I Venècia es va tenyir de política: George Clooney s'enduu l'atenció de la primera jornada del festival
El nou film de Danny Boyle, 'Ink', destaca al festival pel frenètic retrat de l'origen de les 'fake news'
Altres notícies: Kike Maíllo i la mentida de l'11-S: així es va gestar 'La supervivent', el documental sobre la catalana que es va fer passar per víctima dels atemptats a les Torres Bessones
Té gràcia que un festival fundat per a l'exaltació del feixisme i que fa anys que obre la porta a les grans plataformes de streaming com el de Venècia es vengui enguany com el certamen més polític de l'any.
Potser per les crítiques al darrer Festival de Berlín, que va voler evitar polèmiques en plena guerra entre els Estats Units, Israel, Gaza i l'Iran, Alberto Barbera ho aposta tot al vermell. I mai millor dit. Només cal fer una ullada a la programació o a la primera jornada de Venezia 83.
El festival començava a primera hora amb La ragazza con la Leica, la cinta dirigida per Alina Marazzi que obria la secció Orizzonti.
El film, que toca de prop Espanya, explica la història d'amor entre Gerda Taro i Frank Capa, fotoperiodistes reconeguts especialment per les seves imatges de la Guerra Civil espanyola. Però, a poc a poc, la història d'amor es converteix només en un pretext.
Història espanyola a Venècia
Taro adquireix protagonisme. Primer, amb la seva militància i la seva fugida de l'Alemanya nazi; després, amb la invenció dels noms que els donarien fama; i, finalment, amb la seva defensa del fotoperiodisme i de la democràcia a l'Espanya de la Guerra Civil.
La directora no nega certa frivolitat i afany de protagonisme de Taro, però tampoc troba l'equilibri entre tot el que vol explicar. I això que la idea, la història i el material són bons. Marazzi barreja ficció amb imatges reals dels seus protagonistes, així com amb reportatges i fotografies de la Guerra Civil espanyola durant la contesa.
Fotograma de 'La ragazza con la Leica' VIVO FILMS
El segon moment polític arribava tres hores després, aquesta vegada des del Regne Unit. Danny Boyle ha decidit anar a l'origen de les fake news i l'ha trobat al tabloide britànic The Sun, el projecte impulsat per Rupert Murdoch, responsable també de Fox News, i liderat en els seus inicis més escandalosos per Larry Lamb.
Guy Pearce i Jack O'Connell donen vida a aquests personatges que no només van portar els nus femenins a les portades dels diaris, sinó que també van banalitzar el món dels successos fins a límits insospitats fins aleshores.
Boyle i Clooney
Tot i que pugui semblar un tema destinat a periodistes i amants de la informació, Boyle desplega totes les seves capacitats per convertir-lo en una pel·lícula d'acció frenètica. Un muntatge de plans curts, diagonals i preses des de angles tan rebuscats com la moral dels seus protagonistes, acompanyat d'una música rockera d'impacte, fa d'aquesta crònica sobre l'origen de les fake news un Trainspotting de la desinformació.
Per tancar el capítol polític, el Lleó d'Or Honorífic a la trajectòria d'enguany, George Clooney, no es va quedar enrere. Després de mudar-se a França, no ha deixat passar l'oportunitat de criticar la política bel·licista de Donald Trump, tant a la roda de premsa com en el moment de recollir el seu premi.
Com si hagués vist la pel·lícula de Boyle, l'estatunidenc va recordar que "els primers a qui els autoritaris intenten silenciar no són els polítics. Són els periodistes que fan preguntes. Són els artistes que es neguen a acceptar respostes fàcils. Són els cineastes, escriptors, actors i músics que insisteixen que algú a qui mai has conegut, de qui no saps res, mereix la nostra empatia".
Però tampoc es va oblidar de la seva professió. L'actor és conscient que "les pel·lícules no aturen les guerres. No fan baixar la inflació. No arreglen les eleccions. Però sí que fan una cosa extraordinària", afegeix, "ens recorden que un desconegut mai no és realment un desconegut i que potser sigui l'heroi de la història d'una altra persona".
La migdiada del dia
Millor no fer menció de Salón de belleza, la pel·lícula de Nathalia Acevedo que va inaugurar la Giornate degli Autori, que també es va posar política, però amb un nivell de pedanteria i suposada poesia visual que, de tan buida, gairebé deixa la Sala Perla de Venècia sense espectadors.
Aquest relat sobre la manca d'empatia envers els malalts i els exclosos de la societat peca de tots els vicis del que s'anomena cinema d'art i assaig: plans eterns de peixeres i vida marina, una veu en off lànguida i monòtona i molta, molta pretensió que no porta enlloc. Bé, sí, a que molts facin la migdiada a la sala sortint de la pel·lícula, de Venècia i de tot.
Sobre Bucking Fastard i la incursió de Werner Herzog a Hollywood, millor parlar-ne un altre dia. Això ha estat un altre nivell.
