haurà quedat sepultat entre les tones d'informacions incessants que rebem diàriament. Potser ja formi part del limb mediàtic de la desmemòria. Com els 46 morts d'Adamuz. Com els 6 joves que van perdre la vida a la platja d'El Bocal en cedir una passarel·la.
"Ha estat un cúmul de desgràcies", va titular El País a la seva notícia sobre l'accident dels joves.
Respecte a la tragèdia d'Adamuz, assegurava fa poc Iñaki Barrón, president de la CIAF, que havia estat “un fet fortuït amb una gran càrrega de mala sort”.
El mateix ministre Óscar Puente, hores després de l'accident, ja havia afirmat que era “tremendament estrany i difícil d'explicar”.
Hi ha un patró que es repeteix? Sembla que sí.
Al cap i a la fi, quan una tragèdia només és imputable al pur atzar, a la dissort, aquí s'acaba la feina de fiscalització de la premsa i la demanda de responsabilitats polítiques.
Però tornant al succés que esmentava a l'inici: el dissabte 2 de maig, un home va matar a ganivetades una dona, a plena llum del dia, en un barri residencial d'Esplugues de Llobregat.
L'agressor va fugir, es va passejar amb un ganivet de grans dimensions per l'Avinguda Diagonal i, finalment, va ser detingut pels Mossos d'Esquadra al barri de Les Corts.
La primera notícia que vaig tenir del fet va ser a través d'un compte de X. A la publicació, que adjuntava una foto del suposat agressor, es donaven detalls molt concrets: que un individu molt alterat, portant un enorme matxet, havia atacat diverses persones al carrer i havia matat una adolescent asiàtica que vivia en un bloc de pisos d'un carrer determinat.
Com que em va sorprendre el nivell de detall, vaig entrar als comentaris per veure si s'aclaria la fiabilitat de la font. El propietari del compte afirmava que la informació li havia arribat a través d'un amic seu, veí de la zona.
Poc després, vaig començar a veure la notícia en alguns mitjans: es parlava d'un crim masclista i que l'agressor podia ser l'exparella de la víctima.
Em va estranyar la hipòtesi, tenint en compte la primera informació que jo havia llegit: si la víctima era adolescent, resultava com a mínim xocant l'edat de l'agressor, que semblava ser molt més gran que ella.
En les notícies dels mitjans tradicionals, però, es parlava d'“una dona”, no d'una adolescent.
Van anar passant les hores i em van estranyar dos elements. El primer, el grau d'inconcreció de les notícies en comparació amb el grau de detall de la publicació inicial del compte de X.
Es podria explicar pel criteri de prudència: faltaven dades contrastades i el jutge havia decretat el secret de sumari.
Però el segon detall que va captar la meva atenció —i aquest sí que em va semblar més anòmal— va ser la poca rellevància que estava tenint la notícia a la premsa digital: vaig entrar en alguns dels principals mitjans, tant nacionals com catalans, i en cap d'ells la notícia ocupava un lloc destacat.
De fet, calia buscar a consciència per trobar-la camuflada entre moltes altres notícies que no semblaven tenir la mateixa magnitud mediàtica.
I des d'aquell moment no vaig poder deixar de preguntar-me per què.
Per què l'assassinat d'una dona indefensa, adolescent o no, al mig del carrer, a plena llum del dia, en un barri residencial, en un lloc proper a una de les artèries de Barcelona, no obria els mitjans digitals o els telenotícies.
Potser perquè també en aquesta ocasió es considerava una pura fatalitat, un fet aïllat del qual no es poguessin derivar responsabilitats polítiques?
Potser per no crear alarma social?
I com és possible que els grans mitjans seguissin el mateix criteri per restar-li transcendència mediàtica?
Quins són aquests criteris i qui els estableix?
No haurien de ser els mitjans de comunicació garants del dret a la informació dels ciutadans?
Com és possible que a la premsa del nostre país s'hagin dedicat incomptables hores a debats com el petó de Rubiales a Jennifer Hermoso o la suposada agressió —negada per una jutgessa— de Vito Quiles a Sarah Santaolalla i se li dediqui una atenció mínima a un crim d'aquestes característiques?
Tampoc vaig veure gaires declaracions institucionals condemnant l'assassinat o solidaritzant-se amb la família de la víctima.
El president Illa, que dos dies abans havia condemnat a X el “segrest” de dos membres d'una flotilla per part d'Israel, no va fer cap al·lusió a l'atac.
Sí que va publicar un comunicat l'alcalde d'Esplugues, ple de fórmules buides, en què acabava condemnant “qualsevol tipus de violència”.
Ho senten? Davant l'assassinat concret, atroç, d'una dona indefensa, la muletilla de la condemna a qualsevol tipus de violència.
I què voleu que us digui. He llegit aquesta expressió massa vegades, en contextos d'extrema podridura moral, i he vist, també massa vegades, en els mateixos contextos, com certa premsa mirava cap a una altra banda, com per ser optimista respecte a la deriva d'alguns fenòmens.
