Inma Farran: "Si t'agrada respirar, protegeix el mar"

El primer que ens adverteix Inma Farran és que és d'aquell tipus de persones que es dedica a canviar de feina.

Va estudiar Medicina i es va especialitzar en ginecologia. Durant anys va treballar a l'hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona on va impulsar la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual, la de Diagnòstic Prenatal, i va exercir de codirectora en el registre europeu de la Síndrome Antifosfolipídica i Embaràs.

L'any 2010, després d'un problema greu de salut, va demanar l'excedència i es va incorporar a Ona Hotels, una empresa hotelera que havia muntat amb la seva parella. Des del seu nou lloc, com a responsable d'innovació i responsabilitat corporativa, van patrocinar diverses institucions i van contribuir a programes de recerca en salut mental i malalties autoimmunes.

Inma Farran va fundar l'organització Ona el 2020 Cedida

Un director financer els va animar a transformar totes aquestes contribucions en una fundació. Inma va pensar que si la Mediterrània capta el 24% del turisme mundial i alhora era el mar més contaminat, impulsar des d'una empresa hotelera una fundació que protegís, precisament, la font d'ingressos que és el mar era no només una bona idea sinó també coherent i necessària.

Així va néixer Ona Futura, una organització privada sense ànim de lucre, d'acció mediambiental enfocada a la regeneració i protecció del mar, principalment de la Mediterrània.

Explica a Dones a Crònica que es van constituir a Balears perquè, essent un sistema insular, la consciència de cuidar i protegir el mar està molt arrelada a la població.

Però Ona Futura no entén de fronteres. Des del seu naixement el 2020 no ha deixat d'expandir el seu àmbit d'acció. Actualment tenen projectes a Múrcia, Sevilla, Ceuta i Melilla, són especialment actius al litoral català i tenen seu a Barcelona. I és que aquesta barcelonina, filla de marí mercant i nascuda a l'empara de l'Església de la Mercè, confessa que la seva vinculació amb el mar és una constant a la seva vida.

Inma Farran, fundadora de la Fundació Ona Futura Cedida

Des d'Ona Futura desenvolupen projectes per salvaguardar el medi ambient. Quin és el procés?, detecteu vulnerabilitats i elaboreu plans en conseqüència?

Nosaltres no detectem els problemes. Els problemes els detecten organismes supranacionals. FAO i Nacions Unides tenen els objectius de sostenibilitat i una fundació que es dedica a protegir i regenerar el mar s'ha de basar en els seus informes. Nosaltres busquem solucions per mitigar. Regenerar el que s'ha espatllat? Hi ha científics que diuen que no podrem, jo vull pensar que sí. El que passa és que hi ha una variable amb la qual la gent no compta: el temps. I és molt important perquè, quan inicies un projecte de regeneració marina, has de tenir en compte que els efectes visibles poden trigar deu, vint o trenta anys. És molt difícil convèncer les empreses perquè inverteixin en un projecte que trigarà dècades a donar-los un retorn. Per tant, des d'una perspectiva absolutament pràctica, nosaltres ens hem centrat en projectes que, al mateix temps que aporten solucions, puguin reportar un guany a les empreses involucrades en el mateix.

Un guany més immediat.

Això mateix.

Com s'aconsegueix això?

Ara les empreses que facturen més de 20 milions d'euros estan obligades a presentar el que s'anomena Estat d'Informació No Financera (EINF), que seria com els comptes anuals però en sostenibilitat. Nosaltres el que busquem a través dels EINF és que aquesta aportació a la regeneració en comptes de plasmar-la al capítol de despeses passi a inversions. Com es fa això? Mitjançant el que s'anomena capitalització del capital natural. Això és, tu respires i l'aire és gratis però té un valor. Quant val mirar el mar? Aquest intangible, quin valor econòmic té? Llavors, a través d'una aplicació transdisciplinària del coneixement, és a dir aplicant el coneixement que tenen diferents disciplines sobre l'estat del mar, aquesta informació el que ens aporta és com s'ha traslladat a imports econòmics aquest valor del capital natural que es pugui repercutir als comptes d'explotació.

Seria una mica com rendibilitzar econòmicament la inversió, un actiu econòmic.

Exacte. Però, clar, com ho demostres? Es demostra a través de la monitorització. És a dir, hi ha una sèrie de paràmetres establerts de qualitat mediambiental i el nostre objectiu en els projectes és precisament monitoritzar l'estat inicial i durant un període determinat de temps per veure si les mesures aplicades milloren i en quin grau aquests paràmetres de control. Això és el que fem en projectes com 'Oxygen' en què, a través de dades proporcionades per l'ajuntament d'Alcúdia (Mallorca) sobre la qualitat de l'aigua a les llacunes d'Alcúdia, hem pogut comprovar que la pràctica del cable-esquí millora notablement la qualitat, l'oxigenació de l'aigua. A més amb una activitat de baix impacte perquè l'esquiador va amb una tirolina moguda amb un motor elèctric. És a dir, no hi ha contaminació acústica perquè el motor elèctric no fa soroll, no hi ha impacte d'onades i tampoc hi ha fuites de combustible.

"L'interès de totes les administracions amb les quals hem parlat perquè aquests projectes es materialitzin és molt alt"

Amb la qual cosa tampoc afecta l'ecosistema.

No només això. Al principi la llacuna no tenia vida, fins al punt que la World Wildlife Fund (WWF) va emetre un informe el 2018 dient que aquella zona era molt urbana i que no tenia cap interès natural. Un dia passejant per allà vaig veure saltar una llobarro i vaig preguntar al responsable del cable-esquí. Em va dir que quan va arribar no hi havia res, però que ara hi havia llobarros, daurades...

Molt interessant.

Molt interessant perquè és un sistema tan tancat que és gairebé una proveta. Gràcies a la iniciativa de l'IMEDEA i de la nostra directora científica, vam fer també dos bioblitz per quantificar quina vegetació i quines espècies animals hi havia i vam trobar l'algueró, una planta marina anomenada cymodocea nodosa, que és la primera colonitzadora dels fons marins. Creix molt ràpid i fixa el substrat afavorint que la posidònia colonitzi. És una planta realment interessant. De fet, podria ajudar a evitar la regressió de la línia de costa que patim al litoral català.

Hi ha algun projecte en marxa a Catalunya al respecte?

Hem tingut converses amb l'àrea metropolitana de Barcelona i amb l'Ajuntament del Prat per veure si es planta. Perquè encara que la cymodocea nodosa és precisament la fanerògama marina més abundant del litoral català, les seves praderies estan en regressió a causa d'una sèrie d'accions combinades, complexes d'explicar. Però si es repoblessin de la mateixa manera que es fa amb les plantes dunars a la línia de costa per fixar el terreny, la proposta seria molt eficaç perquè s'actuaria en un doble front: a la línia de costa amb les dunes i la vegetació dunar i al fons del mar a través de la cymodocea nodosa. Com et deia, són projectes en què la variable temps és molt important perquè hi ha molts factors involucrats: el temps, les tempestes, l'acció antròpica també té els seus efectes. Però he de dir que l'interès de totes les administracions amb les quals hem parlat, tant de ciutats del litoral català com de l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè aquests projectes es materialitzin, és molt alt.

M'ha cridat l'atenció el projecte 'Ment i mar', que vincula salut mental i medi ambient i l'àmbit d'actuació del qual és precisament el litoral català.

Passejar per la vora del mar té un efecte beneficiós sobre la salut mental. En aquest sentit, nosaltres ens enfoquem més en el benestar emocional que en la salut mental. És un projecte molt interessant però requereix també la col·laboració d'alguna entitat que ens ajudi amb tot el que és el training de la respiració, aprendre a respirar bé i fer una immersió sense aterrir-se. Les proves pilot les vam fer a la Barceloneta i van ser molt satisfactòries. Però hi havia gent que no sabia ni com posar-se les ulleres de busseig. I això que no baixem a més de dos metres, perquè l'objectiu és el benestar, no es tracta de fer immersió a pulmó lliure. Es tracta de connectar amb un altre planeta que està en aquest. Però és un projecte molt bonic. De fet, tenim programades reunions amb psiquiatres infantils perquè hi ha una branca secundària del Ment i mar que podria desenvolupar-se amb realitat virtual perquè els nens hospitalitzats baixin al fons del mar.

Parli'm de 'Seafood Impact', un projecte que aborda el desconeixement generalitzat sobre el que mengem.

El projecte Seafood Impact té una part dedicada a les taules nutricionals que segons la FAO són la base per elaborar les polítiques d'alimentació agràries i pesqueres d'una nació. I és molt interessant perquè hi ha un gran desconeixement de la composició nutricional del peix i del marisc en general. De les 1007 espècies que es comercialitzen a l'Estat espanyol, només hi ha informació nutricional certa de 90. Això és poquíssim.

L'objectiu d'aquest projecte és analitzar aquests peixos de proximitat, de km 0, que tenen baix impacte ambiental i que a més tenen repercussió en el consumidor final perquè són més barats i també un impacte econòmic en els pescadors perquè augmenta el valor de les seves factures. Per tant, si promocionem peix de proximitat amb alt valor nutricional a un preu assequible, millorarem la nutrició de la població i farem que peixos que ara no es consumeixen i que el pescador no pot comercialitzar tinguin un valor comercial.

Aquí cal molta divulgació. Primer perquè cada cop anem menys a les peixateries, als mercats, comprem principalment en grans superfícies i als lineals trobes salmó, tonyina, daurada, llobarro, bacallà, lluç i poca cosa més. I a més pràcticament tot és piscifactoria.

Per això va néixer el projecte 'Nutrimar', per desenvolupar una sèrie d'activitats destinades a donar a conèixer aquests peixos. Per exemple, hi ha show cookings on t'ensenyen a preparar el peix. També hi ha cicles de conferències amb nutricionistes, pediatres o professionals de la restauració. Per tots aquests factors creiem que 'Nutrimar' és un projecte fantàstic perquè, al final, repercuteix en la salut del nostre litoral mediterrani. Des de Catalunya fins a Gibraltar i les Balears.

"Quan tu fas un projecte de restauració mediambiental, no es pot apel·lar a l'altruisme perquè el mar no fa pena"

On duen a terme les accions de 'Nutrimar'?

A la Universitat de Barcelona, al campus de Nutrició de Torribera. Tenim un conveni amb la Fundació Bosch i Gimpera de la UB. Les xerrades les imparteix Anna Bozzano, una persona meravellosa, biòloga marina i doctora en Ciències del Mar, que a més és la fundadora de 'Del Peix Al Plat' i ha treballat durant molts anys amb Turisme de Barcelona. Ella coneix tot l'ecosistema de pesca i del circuit del peix a la costa catalana. A més és una excel·lent cuinera i una gran divulgadora. Els tres actors d'aquest projecte són Fundació Ona Futura, el Campus de Nutrició de Torribera i 'Del Peix Al Plat'.

Com es pot conciliar tota aquesta tasca que feu des de la fundació amb l'impacte turístic que pateix el litoral mediterrani?

El turisme abasta des del sector hoteler, al restaurador, fins al senyor que té la botiga de joguines per a turistes. Un dia podríem parlar dels cubs, pales i rasclets de plàstic abandonats. Però el sector hoteler és cada cop més conscient de la importància que té la protecció del mar per a la protecció del seu negoci. Aquí a la fundació sempre posem el mateix exemple. Tu tens dos hotels a la mateixa ubicació, un al costat de l'altre, exactament iguals. Un té el jardí sec, ple de brutícia i l'altre un jardí molt cuidat. Quin podrà cobrar més per habitació? Evidentment el que té un jardí bonic. Doncs el mar és el nostre jardí. És el jardí de tots els habitants de la costa.

Al final la seva protecció repercuteix en tots i a tots els nivells, però és trist que calgui monetitzar-lo perquè prenguem consciència. Sembla que si no hi ha un valor econòmic no importa tant.

Els projectes científics en general són cars. Desenvolupar un projecte és car. Quin és l'èxit de les startup? Que tothom espera que aquella empresa creixi molt i que els inversors inicials tinguin un guany. Quan tu fas un projecte de restauració mediambiental, no es pot apel·lar a l'altruisme perquè el mar no fa pena. Tu el mires i és tan bonic, tan blau, tan brillant, tan relaxant… Si veus un nen morint-se de gana a qualsevol lloc del món, la gent s'emociona i aporta perquè així se sent millor persona i pensa que està col·laborant en el benestar d'un altre ésser humà. És impossible apel·lar a això quan es tracta de la restauració del mar. Perquè a més el mar és territori hostil. Quan preguntes a la gent si li agrada el mar diu que sí, però és mentida. A ningú li agrada el mar. Ens agrada mirar-lo des de la platja amb un refresc o sortir amb la barqueta i sentir l'ozó flotant al teu voltant. Però amb la barqueta, perquè si caus al mar tard o d'hora t'ofegaràs.

Inma Farran, fundadora de la Fundació Ona Futura Cedida

Vaja, que el que ens agrada del mar és el seu aspecte lúdic i estètic.

Això mateix, i des de la distància.

Diu que aquest tipus de projectes necessiten temps, dècades en molts casos per obtenir resultats, però el canvi climàtic és una amenaça real i present. Hi ha raons per a l'optimisme? Es podrà guanyar la batalla?

La batalla es guanyarà d'una manera o altra. Es guanyarà reduint població o revertint la situació. Es podrà revertir la situació? Honestament no ho sé. Crec que el planeta sempre va endavant i li és igual si ens extingim o no. Per això protegir el mar és una qüestió de supervivència de l'espècie humana. Quan la gent diu: cal salvar el planeta, és mentida. Hi ha hagut sis extincions massives i no ha passat res, el planeta ha seguit. Es van extingir els dinosaures i abans hi va haver una altra extinció massiva tremenda. Això ens ho explica la geologia, ens ho explica la Terra. Si nosaltres ens extingim, al planeta li serà igual (...) Si el mar es contamina tant com per deixar de produir l'oxigen que respirem, el que s'acabarà som nosaltres. I hi haurà formes de vida resistents que seguiran endavant. De fet, ja s'està parlant d'una plastisfera. Bacteris i petits organismes que estan colonitzant les illes de plàstic. I no cal anar-se'n al Pacífic. Entre Mallorca i Menorca flota una illa de plàstic de dues tones i mitja.

"L'impacte antròpic és important i les mesures que puguem aplicar trigaran temps a tenir un efecte massiu. Però això no vol dir que no es puguin començar accions puntuals i veure què és el que funciona i què no"

No la veig gaire optimista.

Crec que cal lluitar per conscienciar sobre la situació. Revertir? Grans científics que es dediquen a això i que conec personalment diuen que no es pot revertir, que el que s'ha perdut s'ha perdut, i que trigarem decennis a veure l'impacte positiu de les nostres accions. Però malgrat tot crec que no cal rendir-se. Cal treballar per almenys proporcionar un futur digne a la humanitat, i parlo de l'humà com a primat.

El missatge és clar. L'única manera de sobreviure com a espècie és cuidant el planeta, i si no ho fem nosaltres s'encarregarà ell.

Hi va haver un moment en la història geològica de la Terra que l'estret de Gibraltar es va tancar i la Mediterrània es va evaporar. Després es va tornar a obrir. És el ritme d'evolució del planeta i sobre això no podem fer res. L'impacte antròpic és important i les mesures que puguem aplicar trigaran temps a tenir un efecte massiu. Però això no vol dir que no es puguin començar accions puntuals i veure què és el que funciona i què no. Senzillament. Per tant el missatge final seria: Si t'agrada respirar, protegeix el mar. Si el mar fabrica el 70% de l'oxigen que respirem, és obvi. I no és un missatge bonista. El nostre missatge, com tu has dit, està molt vinculat a l'economia, perquè al final cal protegir el bitxo de costa que som nosaltres.

El bitxo de costa?

És clar, a mi quan em pregunten, quin animal marí protegeixes? dic: el cambrer. Fixa't en la pandèmia, van tancar tots els restaurants, van tancar tots els hotels. Hi va haver molta gent que es va quedar gairebé 2 anys sense treballar.

Espanya té un model econòmic molt lligat al turisme.

Un 12%. Albània, per exemple, té un 27% de producte interior brut subjecte al turisme. Després hi ha petites diferències perquè jo et parlo del percentatge estatal. Si vas a Dénia, el seu PIB depèn un 40% del turisme. No és tant que Espanya depengui en excés del turisme sinó que el model turístic s'ha basat excessivament en el de sol i platja. Potser el que s'hauria de fer és canviar el model. Però sobretot cal educar el visitant perquè entengui que si gaudeix de la platja i del mar, els ha de respectar. I això és una missió que hem de fer entre tots.