Nacho La Casa, sobre els psicòlegs i pedagogs escolars: "Es menysté la seva feina i no els consideren membres de la comunitat educativa"
El director adapta al cinema la premiada novel·la 'El fill', d'Alejandro Palomas, protagonitzada per Hugo Silva i Macarena García
També et pot interessar: Marta Matute: “Les persones que s'encarreguen de la llei de dependència no tindran mai problemes de qui els netegi el cul”
Notícies relacionades
- Miguel Poveda, sobre la memòria històrica: “Aquest país no ha fet els deures del tot; encara falta molt per reconstruir”
- Silvia Abril, entre les dones del passat i del futur: “Espero i desitjo que el llegat que els deixem sigui infranquejable”
- Fatih Akin, cineasta guanyador del BCN Film Fest: “Alemanya amaga els crims d’Israel en posicionar-se a favor dels que abans van ser víctimes”
En les properes setmanes, Hugo Silva apareixerà molt a la cartellera de cinema i amb propostes molt diverses.
Ja es va poder veure en el passat BCN Film Fest, on va presentar dos films: Morir no siempre sale bien i El fill, la cinta de Nacho La Casa que aquest 15 de maig arriba a les sales espanyoles.
La pel·lícula es basa en el llibre homònim de Alejandro Palomas, guardonat amb el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per aquesta obra. El realitzador es va enamorar de seguida del projecte.
“Jo en aquell moment estava treballant sobretot en projectes per a Disney i, com compartien target de públic, em vaig llegir el llibre”, assenyala La Casa a Crónica Global. Però no va ser el que esperava.
Una novel·la infantil?
“Em va sorprendre perquè em vaig adonar que no era un llibre infantil. Després vaig parlar amb l'Alejandro i ell mateix em va explicar que, quan el van contactar per donar-li la notícia del premi, va pensar que era una broma perquè tampoc considerava que fos un llibre infantil”, recorda.
Part de raó té. La pel·lícula explica la història d'en Guille, un nen de vuit anys que adora Mary Poppins. La seva mare se n'ha anat i, a l'escola, el deriven a la psicòloga escolar, Maria (Macarena García), tot i les reticències del seu pare (Silva).
Res és el que sembla. El pare pensa que el seu fill pot pertànyer al col·lectiu LGTBIQ+ i vol treure-li del cap aquesta obsessió amb Mary Poppins, un personatge que el connecta amb la seva mare.
Pot sonar estrany que, com explica el realitzador, “encara existeixin pares així; si no, no es parlaria d'aquests temes ni a la literatura ni en altres gèneres”. Però és que, a més, “encara que el seu comportament pugui semblar una mica inversemblant, passa tot el contrari”, prossegueix.
El cap d'un pare
“Vam treballar perquè fos coherent en tot moment, recolzant-nos en persones que responien a aquest perfil i que havien estat tractades per professionals”, defensa el cineasta. Aquesta reticència cap al psicòleg i aquesta incomoditat amb els gustos del seu fill per un personatge de ficció femení encara susciten emocions trobades entre alguns progenitors, malauradament.
El curiós és que, com passa tant al llibre com a la pel·lícula, “això és una cosa que està a la imaginació del pare, com moltes vegades passa amb els prejudicis dels adults”. “El pare està més confós gairebé que el nen. Ell pensa en això i està completament descol·locat”, afegeix La Casa.
Entrevista a Nacho La Casa Barcelona
Però és que, com defensa el director, “a vegades els nens van per davant dels pares. Sempre. Els adults pensem que els nens no s'assabenten de res i són els primers que intueixen i ho saben tot”. Igual que passa a la pel·lícula.
I què passa realment? Aquesta és part del misteri d'El fill i el que va “emocionar” i atreure La Casa per portar la novel·la al cinema. “Jo crec que la pel·lícula juga amb el suspens”, explica.
Una pel·lícula difícil de classificar
“En realitat, l'estructura que té la pel·lícula és pròpia d'un gènere en què es juga una mica amb la ment de l'espectador i aquest no sap gaire bé cap a on va la història”, relata el cineasta. És més, “en realitat no hi ha acció; simplement hi ha alguna cosa que es construeix a la imaginació de l'espectador”, sentencia.
En aquest sentit, La Casa defineix la pel·lícula com un “thriller emocional”. Un suspens i unes emocions que interpreta i transmet Ian Cortegoso, que “només tenia vuit anyets quan va rodar la pel·lícula”.
Entrevista a Nacho La Casa Barcelona
Va ser “un repte”, reconeix el director. Confessa que, perquè el jove actor arribés als llocs emocionals que requeria el personatge, van haver de donar-li “explicacions més pròpies d'un nen i d'altres menys fàcils d'entendre per nois d'aquesta edat”.
I així va ser. “Hem utilitzat símils que poguessin transmetre el que la història anava necessitant, perquè hi havia coses que no entenia” i, tot i així, “hem aconseguit que interpretés exactament el que demanava la història”, explica orgullós. Encara que hi ha alguna cosa més de què presumir.
A qui va dirigida
Tot i ser una pel·lícula familiar, “que es pot veure dels 9 als 99 anys, com diu l'autor de la novel·la”, i que “és un drama que deixa un bon regust de boca al final”, en paraules de La Casa, hi ha una cosa que sobresurt: la crítica social.
Més enllà de les emocions per les quals transiten Hugo Silva i el jove protagonista, i amb les quals l'espectador pot commoure's, el personatge que interpreta Macarena García aborda un problema molt real: la precarietat dels psicòlegs infantils a les escoles.
Entrevista a Nacho La Casa Barcelona
Maria és una psicòloga substituta que arriba a l'escola d'en Guille perquè la professional anterior està de baixa. No s'explica el motiu, tot i que es pot intuir a través del que viu el personatge.
La psicòloga s'enfronta a un cas complicat, amb un pare reticent a col·laborar i un director d'escola que tampoc facilita les coses. Una situació que, segons el director, es dóna diàriament.
Denúncia necessària
“El personatge de l'orientadora i psicòloga de l'escola està inspirat, en part, en una realitat que desgraciadament viuen molts orientadors i psicòlegs als centres educatius”, defensa La Casa.
Amb to seriós, denuncia que “en molts casos es menysté la feina que desenvolupen i, en altres, és com si no formessin part de la comunitat educativa. A vegades se senten exclosos”.
Nacho La Casa Barcelona
Ho saben perquè s'han documentat, però també perquè tant ell com els intèrprets han mantingut “converses amb orientadors i altres professionals”. Ells mateixos els van traslladar aquesta realitat i, per això, van decidir reflectir-la a la pel·lícula.
“Volíem incloure-ho per posar en valor la tasca tan important que desenvolupen aquests professionals en una societat en què els nens passen molt més temps a l'escola que amb els seus pares”, admet La Casa.
Una feina no sempre valorada
El director s'ha convertit en un ferm defensor de la figura dels psicòlegs i pedagogs als centres educatius. Considera que la seva tasca és “fonamental per detectar qualsevol problema que pugui haver-hi darrere d'un nen”.
Fins i tot malgrat la resistència d'alguns progenitors, ja que “hi ha molts pares que tendeixen a estigmatitzar el fet que el seu fill vagi al psicòleg” i fins i tot “eviten que el nen vagi a teràpia”. No pel menor, sinó per ells mateixos: “no sigui que algú pensi que el seu fill té problemes i que ells en són els responsables”. Trist, però cert.
I aquí apareix El fill i Hugo Silva en el paper d'aquest pare tan odiós com abraçable, perquè també té una història per explicar. Encara que, per descobrir-la, caldrà veure la pel·lícula.
