El poble més alt de Catalunya que es pot recórrer a peu: està a gairebé 1.700 metres i només té 25 habitants

Diuen que és el poble més alt de Lleida, però, en realitat, aquest municipi, situat a gairebé 1.700 metres, és el més elevat de Catalunya. Els llibres de geografia insisteixen que es tracta de Meranges, una localitat de la Cerdanya a 1.539 metres d'altitud.

Tècnicament és cert, però a Lleida hi ha un altre nucli habitat que el supera. Està entre els plecs més alts del Pallars Sobirà i, si no consta com a poble, és perquè en realitat pertany a un conglomerat de municipis. Això sí, es troba molt més elevat que la localitat de la Cerdanya.

Sembla Suïssa, però és Espanya: el poble medieval del segle XII amb la fàbrica de galetes més antiga del país i menys de 3.000 habitants

Rubió, que és com s'anomena el lloc, és oficialment el poble més alt de Lleida i, extraoficialment, també el més alt de Catalunya. S'aixeca a 1.687 metres sobre el nivell del mar i, si es prefereix, es pot concloure que és el punt habitat més elevat de Catalunya.

Té tot just una desena de cases i allà hi viuen només 25 persones, segons consta als registres de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat).

Primeres referències

Aquest diminut enclavament se situa a l'extrem oriental del terme municipal de Soriguera, municipi al qual pertany i el nom del qual té origen llatí.

El filòleg Joan Coromines atribueix el topònim Rubió al nom llatí Rubbionis, que hauria evolucionat al català medieval i, finalment, a la forma actual.

Origen del nom

Costaria de creure que el terme llatí, que també es pot traduir com "robí", tingui relació amb el paisatge. La roca no és vermella i aquí no hi ha pedres precioses. L'única joia és el mateix municipi.

El nucli ocupa un petit esperó del vessant sud de la Roca de Coma-sarrera, a uns 1,7 quilòmetres del barranc de les Comes de Rubió, i domina el paisatge des d'un turó que actua com a mirador natural sobre les valls circumdants.

Ja ha entrat en vigor: la Llei de Benestar Animal prohibeix viatjar amb mascotes sense ventilació i climatització adequades.

Només cal fer una ullada des de lluny per veure que és un lloc amb història. Durant segles, el poble va ser conegut indistintament com Rubió o Rubió del Cantó.

Aquest segon nom també té explicació. Es refereix a la serra propera del mateix nom, que marca el límit natural entre els termes de Soriguera i Llagunes; és a dir, "fa cantonada".

Petjades històriques

Els documents més antics que esmenten Rubió daten del segle XVI. Al cens de 1553 consten tres llars o "focs civils", que equivalen a uns 15 habitants. Més de 500 anys després, només n'ha aconseguit tenir deu més.

A mitjan segle XIX, el geògraf Pascual Madoz descrivia al seu Diccionari geogràfic un petit poble "situat en una penya sota una alta muntanya, al costat del torrent de les Comes", amb tot just deu cases, una font i la església de Sant Salvador.

On és

Madoz no va ser gaire benèvol. Afirma que les terres eren "fluixes i pedregoses", encara que s'hi conreaven sègol, patates, mongetes i fenc, i s'hi criava bestiar boví i oví.

Aleshores, Rubió formava part del Vescomtat de Pallars, una de les jurisdiccions medievals més extenses del Pirineu català. Durant segles va dependre eclesiàsticament de Llagunes, amb la qual manté encara víncles parroquials.

El poble més alt de Catalunya, Rubió

Des d'aleshores fins ara, les cases s'agrupen a les vessants oest i sud del promontori, de forma aparentment desordenada. En canvi, tot està pensat.

Els habitatges estan orientats al sol i protegits dels vents del nord, per conservar l'interior a una temperatura habitable.

Cases amb nom

Les cases de pedra de Rubió mantenen l'arquitectura tradicional del Pallars Sobirà: murs gruixuts, cobertes de llicorella, xemeneies pirinenques i balcons de fusta.

El més curiós de tot és que aquests habitatges encara es coneixen pels seus antics noms. Així, un pot trobar-se amb la Casa d’Andreu, la Casa de Bigorra, la Casa de Caplloc, la Casa de Cisco, la Casa de Pei, la Rectoria, la Casa de Soler o la Casa de Vilanova.

Què veure

La visita és ràpida. Aquí hi ha un únic carrer irregular que serpenteja entre els habitatges i finalitza a l'extrem oriental. Allà s'alça la església parroquial de Sant Salvador, punt de referència visual i espiritual per als veïns.

Es tracta d'un temple d'origen romànic, d'una sola nau, amb absis semicircular i campanar d'espadanya. Ha estat reformat en èpoques posteriors, però conserva la sobrietat medieval.

Església de Sant Salvador de Rubió AJUNTAMENT DE SORIGUERA

En el seu interior es conserven alguns elements de culte senzills i restes d'ornamentació posterior. La parròquia depèn avui de la de Llagunes, dins l'arxiprestat de l'Alt Pallars.

Sant Salvador, a més, compta amb un altre atractiu. La seva situació, lleugerament elevada, ofereix una impressionant panoràmica sobre el barranc i les vessants boscoses que envolten el nucli.

Senders

L'entorn immediat està compost per prats, matollar i boscos de pi negre i avet, on abunden espècies de fauna com l'isard, la perdiu blanca o el cabirol.

Els seus voltants són molt apreciats pels amants del senderisme. Aquí hi ha rutes que connecten amb Llagunes, el Cantó i el Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Ja és oficial: Espanya prohibeix l'entrada al país a les persones a les quals els falti un document en vigor

Rubió és un exemple de resistència. El 1992 va deixar de ser reconegut com a poble després de llargs anys d'inactivitat administrativa. Des de llavors, forma una entitat local menor amb junta administrativa, dependent de l'ajuntament de Soriguera.

Malgrat la seva mida, amb tot just una desena d'habitatges, el nucli continua habitat de forma permanent i pot presumir de ser el poble català més alt amb població estable.

Com arribar-hi

Arribar-hi no és tan difícil, sempre que no caigui una gran nevada que impedeixi l'accés. La capital catalana més propera és Lleida, que queda a més de dues hores. Es pren la C-12, que enllaça amb la C-13 fins a la Pobla de Segur.

Allà es continua per la N-260 fins a Sort, on es pren el desviament cap a Soriguera. Des d'allà, una pista asfaltada i ben mantinguda puja cap al Cantó.