William Shakespeare: un sol home i mil llegendes
Siruela redita 1599, l'excel·lent assaig de James Shapiro sobre la vida, les obres i les circumstàncies històriques del gran dramaturg i poeta anglès
Dels grans misteris –és el cas de la maleïda mort o de l'art més sublim– s'acostuma a escriure molt. Gairebé es diria que massa. En excés. Té una explicació fàcil: si sabéssim de veritat què passa després del llarg viatge d'on ningú no torna o descobríssim els sortilegis de la creació, de la qual som conseqüència i causa, no escriuríem ni una línia. És la ignorància, i a estones una inconsciència suïcida, la mare de la millor escriptura literària.
Aquesta regla es pot aplicar també a molts dels seus autors majúsculs, dels quals fets vitals no sabem gaires coses, o força menys del que voldríem, i és aquesta immensa llacuna la que explica que passem tant de temps donant voltes sobre un cercle fet de buit. Ningú, a vegades ni tan sols alguns dels més grans genis de la humanitat, pot explicar com van crear, des del no-res, un món de ficció, un personatge, una determinada manera de contemplar la màquina del món.
Shakespeare n'és un exemple: hi ha qui s'ha tornat boig —la llegenda parla d'un matrimoni anglès, el de Hulda i Charles Wallace, que van dedicar tota la seva fortuna a indagar en biblioteques i arxius les petjades que deixés en vida el dramaturg i poeta anglès— per reconstruir els seus dies exactes sobre la terra i altres no deixen de ressuscitar, cada cert temps, la vana teoria que mai no va existir, i que no és més que l'espectre (afortunat) d'un altre home que no va poder triomfar de manera oberta i directa.
Un geni que va viure i va morir en la vulgaritat
La tesi Marlowe, que no se sosté, és una mostra de com una faula pot contaminar els fets i intentar reescriure, amb dosis de misteri, una història que, si té alguna cosa d'assenyalable, és justament la seva absència d'èpica i la seva reiteració en la vulgaritat.
Shakespeare era un geni, però també va ser un poeta de províncies que, amb els diners que va guanyar amb els seus negocis —que aleshores mancaven de l'atribució artística del present—, va tornar a Stratford-upon-Avon, el seu poble, es va comprar un terreny per tenir la casa més gran de la localitat i es va dedicar a viure de les rendes, fins al dia que —aquí de nou la ficció entra en escena— va morir per haver begut, després d'una borratxera, d'una font contaminada.
A la làpida de la seva tomba es llança, de manera preventiva, una maledicció davant els possibles profanadors del seu somni etern. Potser sigui un senyal que Shakespeare, o qui decidís l'epitafi, intuïa el que li esperava. El que no va poder imaginar ningú és que tants segles després, situat al centre del cànon occidental anglès —el nostre sol particular és Cervantes, més ric i complex— se seguirien escrivint llibres no ja sobre els seus drames i comèdies, sinó sobre la seva misteriosa vida.
Els fets realment documentats sobre qui va poder ser Shakespeare, nets d'adherències, invencions i mixtificacions, caben en el tractat breu publicat per Samuel Schoenbaum (Oxford University Press, 1975). No en són gaires, però existeixen.
Abunden, en canvi, les interpretacions biogràfiques de les seves obres, des de les comèdies al cicle de les tragèdies, passant pels misteriosos Sonets. Shakespeare no va inventar cap gènere nou, al contrari que Cervantes, que sí que va crear la novel·la moderna i va fundar la nissaga de l'antiheroi, però va brillar, com Lope de Vega, en l'art del teatre, l'espectacle més popular del seu segle i, per tant, també un fabulós negoci no exempt de riscos i ruïnes.
La biografia més ajustada de Shakespeare
De tot això —Shakespeare, les seves obres i el seu temps— ens en parla James Saphiro, catedràtic de la universitat de Columbia, a 1959. Un any en la vida de Shakespeare. Una obra, que acaba de ser reeditada per Siruela, amb traducció de Maria Condor, i que potser sigui una de les monografies millor entrellaçades sobre les màscares del Bard.
'1599, un any en la vida de William Shakespeare' Siruela
Està escrita amb un notabilíssim sentit de la composició, sòlidament documentada, plena de certeses i context. Res més es pot demanar, per tant, a aquest llibre, que va tenir fortuna editorial des de la seva primera versió en català —Siruela el va publicar el 2007— i ha quedat com una de les reconstruccions més brillants de Shakespeare i les seves circumstàncies.
No és un llibre erudit, encara que estigui ple d'erudició i saviesa, i molt menys una obra acadèmica, tot i que atresora troballes nascudes d'una investigació meticulosa. Es tracta d'un assaig modèlic sobre literatura altament creatiu. Serveixi com a mostra la manera triada per Saphiro per explicar un dels grans misteris shakespearians: Per què no va treure més partit, o va escriure una obra completa, a Falstaff?
La raó queda tan a la vista que és d'una simplicitat extraordinària: no va ser per manca de capacitat —l'any que dóna títol al llibre de Saphiro ens mostra l'escriptor en el seu zenit creatiu– o prudència. Senzillament es va enemistar amb Will Kemp, l'actor per al qual l'havia concebut —al First Folio les acotacions, els parlaments i molts diàlegs apareixen adjudicats al nom real dels seus còmics, prescindint de la referència al personatge–.
I aquesta ruptura, que va fer que el dramaturg anglès es separés de la placenta original on va aprendre a actuar, va començar a escriure professionalment i va aconseguir satisfer el poble (ja que ho pagava) per situar-se en un espai sublim, va obligar a l'abrupta renúncia i, també, potser a concebre l'escena en què Hal –el rei Enric– renega del seu amic: “No et conec, vell. Que malament queden els cabells blancs en un boig i en un bufó!”.
La tramoya de les obres de Shakespeare està plena d'aquest tipus de detalls, que desmenteixen els castells en l'aire de molts dels seus (falsos) biògrafs. Una altra cosa que Saphiro va saber fer com ningú quan va compondre aquest assaig és qüestionar les llegendes i situar la seva literatura en el marc de l'Anglaterra isabelina, dividida per les delacions i la violència religiosa, temorosa de ser envaïda per Espanya, i castigada a Irlanda en una de les seves successives guerres de domini.
Saphiro inclou totes aquestes perspectives en el seu assaig de manera natural, rica i complexa, creant una perspectiva panoràmica sobre un món i una figura literària convertida en immortal. Un home que tenia un talent literari superb, intel·ligència comercial i habilitat per als negocis, tant els escènics –com la construcció i explotació del teatre The Globe, on s'estrenaria el seu Juli Cèsar– com els purament immobiliaris, sense oblidar les seves inversions en les collites de malta, capitals per a la fabricació de cervesa.
Imatge dels teatres The Bear Garden i The Globe a Londres (1616)
L'autor de La tempesta, la seva última obra en vida i la primera del First Folio, company del món dels irreverents còmics i hàbil accionista de Lord Chamberlein’s Men, la seva companyia teatral, satisfacia la gentada londinenca –que anava als teatres tant com a les tavernes– i als cortesans de Whitehall. Tot això és el que Saphiro entrellaça en aquest magnífic llibre que ens parla d'un sol home i de les seves mil llegendes.
