Marta Matute: “Les persones que s’encarreguen de la llei de dependència no tindran mai problemes de qui els netegi el cul”
La directora adapta la seva història personal amb un familiar amb demència a 'Jo no moriré d'amor'
Més notícies: Fatih Akin, cineasta guanyador del BCN Film Fest: “Alemanya amaga els crims d'Israel en posicionar-se a favor dels que abans van ser víctimes”
Notícies relacionades
- Hombres G, sobre la política de la cancel·lació: “Això passarà, com passa amb tot; tant de bo sigui aviat”
- Maria Martínez Bayona, la cineasta de Reus que debuta a Canes amb la seva primera pel·lícula: "Vaig picar molta pedra"
- Marcel Borràs i el cunyat cultureta que tot ho sap: "Llegir llibres i ser bona persona no va de la mà"
La directora Marta Matute n’està farta. Quan tenia 18 anys, a la seva mare li van diagnosticar una demència. Eren una família humil i els sacrificis que van haver de fer no van ser pocs.
Mentre ho vivia, va pensar que algun dia podria fer alguna cosa amb tot allò i, anys després, ho ha fet. No ha descarregat tota la seva ràbia sobre com es tracta la gent gran o sobre la gestió de les residències, tot i que té molt a explicar.
A la seva pel·lícula, Jo no moriré d'amor, ha preferit donar un respir a les famílies que, com la seva, van passar per totes les emocions possibles. Sobretot, la culpa.
La pel·lícula mostra una família que es trenca, que es baralla, que vol fer la seva vida i no dependre d’una persona malalta, que sent culpa per això, que esclata contra el malalt i que, tot i així, no pot deixar d’estimar-lo i cuidar-lo. Aquesta és la seva història i la de molts altres. Sense un bri de ràbia aparent, tot i que n’hi ha, i no precisament contra la malaltia.
Marta Matute directora de la pelicula Barcelona
Com va sorgir el projecte?
Està basat en una història personal, la de la meva mare. Li van diagnosticar una demència quan era molt jove, als 57 anys. Jo en tenia 18 i, a partir d’aquell moment, vaig estar cuidant d’ella durant nou anys.
Com la protagonista, oi?
Sí. I, és clar, va ser una moguda. Et pilla en un moment vital en què l’últim que vols fer és cuidar de la teva mare. Tot i que tenia molts amics, em sentia força sola perquè ningú estava passant pel mateix.
En el seu moment vaig pensar que algun dia faria alguna cosa amb això. No sabia que acabaria sent una pel·lícula i, si m’ho haguessin dit aleshores, no m’ho hauria cregut.
Com es va donar?
Vaig veure les residències de l’Acadèmia de Cinema el 2020, quan estàvem tancats per la pandèmia. No tenia res millor a fer i em vaig posar a escriure un projecte sobre això. El vaig enviar, me’n vaig oblidar i em van agafar. I quan em van seleccionar vaig dir: “merda, ara m’he de posar a escriure sobre el major trauma de la meva vida”. (Somriu).
Entrevista a Marta Matute Barcelona
És clar, fàcil no devia ser aleshores.
Bé, quan em van agafar vaig entrar una mica en xoc i vaig pensar fins i tot a renunciar, perquè no havia escrit mai un guió i, a més, havia de parlar d’això. Però després em vaig alegrar moltíssim i vaig pensar que ho patiria, que seria traumàtic escriure-ho, i no ho ha estat.
Ni al rodatge?
Crec que, en el moment en què vaig decidir fer una història sobre això, el meu objectiu va ser sempre acompanyar les persones que estan passant per això, mostrant els moments més durs com a cuidador: quan et sents malament perquè no estàs cuidant de la manera que voldries, quan et priorititzes a tu, quan apareix la culpa, quan estàs farta i vols que tot s’acabi ja… Tot això per mi era molt valuós mostrar-ho, perquè a mi m’hauria agradat veure-ho. M’hauria alleugerit. M’hauria abraçat veure una pel·lícula així.
I sens dubte hi és. Aquí un estima i odia per igual tots els cuidadors, els comprèn i, alhora, els voldria matar.
És clar, jo m’he trobat amb aquestes opinions i les entenc totalment. Però és pel que passen les persones que viuen una cosa així. Era important mostrar aquesta part, perquè travesses tots aquests estats d’incomprensió i frustració.
Entrevista a Marta Matute Barcelona
Però hi ha una evolució i un equilibri gens fàcil, oi?
És que no ho és. Fins i tot quan creus haver trobat un cert equilibri, tot se’n va a la merda. A la pel·lícula i en aquest tema hi ha dos vectors: el temps i el costum de conviure amb la malaltia dins de casa. Això permet, de sobte, poder veure el teu familiar com mai l’havies vist abans. Però, d’altra banda, és molt frustrant perquè cuides i mai millora, i saps que sempre anirà a pitjor. Són dos vectors que avancen en sentit contrari i, alhora, en paral·lel. Hi ha dies en què sents una gran connexió amb aquella persona i, l’endemà, l’odies. És un procés de dol no lineal.
D’aquí el títol de la pel·lícula?
És un pensament que vaig tenir jo quan la meva mare encara estava malalta. Vaig anar a veure-la a la residència i vaig sentir un amor molt profund, però també molt de dolor, una emoció enorme que mai abans havia experimentat. Llavors vaig sortir de la residència i vaig pensar que jo ja no moriria d’amor, almenys no per un amor romàntic, perquè no podria sentir mai més una cosa tan forta com allò. Sabia que m’enamoraria, que em trencarien el cor, però jo ja no moriria d’amor.
Però té una altra lectura a la pel·lícula i és que un segueix endavant, encara que no vulgui morir per aquell amor. Això també té a veure amb la dissociació que tenen tots els personatges, d’alguna manera, per poder tirar endavant i no quedar-se atrapats allà.
Entrevista a Marta Matute Barcelona
Bé, estan tan atrapats que la filla petita no vol explicar a casa el que passa amb la seva mare.
A mi també em va passar. La meva mare es va perdre i la vam anar a buscar. Recordo anar a l’estació de tren amb la meva germana, que m’enviés a preguntar a la taquilla i no poder fer-ho perquè em feia vergonya.
De sobte sentia una vergonya enorme del que estava passant. I la vergonya et travessa. Et travessa quan vas passejant amb la teva mare, perquè la mirada de fora és molt compassiva, i això és una merda, saps? M’agradaria que aquesta mirada també pogués canviar. Explicar-ho des de l’honestedat i tant de bo la pel·lícula ajudi a mirar la malaltia als ulls.
També mostrar aquests moments en què un sent vergonya de la pròpia família potser sigui una manera de qüestionar-nos com tractem aquestes situacions i com nosaltres mateixos ens allunyem del social.
Un canvia tant en el social com en el familiar. La pel·lícula mostra com les germanes s’enfronten pel que fan o deixen de fer, pel que hi són o no hi són. La família, d’alguna manera, es desestructura.
Tots fan el que poden.
La cineasta Marta Matute Barcelona
En qualsevol cas, no és una pel·lícula fàcil. Com espera que la rebin els espectadors?
De moment ha anat bé, perquè la gent connecta des de l’honestedat. I encara que sigui dura, hi ha un final esperançador. Sí, és dura, incòmoda, tendra i fràgil. Però molta gent m’ha dit que era molt necessari explicar això, perquè és una putada que et passi una cosa així i la família ho passa malament.
És que es passa malament. I un se sent malament per, a vegades, no voler estar sempre allà amb la persona malalta.
És que és clar que es passa malament, i a més et sents culpable. La culpa et castiga constantment. I, de sobte, visibilitzar també aquesta situació és important, perquè cal posar molta atenció en la llei de dependència i qüestionar-se si realment… Bé, qüestionar-se no: és evident que no hi ha els recursos necessaris.
Entrevista a Marta Matute Barcelona
Aquest tema, en canvi, l’obvia a la pel·lícula. Va ser voluntari o, com que l’Estat no apareixia en la vostra realitat quotidiana, simplement no ho vau posar?
A mi m’interessava molt explicar aquesta part des de l’intim, és a dir, com és el desgast emocional i físic d’una família quan ha de fer-se càrrec durant anys d’una persona malalta i sostenir aquestes cures.
I sí que hi ha aquests guiños quan parlen de si han trucat a serveis socials i la resposta és: “sí, però només vindrien a ajudar a aixecar-la”. I després hi ha la residència.
Clarament aquesta és una família de classe mitjana-baixa i l’espectador pot arribar a la conclusió que, si tinguessin més recursos, no estarien passant per aquestes situacions. Si es poguessin permetre pagar una persona que estigués a casa 24 hores o tinguessin més espai per conviure tots, això no estaria passant, perquè la filla petita estaria més alliberada i la gran també. Llavors, és clar, hi ha una crítica.
Sí, però subtil.
És que la història anava cap a l’intim. Després, a les entrevistes, ja podem parlar de tot això.
La cineasta Marta Matute Barcelona
Parlem-ne aleshores. L’ajuda sempre arriba tard?
Hi ha gent que m’ha explicat que han trigat sis anys a donar-los una plaça en una residència. I això, si arriba. És una vergonya! És una vergonya no tenir una llei de dependència que sostingui les famílies que ho necessiten.
No hi ha recursos, o la valoració arriba tard. No hi ha prou inspeccions a les residències, ni públiques ni privades…
Això sí que es veu.
…No es respecten els ràtios, el menjar moltes vegades és una merda, les persones que treballen a les residències estan absolutament desbordades i això fa que els residents no estiguin ben atesos.
És una vergonya com es tracta la gent gran amb dependència. Són l’últim mico d’aquesta societat. Llavors, espero que amb la nostra pel·lícula es parli d’això, perquè hi ha moltes persones i associacions empenyent perquè millori. Ara mateix estan recollint signatures per augmentar els ràtios de personal a les residències. Però no es pot fer negoci amb això, i s’està fent. I no pot ser.
La directora Marta Matute Barcelona
Ho va viure?
Bé, nosaltres vam tenir unes baralles tremendes a la residència de la meva mare. I, és clar, què passa? Que s’aprofiten que els familiars estan molt cansats i començar una nova lluita burocràtica implica moltíssim esforç. És una puta vergonya. I les persones que gestionen tot això no tindran mai problemes de qui els netegi el cul, perquè no patiran aquests problemes econòmics.
Però caldrà parlar d’això moltes vegades i molt alt perquè canviï. Perquè fa una puta por fer-se gran i pensar que aniràs a una residència; és que et vols morir abans, òbviament. Llavors, bé, és una puta vergonya.
Amb tot el que podria explicar, no ha anat a degoll amb això a la pel·lícula.
Bé, jo vull que la gent se senti acompanyada veient que a aquesta família li passa el mateix que a ells i que, en aquests moments de culpa, se sentin una mica millor i una mica menys sols.
