Albert Serra: "Poca gent pot suportar que el públic li cridi, no li agradi o no entengui el que fa"
El cineasta català reflexiona sobre risc artístic, cinema i teatre, al qual no té en alta estima
També et pot interessar: Emma Vilarasau: "Quan algú vegi una persona sense llar o un immigrant tirat al carrer, que pensi en la història que hi ha darrere"
Notícies relacionades
- Aina Clotet: "És important que puguem fer pel·lícules en català, però que admetin la barreja lingüística i la pluralitat"
- David Castillo ('Aída'), sobre el cinema: “A vegades mana molt més el poder, les inèrcies i les mans grans que altres coses”
- Carla Quílez (18), actriu: “Als adolescents els costa anar al cinema; és una llàstima”
Albert Serra fent una pel·lícula sobre Magallanes, el conqueridor, sembla estrany. Tot i que, si un ho pensa, el cineasta català ja va parlar de colons a Pacifiction. La situació i el context, en canvi, eren uns altres.
En aquesta ocasió, el realitzador no ha tingut res a veure amb el resultat del film. Això afirma. Ell només exerceix de productor de Magallanes, pel·lícula dirigida pel filipí Lav Diaz, conegut per les seves llargues cintes que repten l'espectador pels seus temps.
És aquí on s'entén aquesta unió d'ambdós cineastes, però es manté el dubte. Què fan Serra i Diaz parlant d'aquest personatge controvertit? Per què, a més, és un mexicà, Gael García Bernal, qui l'interpreta?
Algunes d'aquestes preguntes van quedar sense resposta quan Crónica Global va entrevistar Serra al BCN Film Fest, on va presentar la pel·lícula, que avui ja és a sales. Això sí, reflexions sobre voluntat artística i teatre no van faltar.
—Lav Diaz i vostè es van conèixer el 2013 a Locarno, però van començar a entaular amistat el 2018, quan el filipí va acudir a la Filmoteca de Catalunya.
—Albert Serra: Sí! Va ser divertit, ell venia a més a presentar una obra de teatre i tal.
—I allà us va venir la idea de la pel·lícula o com va ser?
—Va ser una iniciativa del productor portuguès. Evidentment, la idea sorgeix de Lav. Érem a Locarno i el productor portuguès ens va comentar que tenia aquesta idea.
Tenia sentit, perquè l'expedició de Magallanes és espanyola. Ell era portuguès i va morir a Filipines, on va deixar aquesta empremta de catolicisme i de llengua espanyola.
—En qualsevol cas, des d'Andergraun, la seva productora, gairebé mai han produït res que no fos seu. A excepció també de Misericordia, d'Alain Guiraudie. Si bé és cert que el cinema dels tres presenta connexions, què l'impulsa a produir a altres? Aquesta amistat?
—Sí, però sobretot que el director tingui la qüestió artística com a prioritat absoluta i número u. La resta ja ho fan altres persones i millor. Aleshores, ajudar gent que ho necessita en aquest nivell és un factor, i si a més hi ha una amistat personal, o una relació que ve de més lluny, o una admiració —que sempre hi ha, si no, no es podria treballar—, doncs millor.
Però fer pel·lícules per fer, o produir per produir, o per una qüestió de diners, o una cosa amb la qual no tens res a veure, no. Ha de ser una cosa de gent seriosa.
—I és dels que intervenen en algun moment com a productor?
—No m'agrada intervenir, perquè sempre he odiat qualsevol forma de poder; ho odio, li tinc mania. Per això a la meva vida mai he donat una ordre. A més, crec que és una actitud perfectament adequada per produir pel·lícules artístiques: el responsable és el director, i jo, com a productor, simplement li he de donar les eines, els instruments per desenvolupar-ho a la seva manera. No tinc cap opinió sobre com s'han de fer les coses.
—Però corre el risc que després no li agradi la pel·lícula.
—Bé, a mi no m'ha d'agradar, li ha d'agradar al director. Si m'hagués d'agradar a mi, la faria jo la pel·lícula. I, a veure, són gent d'experiència prou contrastada; no necessiten ni la meva opinió, ni la meva ajuda, ni molt menys que jo sancioni positivament o negativament res del que fan. No hi faig res.
—Però ara que s'ha obert a produir, podria fer-ho amb catalans i altres espanyols?
—No tenim res especialment a favor ni en contra d'això. Simplement és la persona el que compta i la visió artística. El que veig més fotut últimament és la gent jove.
—Per què?
—No sembla que tinguin tanta passió artística; sempre estan obsessionats per l'èxit. No tenim tantes possibilitats de conèixer a... Si coneixes algú que realment tingui l'objectiu artístic com una divisa absoluta i irrenunciable, ens el pots presentar, perquè no n'hi ha gaires.
El cineasta Albert Serra Barcelona
—En conec un, però fa teatre.
—Doncs al teatre no li deixaran fer gaire. Sempre he estat de l'opinió que és molt difícil innovar en teatre avui dia, perquè la gent està massa pendent del públic i és un desastre.
—Al cinema igual, no?
—Però quan fas una pel·lícula, tu la presentes i sol sortir un any i mig o dos després. Els que t'han donat els diners al principi ja ni se'n recorden del que els havies explicat. Per tant, tot el que ve després els encanta veure-ho. Aquesta és l'avantatge: durant tot aquest període pots anar creant, experimentant, buscant aquella pel·lícula ideal... I ningú es quedarà allà agafat si després és una mica diferent, simplement perquè no ho recorden.
En canvi, al teatre, la gent està en temps real i vol l'aplaudiment, que és immediat. No es pot vèncer, i menys avui dia.
Tinc la teoria que el teatre està en decadència, encara que ja ho estava abans, perquè necessita l'aplaudiment del públic en directe. Amb les xarxes socials tothom busca això: l'èxit, que el reconeguin i l'aplaudeixin. Això ha transformat la ment de la gent i el teatre és la víctima número u d'això. I ho necessita, vol l'aplaudiment en temps real, de seguida.
Ja poca gent pot suportar el fet que el públic li cridi, que no li agradi o que no entengui el que fa. I, a veure, si no ho entenen, són ximples. Per això és molt difícil per a molta gent tenir aquesta actitud de focalitzar-se realment en la qüestió artística i fer abstracció de tot això. Ja no dic tenir alguna forma d'indiferència o de menyspreu; només abstracció de la reacció del públic. Poca gent està mentalment preparada per fer això.
Entrevista al realitzador Albert Serra Barcelona
—Pel possible fracàs o rebuig.
—Correcte, i perquè avui dia al teatre moltes coses funcionen perquè la gent hi va avui i l'obra durarà el que duri mentre la gent hi vagi. Aleshores, què faràs? Una cosa que a la gent li desagradarà? Si no ets capaç de fer-ho, aleshores aquest art està perdut.
Per això, jo puc anar a qualsevol obra de teatre de qualsevol teatre d'Europa i, abans d'entrar, ja et puc dir exactament el que passarà, com ho faran, etcètera.
—Per culpa del text o pel públic?
—Per com està muntat el sistema del teatre actual.
—I el del cinema creu que és molt diferent? Perquè, clar, vostè també és una mica un 'outsider'.
—Sí, hi ha molta més gent outsider, perquè la gent no està controlada quan s'està fabricant l'obra. Tothom està més obert; allà no et mira ningú del públic. I com que filmes molt més del que després surt, et pots permetre el luxe de cagar-la, en el bon sentit de la paraula, i provar coses diferents. Després, el muntatge donarà coherència a tots aquests intents de trobar coses interessants. És un tema que m'apassiona, la veritat.
—També pot ser més costós.
—Sí, però no hi ha propostes artístiques al teatre.
Albert Serra Barcelona
—Bé, aquí tenim l'Angélica Liddell, per exemple.
—Sí, és clar. No dic que no n'hi hagi tampoc, només que molt pocs.
—Parlant de muntatge de cinema, vostè està immers en un. De fet, semblava que la seva pel·lícula aniria a Canes i no hi va anar.
—A veure, és que és un muntatge llarg, complex, com el de totes les meves pel·lícules. Potser el més complex de tots els que he fet. És un procés lent, però segur.
—El curiós és que, venint de vostè, que no es posiciona políticament (encara que sempre hi ha una posició), a 'Out of This World' es posa polític i amb tema actual com el conflicte d'Ucraïna.
—No ho era tant quan ho vam pensar; ara s'ha tornat actual. El món va evolucionant en la direcció en què jo, personalment, ja intuïa que evolucionaria. Fixa't que a Pacifiction ja passava.
—En qualsevol cas, ha rodat allà?
—No, a Letònia, però representa Rússia.
Entrevista al director de cinema Albert Serra Barcelona
—I es ficarà en qüestions polítiques?
—La política és un context: és el principi de la guerra d'Ucraïna. Però encara no ho sé, ho trobarem al muntatge.
—Que no saben quant durarà.
—No. Les altres pel·lis sí que ho saben perquè tenen un guió, el roden, tot està estructurat i només cal ajuntar. Així jo muntaria el 90% de les pel·lícules que veus a qualsevol lloc en 20 minuts.
—Per tant, la clau per a vostè està en el muntatge?
—Bé, has de tenir un bon material de rodatge, perquè si això no hi és és una fatalitat. No és tan fàcil, sobretot a nivell d'actors. De fet, en el 90% de les pel·lícules els actors són malíssims.
