Amadeu Fabregat celebra Miquel Navarro
"Considere que en el que s'anomena gaudi estètic també compta la possessió de l'obra, per la possibilitat de contemplar-la en solitud a qualsevol hora del dia, lluny de les masses que actualment infecten els museus com una altra pandèmia del contemporani"
Notícies relacionades
Els americans anomenen “comeback kid”, és a dir, "noi del retorn", a un esportista que torna a guanyar després d'una lesió, un polític que semblava acabat però remunta inesperadament a les enquestes, un artista que després d'anys de travessia pel desert torna a ser popular.
També hi ha casos així a la literatura: figures prometedores que desapareixen d'un dia per l'altre, arrossegades per les urgències de la vida, i anys després tornen triomfalment. És clar que hi ha retorns que triguen tants anys a produir-se, que el comeback ja no és un kid, sinó un senyor entrat en anys.
Aquest és el cas d'Amadeu Fabregat (Torreblanca, Castelló, 1948), que als 24 o 25 va irrompre en el panorama de la literatura catalana amb una novel·la titulada Assaig d’aproximació a Falles folles fetesfoc, que va ser una brillant carta de presentació i el que Ponç Puigdevall defineix com una “al·lucinació verbal”. Es va reeditar, corregida i amb aparell de notes, el 2019.
Amadeu Fabregat Grup 62
I ara, és a dir, cinquanta anys després, torna Fabregat amb L’anell del Nibelung, novel·lot de 600 pàgines, de prosa envoltant, hipnotitzant, portada amb pols ferm; l'argument, o l'excusa per llançar endavant aquest discurs, tracta d'un professor jubilat anomenat Millet que torna a la ciutat de la seva infància, de la qual va fugir quaranta anys abans, carregant amb un fort sentiment de culpa.
Torna des del nord d'Europa per assistir a una representació de les quatre òperes de Richard Wagner que formen L'anell del Nibelung, dirigides per Zubin Mehta. No puc dir gaire més sobre la novel·la, perquè acabo de rebre-la i amb prou feines he començat la lectura. La publica Edicions Proa.
El vaig conèixer vagament, a Fabregat, fa molt de temps, quan jo estava embolicat en certes aventures televisives. Ara, per celebrar el premi de la Crítica en la categoria de Narrativa en català que se li acaba d'atorgar per L’anell del Nibelung, hem dinat junts a Madrid.
Miquel Navarro Guggenheim Bilbao
Quina trajectòria professional tan interessant. Durant aquests cinquanta anys allunyat del món editorial ha treballat Fabregat en periodisme i sobretot en televisió, i va dirigir la de la Comunitat Valenciana en els anys de Lerma; després es va establir com a independent i ha estat, discretament, darrere de molts dels programes més populars de les cadenes públiques i privades d'Espanya.
Dels seus prometedors inicis literaris no se'n recordava gairebé ningú.
No conec amb certesa els detalls d'aquesta deriva professional, o d'aquest desviament de la literatura, però després de tornar a xerrar amb ell vaig arribar a la conclusió que durant aquests molts i molt agitats anys Fabregat ha gaudit molt, que ha viscut a València, després a Madrid, i que actualment s'ha retirat a una casa al nord d'Espanya, amb la seva gran biblioteca i la seva escollida pinacoteca.
El vaig convidar a participar en el joc dels diumenges, és a dir, a triar una obra plàstica que li interessés especialment. L'endemà em va enviar un mail la redacció del qual ja donarà idea al lector que, amb o sense premi, Amadeu és un escriptor seriós, ambiciós, fi, divertit i reeixit. Al que diu la seva carta no hi afegiré ni una paraula, ja que, com deia Gertrude Stein “Una rosa és una rosa és una rosa”:
“Considere que en el que s'anomena gaudi estètic també compta la possessió de l'obra, per la possibilitat de contemplar-la en solitud a qualsevol hora del dia, lluny de les masses que actualment infecten els museus com una altra pandèmia del contemporani.
Entre les peces predilectes de la meva petita col·lecció hi ha dues obres de format gran de Miquel Navarro que són part també de la meva biografia.
Perquè la primera, el llenç quadrat en tons grisos de la dreta, va ser un regal d'en Miquel de principis dels anys 70 (porta data de 1973), quan jo era un estudiant de filosofia i un aprenent d'escriptor de pocs recursos, i ell un xicot aficionat a la pintura, però que sobrevivia amb feines que no tenien res a veure amb l'art.
Vaig mantenir durant molt de temps una bona amistat amb en Miquel i amb en Rafael, la seva parella de sempre, i sortíem a dinar els diumenges pels voltants de València. També vam fer un viatge d'estiu esbojarrat, en el petit turisme d'en Rafael, que ens va portar fins a Amsterdam, on, per cert, ens van estafar venent-nos unes pastilletes de LSD que al final van resultar ser sacarina o cosa semblant.
Cap dels tres havia fet els 30 anys, i jo en tenia 25 quan en Miquel va pintar el llenç en tons grisos de la dreta, en aquella belle epoque de mitjans dels 70 que Franco es va carregar en morir-se.
Amb els anys, en Miquel es va convertir en un gran artista de trajectòria internacional, conquerint la fama que mereixia perquè sempre va ser, a més d'un gran tipus, una força salvatge i creativa de la natura.
I a mi tampoc no em va anar malament, salvant, és clar, les distàncies, per la qual cosa ja en el segle actual em vaig poder permetre adquirir en una subhasta de Madrid la segona peça.
Una obra de majors dimensions, i que podríem situar entre la pintura i l'escultura, perquè fes companyia al regal setanter d'en Miquel.
I aquestes dues obres pengen com un pont entre dos passats —un de molt més remot que l'altre— a la casa de Torreblanca (Castelló) que va ser dels meus pares, actualment deshabitada però plena de munts de llibres oblidats, obres d'art per a les quals ja no disposo de més parets on penjar-les, i alguns trossos solts de la meva memòria avariada.”
