Quan ja no hi ha sòl moral

Per més que hagin corregut rius de tinta sobre l'acord entre el Partit Socialista i Junts que va permetre la investidura de Pedro Sánchez, crec que no existeix una clara consciència col·lectiva sobre el que allò va suposar en termes morals per a la nostra vida política.

Negociat a l'estranger per un pròfug de la justícia, que va liderar un cop a la democràcia en tota regla, i l'aleshores secretari d'organització del PSOE, ara investigat per suborn, organització criminal i tràfic d'influències, l'acord va implicar ni més ni menys que l'aprovació d'una llei d'amnistia, fins aleshores considerada clarament inconstitucional pels mateixos socialistes, redactada a dictat dels qui se n'han beneficiat, després d'haver estat condemnats per delictes molt greus.

Santos Cerdán, l'home que va negociar amb Puigdemont els seus acords amb el PSOE

Quan passa una cosa així, per més que es pugui sintetitzar en unes poques línies, és evident que salta pels aires qualsevol sòl moral. Per a algú que, per tal de governar, decideix justificar un “canvi d'opinió” semblant, ja tot és igual. I bona prova d'això és l'actitud que l'Executiu ha anat consolidant durant aquests anys davant dels altres dos poders de l'Estat: Legislatiu i Judicial.

Sobre el primer, va dir Sánchez al Comitè Federal del setembre de 2024 que la seva intenció era “avançar amb determinació, amb o sense suport de l'oposició, amb o sense concurs del Poder Legislatiu”. I, efectivament, així és. Les sessions de control dels dimecres al Congrés es tradueixen sovint en preguntes del Govern a l'oposició. El president rarament acudeix al Senat, i no s'ha convocat el Debat sobre l'Estat de la Nació, un dels compromisos del tan cobejat Pla d'Acció per la Democràcia.

L'abús del reial decret llei “òmnibus”, minant el paper del Parlament i intentant presentar sistemàticament l'oposició com a contrària a qualsevol política social (per negar-se a aprovar en bloc una allau de temes molt diversos), és sagnant.

Per no parlar de la sistemàtica pròrroga dels Pressupostos, manifestament inconstitucional si no es presenten!

Illa es compromet amb ERC per negociar els pressupostos: "Espero que compleixin amb la seva paraula"

No hi ha manera de portar uns Pressupostos Generals de l'Estat a les Corts, però es negocia per la porta del darrere (amb un dels amnistiats i menystenint també les comunitats autònomes) un finançament singular per a Catalunya, imprescindible per a la investidura de Salvador Illa, que ara retira els pressupostos autonòmics per evitar un cataclisme de la ministra Montero a les eleccions andaluses.

Sobre el Poder Judicial, l'Executiu es resisteix (encara que en el seu moment Pedro Sánchez ho defensava amb contundència, i ho reclamen el Consell d'Europa i la Comissió Europea) a modificar el sistema d'elecció dels 12 vocals jutges i magistrats del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), perquè no siguin nomenats per quotes de partit sinó pels seus iguals.

Amb el suport dels socis de la moció de censura (via proposició de llei), el Govern, ja en la legislatura anterior, va aconseguir retirar al CGPJ les competències per fer nomenaments d'alts magistrats mentre està en funcions (pretenia pressionar el PP, que no es posava d'acord per renovar-lo). Més endavant (per la mateixa via), li va retornar la capacitat d'escollir només els dos magistrats del Tribunal Constitucional (TC) que li correspon designar, perquè, si no, el mateix Govern no podria nomenar-ne dos més (els magistrats del TC es renoven en blocs de quatre). D'aquesta manera, el tribunal de garanties va passar a comptar amb una “majoria progressista” en proposar el Govern un exministre (Juan Carlos Campo) i la que va ser directora general d'Assumptes Constitucionals i Coordinació Jurídica al Ministeri de Presidència (Laura Díez). Amb aquesta nova composició, el TC va avalar la llei d'amnistia, amb el vot en contra dels magistrats de l'òrbita conservadora.

Juntament amb aquesta inacceptable manipulació de l'òrgan de govern del Poder Judicial per col·locar peces afins al TC, l'Executiu de Sánchez ha contribuït a generar una irresponsable ombra de dubte sobre la independència dels jutges. Ha qüestionat la seva tasca de manera totalment improcedent en nombroses ocasions, començant per la introducció de la idea de lawfare en l'esmentat acord amb Junts per a la investidura.

El passat setembre, en una entrevista a RTVE, Sánchez va afirmar que “hi ha jutges fent política”, cosa que va generar un gran malestar a les associacions judicials. Al novembre, el mateix president declarava en entrevista a El País, i abans de conèixer-se la sentència del Tribunal Suprem, que “el Fiscal General és innocent, i més encara després del que s'ha vist al judici”.

Els peons que ha col·locat Puigdemont a les estructures de l'Estat

Tot això sense oblidar que el màxim responsable de la Fiscalia és nomenat pel mateix Govern i per al període del seu mandat (“de qui depèn la Fiscalia?”), en contra també de les recomanacions de la Comissió Europea i del Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa (GRECO).

Així les coses, per intentar acallar tants excessos, als quals se sumen els gravíssims casos de corrupció que assetgen el PSOE, dels quals el seu secretari general diu no tenir coneixement, el gruix de l'energia es posa en el relat, recorrent per això a la política internacional.

Cal deixar clar que Espanya (patriotes quan convé) ha d'estar sempre en “el costat correcte de la Història” (tremenda cursileria), així que cal insistir en el “no a la guerra” (sense preocupar-se gaire, això no, per altres temes de política internacional no precisament llunyans com el Sàhara), cal reforçar “l'escut social” (encara que això no encaixi ni a cops de martell amb les continues cessions als nacionalistes) i cal combatre “els pseudomitjans” (mentre es pren el control de RTVE, per més que la fórmula contravingui de manera flagrant les exigències del Reglament Europeu sobre Llibertat dels Mitjans de Comunicació).

És clar que cal oposar-se als atropellaments del trumpisme! I a tants d'altres! El problema és que la utilització d'aquesta posa per presentar-se com una merla blanca de la moralitat després de tot el mal causat al nostre Estat de Dret (la captura del sistema de contrapoders és especialment greu) ja només és creïble per als molt cafeters.

Passa que, malgrat els esforços del cor d'opinió sincronitzada, i encara que no ens entusiasmi l'alternativa que es divisa, molts no hem renunciat a aquest sòl moral que aquest Govern va dinamitar definitivament abans de néixer.