Laura García Alonso, directora de cinema: "Ara es parla molt de salut mental, però les patologies més greus encara són tabú"
La cineasta formada a l'ESCAC assenyala que "tothom pot patir 'burnout', però, si es fa un pas més enllà, arriba l'estigma"
També et pot interessar: Carlos Cuevas: "El món dels premis em genera conflicte"
Notícies relacionades
- Nacho La Casa, sobre els psicòlegs i pedagogs escolars: "Es menysté la seva feina i no els consideren membres de la comunitat educativa"
- Óscar Casas: “Em venia de gust explicar alguna cosa amb el meu cos, amb el desig, amb el sexe”
- Marta Matute: “Les persones que s’encarreguen de la llei de dependència no tindran mai problemes de qui els netegi el cul”
Les pel·lícules americanes, com reconeix Laura García Alonso, han sembrat la idea que l'èxit bé mereix l'esforç. Això ha quedat inoculat i, a poc a poc, comencen a veure's les conseqüències.
Corredora, la cinta dirigida per aquesta cineasta madrilenya formada a l'ESCAC, s'enfronta a això des d'un altre lloc. Què passa si aquesta pressió no ve de l'entorn o de la família? Què passa quan s'arriba a una situació que va molt més enllà del burnout?
A la protagonista de la cinta, la Cris (Alba Sáez), li passa. Ella és atleta professional, es prepara per als Jocs Olímpics i, abans de la prova classificatòria, entra en crisi. El seu entorn vol que pari. Ella, no.
Qui mana a la vida d'aquesta jove un cop tractada? Com pot actuar un pare (al film, Àlex Brendemühl) davant d'aquesta actitud? Fins a quin punt el paternalisme s'excedeix, coarta i incapacita?
Àlex Brendemühl, Laura Garcia Alonso i Alba Sáez
Totes aquestes preguntes són les que obre la pel·lícula, presentada en el marc del BCN Film Fest, i que promet portar el debat sobre la salut mental a altres llocs, ara que s'estrena als cinemes.
Crónica Global parla sobre tot això amb la directora de Corredora i els seus dos principals protagonistes, Sáez i Brendemühl.
-El tràiler resulta enganyós. Sembla que va sobre la pressió dels pares sobre la seva filla atleta i després va cap a una altra banda.
-AB: Bé, però la gestió dels pares dels hobbies i aficions dels nens, que poden acabar sent les seves professions, és un tema. En aquest cas, és la família qui demana a la seva filla que es relaxi i és ella qui es posa la pressió. Això és l'interessant de l'enfocament d'aquesta pel·lícula: no s'ha volgut posar el focus o la culpa del que li passa a ella a l'entorn, ni en un trauma infantil ni en res semblant, sinó que és un motor intern el que fa que exploti i no pugui seguir perquè es passa de rosca.
-L: També perquè és cert que aquest tipus de pares que viuen els seus propis somnis a través dels seus fills i que els pressionen evidentment existeixen, però s'ha vist força al cinema, fins al punt que comença a ser un arquetip el dels pares o entrenadors abusius.
D'altra banda, l'atletisme no és el futbol, no garanteix la jubilació de ningú tampoc, és una altra cosa. Fins i tot grans atletes olímpics han tingut problemes financers i els pares li insisteixen que tampoc aquest somni li compensa tant.
-En qualsevol cas, aquesta afició porta a un problema de salut mental. Vau parlar amb experts?
-AS: Sí, ens hem estat informant molt. Hem parlat amb especialistes, amb persones que han patit aquest tipus de trastorn. Ens han informat també sobre com afecten els fàrmacs, els medicaments que cal prendre, com afecten el teu cervell i el teu cos.
També la Laura i jo hem treballat molt des del joc i anar descobrint la construcció del deliri. Hem fet moltíssimes improvisacions i, a poc a poc, hem anat construint aquestes normes del joc, resignificant espais, objectes i colors perquè, per al personatge, tinguessin un significat que per a l'entorn no. Així, jo podia transitar tota aquesta història que, per al meu personatge, és molt real.
Entrevista amb l'equip de 'Corredora'
-Ho vaig pensar en veure que el personatge de la Cris s'aïlla, però amb música. Música electrònica, tecno, a més. Com vau arribar aquí?
-L: Igual que córrer la salva, la música també l'ajuda a aïllar-se. Jo vaig tenir molt clar que no volia entendre la paranoia del personatge, ni descobrir una lògica intrínseca i supernarrativa, perquè la lògica interna d'aquesta malaltia, a ulls externs, és superil·lògica i moltes vegades fins i tot a ulls de la pròpia persona. L'important era transmetre la seva inquietud i el seu cap bullint. I ho vam trobar a través de la música.
Ella té un so al cap. La música és molt sorollosa i es posa més so a sobre. I córrer, que també és sorollós i rítmic. Es donaven, doncs, els elements i vam crear d'altres de cinematogràfics que podien emular una mica la bogeria sense ser molt explícits o molt explicatius. D'alguna manera, se sent més del que s'entén.
-També ho fa a través del cos. Alba, la seva feina és molt física, quant temps li va portar preparar-se-la?
-AS: Un any per poder fer 200 metres reals ben fets i a temps d'atleta d'elit.
-Però més enllà de córrer, la Cris també es mou de manera peculiar fora de la pista d'atletisme.
-AS: Sí, la construcció del personatge també és extremadament corporal, al marge de l'esport. Al principi de la pel·li hi ha una rigidesa en el seu cos, trepitja d'una determinada manera, camina molt directa i, a poc a poc, això es desinfla i canvia per certes circumstàncies que passen a la pel·li. I, de sobte, torna a tenir una fisicalitat similar a la de l'inici, que fa sospitar a l'espectador…
Així, tot i que la cinta no és extremadament explicativa, a través del cos hi ha pistes de com està el personatge.
Laura García Alonso i Alba Sáez
-Entrem en matèria sense fer spoilers. Com una afició es torna obsessió?
-AS: Una obsessió és un enamorament d'alguna cosa que t'acaba atrapant i que se't gira en contra. En aquest cas, ella fuig de si mateixa. En aquest sentit, l'atletisme és una metàfora molt clara d'aquesta mania persecutòria que té i també d'aquesta necessitat d'avançar i tirar endavant que sent: escapar d'alguna cosa, d'aquestes veus, d'aquest dolor, d'aquesta ansietat, d'aquesta por que porta dins i que va tapant amb música, corrent i tirant endavant. Llavors, evidentment, arriba un moment en què ella mateixa ha de parar màquines perquè no pot continuar.
-Això pot passar-li a qualsevol?
-AB: Jo crec que això pot passar en qualsevol àmbit professional, com en el nostre. Quanta gent s'obsessiona amb ser actor o actriu i la vida no l'ajuda ni li permet ser-ho? Això genera frustracions, ansietat… I això passa en qualsevol altre àmbit professional.
Avui dia, el nivell d'exigència és molt alt, tant el que ens posem nosaltres com el que posa l'entorn. Aquesta barreja de les dues coses és la recepta perfecta perquè sorgeixin malalties mentals.
Hi ha gent que les té diagnosticades i que explota fins al punt d'haver d'enfrontar-s'hi, però també hi ha molta gent que segurament no ho sap o que està a punt de patir una crisi nerviosa. En el cas de la pel·lícula és un cas concret, en què cal medicar-se.
Àlex Brendemühl
-Un tema que es posa en dubte.
-AB: Bé, es planteja si la química, els fàrmacs, són la solució per tapar o apagar aquesta veu que no et deixa viure; o si, per contra, cal fer teràpia, enfrontar-s'hi i començar un altre estil de vida.
-Pot ser un símptoma d'aquests temps?
-L: A veure, hi ha un sistema molt meritocràtic, molt exigent, molt individualista, on es premia molt l'èxit professional, els rècords, els números u, la pel·lícula que guanya un Cannes, qui destaca perquè ha rebut algun tipus de premi...
La meva generació, i especialment la més jove, està força més sensibilitzada que d'altres en aquest sentit. Està molt preocupada segurament per aquesta exposició superdigital, per la necessitat de l'èxit professional per sobre de tot, per ser mare i treballadora fantàstica alhora…
És un moment força interessant per començar a parlar de salut mental. I el paraigua de la salut mental és immens, igual que passa amb altres àmbits, però les patologies greus, tipus esquizofrènies, trastorns bipolars, psicòtics i similars, encara són molt tabú.
Ara sí que està en el dia a dia el burnout, perquè tothom pot sentir que està a prop d'arribar-hi, ja que vivim en aquest tipus de temps, però quan ja va molt més enllà, l'estigma és immens. Per tant, deixem d'estigmatitzar i estiguem atents.
Entrevista a l'equip de 'Corredora'
-De fet, el pare de la Cris, d'alguna manera, l'estigmatitza, té por que en qualsevol moment torni a caure. Mentrestant, la germana aposta per confiar.
-L: És que fins on pots deixar que l'altre xoqui de nassos i s'hi doni si vol? Aquí el pare pateix i no sap què pot fer més que apartar-la de l'atletisme, quan ho ha de decidir ella. No s'ha de paternalitzar les persones que estan patint una malaltia i decideixen emprendre un camí: com qui decideix anar-se'n a la muntanya a viure sola. Al final, és un tema també de límits i de saber gestionar la pròpia ansietat.
-A més, aquest paternalisme és incapacitant.
-L: És que el que dius és interessant. Els familiars moltes vegades projecten la seva por cap a l'individu i l'acaben ofegant, perquè li ho transmeten d'alguna manera, li posen una espasa de Dàmocles.
-AB: I és una eina de control també, de tornar-se tirànic amb els altres.
-L: I, d'alguna manera, et treu la identitat, una mica. La persona diagnosticada es pregunta qui és ella. Ha de tornar-se a construir? Ha d'actuar com abans?
-AB: A més, en el cas de la Cris, l'esport li proporciona una adrenalina i unes endorfines a les quals ella està enganxada. Al final, és una addicció a aquestes sensacions fortes perquè no vol el pla B, que seria ser fisioterapeuta. Ella necessita aquests alts i baixos i la gent, al final, busca adrenalina i sensacions fortes a la vida.
Entrevista a l'equip de 'Corredora' al BCN Film Fest
-I sense spoilers. Com parlem del final?
-L: Bé, volíem fugir de pel·lícules com Whiplash, La La Land, El luchador o Cisne negro… Totes elles són grans pel·lícules, superamericanes, que semblen dir que l'èxit val la pena passi el que passi. Doncs bé, potser no. Així que cuidem-nos.
