Carla Quílez (18), actriu: “Als adolescents els costa anar al cinema; és una llàstima”
La intèrpret catalana ha rebut el premi Lo que viene, de l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya pel seu brillant futur
Més notícies: Arantxa Echevarría: “Em sembla una desfachatez que les grans fortunes inverteixin en art, però millor això que invertir en totxo”
Té 18 anys acabats de fer, un premi Gaudí a Millor Actriu Revelació i una Concha de Plata compartida amb Paul Kircher. I, des d'aquest juny, un Premi Lo Que Viene de l'Associació d'Informadors Cinematogràfics d'Espanya pel seu brillant futur.
Els recentment creats guardons de l'AICE, lliurats a Tenerife, volen donar un respir a la sempre crítica indústria cinematogràfica espanyola, destacant que hi ha un futur prometedor, i aquesta jove catalana n'és una clara prova.
Descoberta el 2022 per Pilar Palomero per a La maternal, l'adolescent no ha parat des de llavors, treballant amb alguns dels grans noms de la ficció espanyola, com Javier Cámara a Yakarta i Leticia Dolera a Pubertat. Drama i terror (L'última nit a Tremor i Digue'm el teu nom) han estat els gèneres que, de moment, ha explorat, però avança a Crónica Global que té tres projectes més en camí per a aquest estiu, quan pot treballar.
L'actriu Carla Quílez a 'Lo que viene' AICE
-Com li va caure aquest premi?
-No coneixia ni el festival ni en sabia res, però anar a Tenerife ja és un regal. És preciós i, sobretot, el premi engloba tot el que ja porto fet en aquesta professió. Em dóna peu a seguir en aquest camí de la interpretació que tant m'agrada.
De fet, a la gala de lliurament van fer un vídeo recopilatori de tot el que havia fet i em vaig emocionar molt, perquè ni jo mateixa era conscient d'on havia arribat. La veritat és que va ser molt bonic.
-No fa una mica de vertigen sent tan jove?
-A veure, jo crec que el vertigen no porta enlloc. L'has d'afrontar mirant endavant i dient-te: si la gent creu que puc ser aquí i puc arribar fins aquí, és perquè realment puc. Per ara, la professió i jo hem anat de la mà i espero seguir-ho fent durant molts, molts anys.
-Bé, i ja l'hem vista sortir del drama per acostar-se tímidament a la comèdia i fins i tot al terror.
-Jo mai m'he tancat portes i vull seguir explorant i coneixent moltes més coses d'aquesta professió, de la qual em segueixo enamorant. El que sí que és veritat és que ara, en el drama, em sento molt còmoda. M'encanta explicar històries i que els meus personatges parlin al públic i aportin un punt de vista que els faci reflexionar. Tot el que he fet fins ara m'encanta, però la veritat és que mai tanco portes, perquè crec que totes són oportunitats.
Carla Quílez al Festival de Sant Sebastià EP
-Parlant de missatges i punts de vista compromesos, el seu paper a ‘Pubertat’ ho és al cent per cent. Interpreta una noia que denuncia un cas d'abús en una colla castellera.
-M'agrada que ho mencionis, perquè va ser tot un descobriment per a mi. És un projecte que recordo amb molt d'afecte. El paper de la Lucía va ser un punt d'inflexió perquè és una noia que tira endavant tot i saber que molta gent està en contra seva. Vaig veure una força en el personatge que em va enamorar i la Leti va ser allà acompanyant-me en tot moment. Va ser música per a les meves orelles. A més, vaig poder ajudar altres joves que començaven, igual que em van ajudar a mi quan vaig començar. Va ser tot meravellós.
-Ja que menciona aquella primera vegada seva davant de les càmeres, a ‘La maternal’, va pensar en el seu dia que la portaria fins aquí?
-La veritat és que no, perquè va ser una cosa improvisada. Vaig arribar al primer càsting després que em seleccionessin per xarxes socials. Jo ballava i pujava vídeos ballant, i vaig arribar al càsting sense saber on m'estava ficant. De fet, el càsting era en una mena de bloc de pisos molt petit, i la meva mare ho gravava tot per si de cas, perquè no sabíem on anàvem (riu). Però vaig fer la prova, tot va ser genial i mira, La maternal va arribar molt lluny.
Òbviament, jo no m'esperava tota aquesta repercussió. De fet, mentre feia el projecte, sentia que estava jugant i intentava passar-m'ho bé.
-Com va ser aquell primer rodatge?
-Jo no tenia consciència del guió. Sabia de què anava la pel·lícula, però mai em van donar un guió per llegir-lo. Tot era fruit de la improvisació. Els meus companys, que sí que tenien el guió, m'anaven guiant. La Pilar va dipositar una confiança plena en mi que valoro moltíssim i crec que per això el projecte ha arribat tant a la gent.
Carla Quílez als Gaudí EP
-Com diu, vostè ballava, però no l'hem vista en cap projecte relacionat amb la dansa. Li agradaria fer algun musical o alguna cosa que tingués una part de ball, sigui en cinema o en teatre?
-M'encantaria. Com t'he dit, no em tanco portes i, si té relació amb la dansa, seria increïble. Jo visc amb la música; no puc anar enlloc sense escoltar-ne. És una manera de viure per a mi. La dansa m'ha salvat moltíssim i també m'ha ajudat a entendre molt millor la meva professió.
La dansa m'ha aportat coses que la gent que no balla no té interioritzades. Jo conec molt bé el meu cos, sé fins on pot arribar. M'encantaria explorar tot aquest sentiment que tinc quan ballo a través d'un personatge. Si això pot acompanyar la interpretació, no sé què més puc demanar.
-En cinema o en teatre? Perquè la dansa té més espai al teatre i l'hem vista al cinema fins ara.
-Doncs mira, estic acostumada a ballar sobre un escenari i, òbviament, m'encantaria que fos en un teatre perquè interactues amb el públic. És una sensació completament diferent i això, quan fas una pel·lícula o una sèrie, no es transmet de la mateixa manera.
🫰 Així ha estat el moment de la Carla Quílez lloant el seu company de repartiment a 'Yakarta', Javier Cámara, a la trobada amb públic de #LQV26 a Tenerife. pic.twitter.com/k1EAmPA4GQ
— Premios Feroz (@PremiosFeroz) 1 de juny de 2026
-I ja que ha rebut el premi Lo que viene, no és gaire normal que els joves s'acostin al cinema i al teatre. És tan difícil ara que els joves vagin al cinema?
-No ho sé. Jo podria dir-te el que penso, però la meva realitat és una altra. Jo visc envoltada d'adolescents i això d'anar al cinema costa. I és una llàstima, perquè nosaltres treballem i ens esforcem perquè la gent vagi a una sala de cinema i comparteixi aquestes històries.
A mi m'encanta anar-hi i veure com la sala respira i com el projecte arriba a la gent. Si ho veus a casa, sol, no és el mateix, perquè canvia la perspectiva.
Tant de bo els adolescents tornin al cinema i omplin les sales, perquè realment això és el que ens motiva.
-Però què els ha apartat més, les plataformes o les històries que s'expliquen?
-Jo crec que és l'avenç de les plataformes. Tot el que sigui fàcil els va perfecte. Tinc amics que estan fent les PAU i no volen sortir de casa perquè estan estudiant. En aquest sentit, les plataformes ofereixen aquesta facilitat i és molt temptador.
-A vostè les PAU ja no l'esperen. Què l'espera ara?
-Doncs estic supercontenta perquè puc escollir els projectes que em van arribant. Però, de moment, estic acabant els estudis i al juliol ja començo el primer rodatge. Després enllaço amb dos més.
-Només durant l'estiu?
-Començo ara i segueixo fins al desembre.
Carla Quílez a l'arribada de 'Lo que viene'.jpg AICE
-I després dels estudis?
-De moment, vull prendre'm un temps. Ara mateix tinc aquestes tres pel·lícules, donaré el cent per cent de mi a les tres, explicaré els personatges, els entendré i sumaré en cada projecte. I després fer algun curs i… treure'm el carnet de conduir també estaria molt bé.
-És fàcil compaginar cinema i estudis?
-Cal estar molt preparada. Jo ho porto compaginant des de segon d'ESO, així que no és impossible. També és cert que depèn una mica del que el centre t'ofereixi, que els professors ho entenguin i vegin que realment estàs treballant en el teu futur, treballant de veritat i no de festa.
Normalment solen ser comprensius. Jo ho vaig tenir molt fàcil, però sé que no sempre és així.
-Algun consell per als joves que vulguin dedicar-s'hi?
-Aquesta professió és molt complicada, però somiar és gratis. Tots tenim aficions, somnis i metes, i hem de lluitar per aconseguir-los. Cal creure en un mateix, encara que sigui difícil. L'únic obstacle que tens a la vida ets tu i la teva ment. Així que, si penses i creus que pots arribar on vulguis, segueix lluitant. Perquè, encara que sigui difícil, aquesta és una professió que tothom hauria de viure, perquè és molt bonica i t'ensenya moltíssimes coses.
És cert que dedicar-s'hi és molt complicat. Jo conec molta gent que està lluitant i veig moltíssim talent. A molts només els falta una oportunitat, perquè venen trepitjant fort adolescents amb molt potencial.
