Alejandra Costamagna: "El més interessant de l'amistat és que no hi ha cap institució que la reguli"
L'escriptora xilena, Premi Herralde de Novel·la amb El sistema del tacte (Anagrama), torna a les llibreries amb On el puc deixar, una novel·la sobre l'absència i l'amistat femenina
Alejandra Costamagna és, molt probablement, una de les màximes exponentes d'aquest grup d'escriptors xilens als quals se'ls ha denominat com a Generació dels fills. El tret comú és que tots ells van créixer durant la dictadura. A més, si alguna cosa defineix aquest grup d'autors és el fet que, entre ells, a més de Costamagna, trobem alguns dels noms més destacats dins de la literatura en castellà: Nona Fernández, Lina Meruane o Alejandro Zambra, entre d'altres. Després d'haver quedat finalista del Premi Herralde de novel·la amb El sistema del tacte, Costamagna torna a les llibreries amb On el puc deixar.
Es tracta d'una novel·la sobre l'amistat entre dues dones, una amistat que perdura a través de l'absència d'una d'elles. Són els anys noranta, Xile està en plena transició democràtica, però la democràcia que s'està formant, hereva directa de la dictadura, no és ni de bon tros la que molts desitgen. Militant, la Mara desapareix el 1989, es converteix en algú buscat pel poder i que ha de viure amagant-se. La Manu, la seva amiga, sap la raó de la seva desaparició, però des que se'n va anar gairebé no ha sabut res d'ella. El silenci, tema central en la narrativa de Costamagna, embolcalla aquesta amistat i, alhora, esdevé el seu motor, és el que permet pensar en el que és i en el que podria haver estat des de la imaginació, des de la pura especulació.
Volia començar posant en diàleg On el puc deixar amb En veu baixa, la seva primera novel·la.
Sí, diria fins i tot que hi ha una relació entre aquella primera novel·la, En veu baixa, i els altres llibres que van venir després, però no és una cosa que jo m'hagués proposat. Tots ells, d'una manera o altra, intenten observar els vaivens entre la intimitat i la història col·lectiva, perquè les fractures socials i polítiques tenen sempre un correlat portes endins, en la intimitat i en els afectes. Les meves novel·les aborden el polític des de l'afectiu, busquen observar el micro, el que està sota la superfície, darrere dels grans fets i dels grans relats. Com em va dir en una ocasió una editora a qui estimo molt, jo escric de les merdetes del dia a dia.
Alejandra Costamagna
De fet, On el puc deixar és, sobretot, una novel·la sobre l'amistat i sobre la perduració d'una amistat malgrat l'absència d'una de les dues amigues.
Perquè, en realitat, l'absència d'una de les dues amigues pot ser extrapolada a altres contextos. Evidentment, a la novel·la la seva absència obeeix a un context concret, però el que a mi m'interessava observar era com aquest vincle d'amistat perdura en el temps i perdura en gran part gràcies a l'especulació, a la conjectura i a la imaginació de què és el que passa, de què hauria estat, si les coses haguessin estat diferents…
Tant a En veu baixa com aquí, hi ha el tema de la impossibilitat de parlar de certes coses, de la impossibilitat d'explicar.
El silenci té moltes capes. Perquè, d'una banda, pot ser una pulsió des de fora, una interrupció del discurs que s'imposa i que obliga a callar. D'altra banda, el silenci és també una eina, és allò que permet que perduri l'amistat, en el sentit que és el secret que uneix les dues amigues. És un secret amb un rerefons, certament, polític, però aquest silenci és el que permet que l'amistat sobrevisqui. La novel·la intenta donar un espai a l'absència i, per tant, també un espai al silenci per, a partir d'aquí, indagar en la força que pot tenir l'absència a l'hora de crear un món possible, una altra realitat possible.
L'absència esdevé una mena de presència. I, en certa manera, és el que passa en països com l'Argentina o Xile, que conviuen amb la figura del desaparegut i, per tant, del que ja no hi és i del qual no se sap res.
Jo volia donar agència a l'absència, una agència que tenen els desapareguts per la dictadura. Els militants polítics, els represaliats… parlem de societats, com és la xilena, que viuen des de fa dècades amb la presència constant de l'absent. Per això, la meva novel·la té un to una mica fantasmal, perquè a Xile convivim amb la càrrega constant dels desapareguts, persones de les quals no se sap res, de les quals no ha quedat res. No hi ha ni tan sols un cos al qual puguem oferir una ofrena. Estan en una mena de llimb.
Alejandra Costamagna
I, pensant en Agustín, personatge de El sistema del tacte, la paraula és l'eina per omplir l'absència?
Tant a El sistema del tacte com aquí, els personatges pateixen del desarrelament. A El sistema del tacte, hi ha un desarrelament geogràfic, mentre que a On el puc deixar els personatges no es troben, no senten una veritable pertinença. Per això, la Mara i la Manu es projecten l'una en l'altra, és una manera de trobar-se, encara que totes dues hagin pres camins completament diferents. Seguint, en part, el que comenta Maria Sonia Cristoff, m'interessava pensar l'amistat des del lloc de la conspiració i no de l'innocent o del romantitzat.
Crec que en l'amistat entre dones hi ha hagut una mica de conspiració com a forma de fer sentir la seva veu quan aquesta estava silenciada en el discurs públic. Pensem, per exemple, en els ventalls i en el llenguatge que amagaven. Volia abordar el vincle de l'amistat des d'aquí, un vincle que és també d'amor, és a dir, de complicitat i d'afecte. I assenyalo això perquè quan es mencionen els afectes oficials sovint es deixa fora l'amistat o es considera un afecte secundari. I no és així. A més, el més interessant de l'amistat és que no hi ha cap institució que la reguli i la sustenti; per això, l'amistat és una relació plena de llibertat i força.
La Mara ha optat per la militància, ha optat per no acomodar-se a una democràcia que ve directament de la dictadura i que no és el que s'esperava.
Cert, i això em permetia observar com d'erroni és romantitzar les amistats, perquè, moltes vegades, les amistats existeixen, tot i que cada persona prengui un camí diferent. D'aquí que la Mara i la Manu es reflecteixen l'una en l'altra, però el mirall que són l'una per l'altra és un mirall trencat, esquerdat. Cada fractura representa les diferències que hi ha entre elles, els camins possibles pels quals cadascuna d'elles ha decidit transitar.
I són també els camins que s'han deixat de prendre: d'aquí les fissures que veu la Mara a la façana de La moneda: el que pot ser i no va ser.
Totalment. La Manu habita en l'immediat present, mentre que la Mara, des de la seva absència, s'ha sostret del temps, ha deixat de viure en el present de la seva amiga. D'aquí les conjectures de què parlàvem abans: la Mara habita, almenys per la Manu, en el temps del condicional, en el temps del podria ser, del podria haver estat i del podrà ser en el futur. El de la Mara és un temps trencat que m'imaginava encarnat en aquella cascada a Oaxaca que està petrificada. Tu t'acostes al torrent, veus el torrent, però aquest està petrificat i, per tant, aturat en el temps.
Alejandra Costamagna
La Mara i la Manu representen una generació que va començar a ser adulta amb la democràcia i amb les decepcions per aquell nou Xile que no era el que s'esperava.
Elles representen aquells personatges secundaris als quals s'ha prestat poca atenció. Elles són aquella generació que va ser nena durant la dictadura i, per tant, van créixer amb una cicatriu, però sense ferida, perquè la ferida i el protagonisme se'l va endur la generació anterior, els seus pares, que van viure l'arribada de la dictadura i van viure la dictadura amb la consciència d'un adult. Però ja és el moment que aquests personatges secundaris comencin a adquirir protagonisme dins del relat i a convertir-se en personatges principals de la història. A més, cal dir que els anys noranta s'han narrat poc, ja que s'ha considerat com un temps clausurat, el temps de la nostra transició democràtica. Tanmateix, aquells primers anys noranta són importants perquè és el moment en què la institucionalitat hereva de la dictadura es reanomena per donar lloc, en la mesura del possible, a la democràcia i ho fa a través de molt silenciament.
Dir “en la mesura del possible” és molt significatiu.
Perquè va ser així. De fet, es deia fins i tot que es faria justícia només “en la mesura del possible”. Però era un oxímoron, perquè o hi ha justícia o no n'hi ha. Si bé és una cosa d'aquest present i que està tenint lloc en molts llocs, crec que totes aquestes qüestions que, en termes d'impunitat, no van quedar resoltes a Xile són les que han aplanat el camí a l'extrema dreta pinochetista.
En aquest sentit, la reivindicació de la imaginació que vostè fa a la novel·la té un important component polític.
Perquè la imaginació implica el poder i la capacitat per construir alguna cosa nova. La imaginació implica poder pensar en un futur possible i diferent. I això és el més revolucionari que hi ha en aquest moment. Per això, la imaginació sempre ha estat considerada pel poder com una cosa perillosa.
Alejandra Costamagna
A través d'una sèrie de definicions, vostè aborda, a més del silenci, una qüestió clau des del segle XX: la insuficiència de la paraula a l'hora d'anomenar.
Davant la insuficiència de la paraula, com a autora exploro la possibilitat de trobar una jerga per anomenar l'absència, de trobar una llengua per transmetre el que no es pot transmetre. Les paraules són insuficients, però, al mateix temps, tenen molta força a l'hora de poder acallar o acollir significats. La pregunta que em plantejo és com convertir les paraules en un espai d'acollida. Sens dubte, cal treure-les del diccionari, que es pot tornar una mena d'insectari, i modelar-les i resignificar-les. Només així és possible pensar en una subversió de l'ordre del discurs, només així permetem que les paraules construeixin el seu propi relat.
Vostè, com altres autors, penso en Nona Fernández, per exemple, ha estat inclosa en l'anomenada “generació dels fills”.
Sí, som una mena de comunitat que habitem el mateix temps i que vam començar a escriure i a publicar més o menys en els mateixos anys. Cadascú té el seu registre i el seu univers propi, però compartim una consciència comuna, una marca o, com dèiem abans, una mateixa cicatriu.
Ja es pot parlar d'una generació dels nets?
És una cosa incipient. Crec que la pulsió per desprendre's de la càrrega de ser fill o net, de la càrrega de la genealogia ha fet que resulti difícil parlar d'una generació assentada de nets. També és cert que crec que els nets escriuen des d'una altra perspectiva, qüestionant l'estructura econòmica del país i denunciant les conseqüències que ha tingut mantenir un model neoliberal exacerbat. Penso, per exemple, en Gabriela Alburquenque, en la novel·la de la qual, Avís de demolició observem precisament aquesta precarització que no és sinó herència de la dictadura, convertida en laboratori del model econòmic que tenim ara.
