La IA ja acomiada i ningú no té un pla
"Després de la robotització, queden les feines molt mal pagades i les molt ben pagades, els directius. Les feines intermèdies desapareixen. És el buidatge de la classe mitjana laboral. La piràmide professional s'està aixafant pel mig"
Marc Vidal ho va resumir fa uns dies a la ràdio amb una pregunta que hauria de treure'ns la son a tots, i és què passa amb l'ocupació quan les empreses més rendibles de la història acomiaden treballadors precisament perquè són rendibles.
No és retòrica. És la descripció literal del que està passant aquests dies del 2026. Els nombres ja no admeten eufemismes.
Ja no parlo dels acomiadaments que hi ha a Amazon o a Meta, o a qualsevol altra gran, i els que s'han anunciat.
A Espanya, Capgemini ha confirmat un ERO de 748 acomiadaments i Inetum ha anunciat més de 400 sortides, citant ambdues l'impacte directe de l'automatització.
En total, més de 1.000 treballadors en sòl espanyol perden la seva feina en una sola setmana per la mateixa raó, que es resumeix en què la intel·ligència artificial (IA) fa la seva feina més barata i més ràpida.
Cap d'aquestes empreses està en crisi. Aquest és el punt. El que ja no existeix és la necessitat de tanta gent per generar els mateixos o millors resultats.
El patró travessa sectors d'alt i baix valor afegit. El podem trobar en software, atenció al client, màrqueting, anàlisi de dades, logística, assessoria fiscal, periodisme o educació.
Un cas emblemàtic l'ofereix una empresa espanyola de màrqueting que va reduir dos terços de la seva plantilla en quatre anys implementant IA. No va fer fallida, sinó que es va automatitzar.
La polarització del mercat laboral és un fenomen que les dades confirmen i que resulta especialment inquietant. Després de la robotització, queden les feines molt mal pagades i les molt ben pagades, els directius.
Les feines intermèdies desapareixen. És el buidatge de la classe mitjana laboral. La piràmide professional s'està aixafant pel mig.
Una anàlisi confirma que les feines de qualificació mitjana -les que permetien a la majoria escalar posicions- estan desapareixent, mentre la creació d'ocupació es concentra als extrems. El “premi salarial” d'aquests llocs intermedis s'ha evaporat.
Hi ha quelcom encara més pervers que hem de tenir en compte i que sembla que la gent, pel que percebo en molts casos, no és gaire conscient. La IA està eliminant els llocs junior, la pedrera de les empreses.
Un model de llenguatge de 20 euros al mes pot fer la feina d'un analista acabat de graduar amb un 80% de precisió. Com es forma un directiu senior si ningú vol contractar juniors? Les empreses estan cremant la pedrera per optimitzar els marges del trimestre.
La IA ha vingut per quedar-se, i en molts casos és molt bo que sigui així. Pensar que es pot frenar és tan ingenu com pretendre aturar l'electricitat el 1900.
El que sí que es pot -i s'ha de- és decidir com repartir el que genera. I aquí és on el debat es posa interessant, perquè les propostes ja no venen només d'acadèmics o sindicats, sinó que venen de les mateixes empreses que estan provocant la transformació.
Una d'aquestes idees en el debat és l'impost sobre els beneficis generats per l'automatització, on es proposa que les empreses que substitueixin treballadors per sistemes d'IA paguin un impost específic sobre aquests beneficis.
La idea és senzilla, ja que si una empresa reemplaça 50 treballadors amb agents d'IA, aquesta decisió ha de generar una contribució fiscal que financi fons públics de transició laboral.
En el fons, és reduir la dependència dels impostos sobre nòmina -que són vulnerables quan la feina humana disminueix- i substituir-los per gravàmens sobre capital, plusvàlues i beneficis empresarials derivats de la IA.
Podem resumir-ho en què si les màquines produeixen, les màquines han de contribuir a la Seguretat Social. No es planteja com una ocurrència, sinó que és una necessitat aritmètica.
També es proposa la setmana laboral de quatre dies o jornades de 32 hores sense reducció salarial, com a forma de repartir l'augment de productivitat que la IA genera.
Si un treballador assistit per IA produeix en quatre dies el que abans feia en cinc, l'empresa no perd i la societat guanya. Espanya ja té experiència amb programes pilot de setmana de quatre dies, i l'argument es reforça quan l'alternativa és l'acomiadament pur i dur.
Una altra de les idees és el fons sobirà de riquesa pública, que proposa crear un fons públic d'inversió, finançat per empreses d'IA, els rendiments del qual es distribuirien directament a la població. És una versió institucional del que Alaska fa dècades que fa amb el petroli i Noruega amb els seus recursos naturals, adaptada al nou “recurs” del segle XXI.
I una altra idea, que la veig molt complicada, és la recualificació massiva. Aquí tenim un problema greu, i més quan, com en el cas d'aquí, s'aposta per salaris mínims alts amb una feble inversió en reciclatge professional, convertint-se sense voler-ho en el laboratori perfecte per comprovar si la tecnologia arriba abans que l'adaptació.
Els programes de reskilling no poden ser cursets de 40 hores. Hem de replantejar-los, perquè es necessiten programes estructurals, finançats amb la mateixa urgència amb què es financen les infraestructures físiques.
I la renda bàsica universal? La idea és recurrent, i Sam Altman -el CEO d'OpenAI- la defensa personalment des de fa anys. Però l'evidència empírica no és precisament entusiasta.
L'experiment finlandès de 2017-2018 no va aconseguir impulsar l'ocupació entre els seus beneficiaris, tot i que sí que va millorar el seu benestar subjectiu. El programa canadenc d'Ontario va ser cancel·lat per un canvi de Govern. Els pilots finançats per Altman als Estats Units van mostrar resultats mixtos.
La renda bàsica com a solució única no ha funcionat en cap dels experiments realitzats fins ara. Jo crec que necessita combinar-se amb les altres eines, no substituir-les, ja que cap d'aquestes solucions funciona sola. El que necessitem és un paquet integrat, i el necessitem ja, no d'aquí a cinc anys, perquè els acomiadaments estan passant ara.
Hi ha una paradoxa final que hauria d'incomodar a qualsevol que governi. L'FMI adverteix que un impost directe a la IA podria frenar la innovació, però no actuar garanteix que els beneficis es concentrin en poques mans mentre la classe mitjana laboral es desintegra.
L'intel·ligència artificial no esperarà que ens posem d'acord. Això no és progrés. És abandó.
