Estar vius però sense veu
L'escriptora Delphine De Vigan s'endinsa al teatre amb 'Els figurants', el seu darrer llibre en què explora què hi ha darrere de les càmeres en un plató de rodatge com a escenari per reflectir les esferes de la societat
També: Leticia Sala: "Era fonamental a l'hora de pronunciar-me que no hi hagués un judici cap a altres dones"
A més de Les gratituds (Anagrama, 2019) —el gran èxit que va ser publicat a Espanya el 2021 i aquests darrers anys les xarxes socials no han fet més que parlar-ne—, Delphine De Vigan (França, 1966) ha construït al llarg de la seva trajectòria una obra literària completíssima, en gènere —ficció, no-ficció, thriller— i tema —la família, l'anorèxia, el pas del temps, la vellesa, l'amor, la inconsistència de la vida—, i ara afegeix a la biblioteca el teatre amb Els figurants, la seva darrera obra publicada per Anagrama al juny.
Portada del llibre 'Els figurants' de Delphine de Vigan Anagrama
Del seu extens catàleg voldria aturar-me en dos llibres que em van commoure: Les lleialtats (2018) i Res s'oposa a la nit (2011).
El primer segueix a través de tres narradors diferents la història de Théo, un adolescent que intenta aparentar que la situació descontrolada que viu amb el seu pare absort en una depressió no li està arruïnant la vida i creant-li problemes amb l'alcohol, Cécile, la mare de Mathis —millor amic de Théo—, la vida de la qual, sobretot el seu matrimoni, manca de sentit, i Hélène, la professora dels nens a qui les escletxes del seu passat l'empenyen a ficar-se massa en la vida dels seus alumnes. L'escriptora va parlar del silenci que existeix en aquesta novel·la, al voltant dels personatges, com quelcom que acaba dominant-los i arrasant la seva vida.
A Res s'oposa a la nit, l'escriptora reconstrueix la vida de la seva mare —a qui troba morta a la primera pàgina—, i de la seva família, en un intent de comprendre quines situacions va haver d'afrontar que finalment la van portar al suïcidi. L'autora aquí fa una feina brillant de documentació (entrevistes, cintes de vídeo, cartes, diaris…). I brillant em sembla també l'objectivitat en la manera com presenta els fets. Per mi és el llibre que demostra que és una narradora d'històries nata.
Un llibre valent en el contingut
És complicat escriure una bona novel·la sense caure en tòpics, explicacions extenses i innecessàries. No caure en obvietats sentimentals quan es tracten temes íntims, no deixar-se arrossegar per l'emoció, la violència, el drama. És molt més complicat quan es tracta d'una pròpia. I més encara quan involucra tot el teu voltant. És un valor deixar al descobert una fissura, tan gran que la sap tota una família, tan pròpia, i de manera tan oberta tan ¿bondadosa? ¿Capaç?
Ha de ser tota una feina d'elecció, imagino, que queda reflectida en una escriptura extremadament superb, rígida, continguda, en la qual no sobra ni falta ni una paraula. I encara així llegir-la és una punyalada a l'estómac, és deixar el llibre per respirar, és necessitar un moment per poder continuar.
Quant de realitat i quant de ficció hi ha en els seus relats, no importa, per a què. Hi ha una aura fosca… o pertorbada, que envolta la literatura de Delphine De Vigan, que no sé si és potser la mateixa aura que l'envolta a ella, perquè si bé hi ha escriptors que identifiquem amb la seva obra, n'hi ha d'altres que semblen totalment aliens a ella.
Hi ha a més de la foscor, un silenci que envolta la seva obra. Es veu clarament a Les lleialtats, quan observem tot el que arrosseguen els personatges incapaços de comunicar el que passa a la seva vida, ho veiem també en el retrat de la història de la seva família, tot el que s'amaga pesa diu ella. "El que no diem ens domina". Per això l'escriptora creu en la paraula (escrita) com a acte d'alliberament.
Narrar del particular a l'universal
En la seva escriptura no hi ha un posicionament, ni un objectiu de ser moralista. Només una indagació dels temes que li concerneixen, i un acostament exhaustiu als seus personatges que obre un ampli ventall perquè nosaltres els lectors puguem fer les nostres pròpies interpretacions. Crec que això ho aconsegueix amb una escriptura brutalment honesta, tot i ser ficció.
Ara ha publicat Els figurants (Anagrama), i quan vaig llegir la sinopsi em va estranyar el tema escollit tenint en compte tota la seva obra, em va continuar passant en llegir les primeres pàgines. Hi havia una mena d'humor que no associava amb ella, igual que la primera presentació dels espais i els personatges. Però, al final, com tot el que fa, té un sentit realment profund i una successió de diàlegs esdevenen mirall del funcionament de la societat i del nostre paper en ella.
![kali--lia_kali_fm.png](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/549403.jpg?p=w:320\/h:240&h=awc49E5e"])
La trama succeeix a la sala d'espera i al plató de rodatge d'una pel·lícula i se centra en els figurants contractats per rodar algunes escenes. Segueix l'Orso, la Cécile, en Bruno, la Joyce i la Nora, que s'han presentat per actuar com a figurants en una pel·lícula, pel que se'ns explica sabem que és quelcom que solen fer i sempre esperen que sorgeixi un guió, un paper, quelcom que poder protagonitzar. Tot el que acaben explicant-se sembla fruit de la inquietud de l'espera.
S'articulen així les converses que giren al voltant de les condicions precàries que acompanyen aquesta feina i la pesadesa de quedar sempre al marge dels papers protagonistes, secundaris o fins i tot de la càmera.
El llibre es divideix en quatre actes: Esperar, passar, ballar i parlar en silenci. L'evolució dels diàlegs ens porta fins a moments poc canònics que acumulen qüestions existencials, gairebé de forma camuflada, com l'ús del poder, la depressió, la frustració, el sentiment de fracàs, l'absurd, el ridícul del capitalisme, l'egoisme... Mirar aquells que tenim al costat és una opció i no sempre és la que s'escull.
"A vegades a mi també m'agradaria tenir-ne una. Una màscara de Dermaplex. A vosaltres no? Perquè em fa por desaparèixer. No morir, compte, sinó... esvair-me. És com si, a mesura que passés el temps, perdés... densitat".
En aquest sentit, es construeix un univers que aconsegueix incloure tots aquests aspectes tan vitals i traslladar-los a un guió que succeeix en un escenari absolutament frívol. De nou Delphine De Vigan demostra la seva mestria en la construcció dels seus personatges perfectament rodons —quelcom encara més complicat si tenim en compte que només són 108 pàgines— a qui els han tret la veu, però han de fingir que segueixen parlant.
