No és que l'hagi tractat gaire, però mai no he vist Daniel Gascón (Saragossa, 1981) en una posició de petulància. I mira que les seves realitzacions, àmplies, multidisciplinàries, una mica disperses, com a traductor –i no de qualsevol sinó dels millors escriptors anglosaxons--, escriptor de ficcions hilarants (Un hípster a l'Espanya buida, La mort de l'hipster) o agredolces i commovedores (Entresòl, L'edat del gall dindi), guionista de cinema, director de Letras Libres, professor, dibuixant de acudits en què el dibuix somer només compta com a vehicle per a la idea, columnista (a El País i a El Heraldo de Aragón) i fins i tot tuitaire, li ho permetrien. Si jo tingués les seves dots i el seu patrimoni intel·lectual em consideraria habilitat per anar cridant pels carrers “mireu-me, capullos, aquí estic jo”.
Però ell, no. Coses estranyes de la vida. Està al món com si en realitat la cosa no anés amb ell, que acabés d'aixecar-se del llit, s'ha mirat al mirall i ha decidit: “bah, avui tampoc m'afeito”. En fi, té aquests aires de savi despistat i somnolent que tan poc es corresponen amb la seva hiperactivitat. I amb el seu beneït sentit de l'humor, incessant, punyent fins a la ferida però desinteressat, au dessus de la mêlée. I aquesta manca d'egolatria (almenys aparent) i aquesta suma de coneixements sòlids basats en una educació acadèmica rigorosa, en la lectura, en l'escepticisme rapidíssim, en el détachement i l'honestedat del pensament fan d'ell una de les intel·ligències més agradables de Madrid. (I cregui'm el lector si li dic que Madrid no és el poblet manxec que va dir Gil de Biedma, aquí no tot és Ayuso, ni Puente, aquí et trobes a cada cantonada un pistoler més ràpid que tu).
Quan llegeixo Gascón, de vegades m'aturo a pensar en ell (perquè el seu enigma em desperta la curiositat) i em dic que si aquesta intel·ligència i aquestes dots les hagués posat al servei d'un partit polític, ja fa anys que hauria fet una gran carrera periodística i autoral. Seria un servent utilíssim per a qualsevol jerarca o institució. Però resulta que li agrada donar-se el luxe –el més gran dels luxes, per a un intel·lectual— de la independència. En fi, això només m'ho imagino, perquè només el conec de veure'l en un bar a prop de Las Vistillas, presidint les animades presentacions i debats que convoca cada mes amb motiu de la sortida de cada número de Letras Libres.
Gascón és autor a més d'un lúcid assaig sobre el procés, per al qual va encunyar el terme que després faria fortuna El cop postmodern. Aragonès, viu a Madrid, estima la seva terra natal i en defensa els drets però sense caure en nacionalisme. L'altre dia presentava a Las Vistillas l'últim número de Letras Libres i vaig aprofitar per convidar-lo a participar en aquesta columna. L'endemà em va enviar per correu la seva preferència:
“M'agrada molt la pintura de Manny Farber, pintor i crític nord-americà. M'encanten quadres com Domestic Movies o From the Mid-Eighties, tenen alguna cosa quotidiana i humil, alhora estrident i alegre, entre el bodegó i el collage. Crec que Farber, quan no podia pintar, es dedicava als dibuixos i els collages. També em fa gràcia que Farber sigui en alguns àmbits més conegut com a crític de cinema, i en particular la seva distinció entre art tèrmita i art elefant. Va fer classe de cinema i a vegades posava als alumnes les pel·lícules inconnexes o al revés, o els demanava a l'examen que fessin un storyboard d'una seqüència. Quan buscàvem amb l'editora Diana Zaforteza una portada per al meu llibre de contes La vida quotidiana, vam demanar a la pintora Clara Huete que fes una il·lustració a la manera de Farber, a qui admirava: una taula de treball, amb uns objectes dispersos, amb detalls quotidians que es tornen una mica irreals. M'hauria agradat que els contes, i altres relats que he escrit més tard, s'assemblessin als seus quadres, amb elements presos de la vida corrent però alhora exagerats i esbojarrats, i en una perspectiva aparentment realista però impossible”.
Quadre 'From The Mid-Eighties' de Manny Farber
Quan un celebra un autor que li agrada, lateralment parla d'ell mateix. Aquest és el sentit d'aquesta sèrie d'articles. Emmanuel “Manny” Farber (1917-2008) va ser un artista i escriptor nord-americà a qui Susan Sontag considerava “el crític de cinema més viu, intel·ligent, i original que aquest país hagi mai produït”. Roma locuta, causa finita. Pel que fa a la seva obra pictòrica, Gascón la defineix amb precisió, i qui estigui interessat a saber-ne més pot consultar a la web de la Quint Gallery’s.
