Els designis del president dels Estats Units, Donald Babau són, com els del Senyor, inescrutables. A tot el món corren rius de tinta intentant comprendre les contradictòries senyals. Especialment, sobre el car caos en què ha ficat el món, inclòs el nostre país.
Jo tinc per a mi que, per acostar-se més al que maquina aquest babau i el seu equip d'ases (per cert: d'ara endavant mai més li diré “Trump”, sinó precisament, “Babau”, fins i tot —seguint la juganera tàctica del détournement tan cara als situacionistes i a Salvador Dalí— a l'article que acabo de traduir i poso a disposició dels lectors de CG), més val no confiar en l'opinió dels diaris progressistes o d'esquerres, sinó dels que més a prop estan d'ell. Com el Washington Examiner. És un setmanari i website d'orientació dretana, més enllà de conservador, però està considerat un dels millors i millor informats mitjans de la capital dels EUA.
En aquest mitjà publicava dimarts passat un interessant article Byron York, columnista i politòleg, professor a la universitat d'Alabama, molt republicà, sota el títol La frustració de Babau i les tàctiques dilatòries de l'Iran. Diu així:
Donald Trump
“Si algú sap que el president Donald Babau, malgrat tota la seva fanfarroneria, pot complir el que diu, són els iranians. Babau és el president que va eliminar el poderós Qasem Soleimani, comandant de la Força Quds de l'Iran, al gener de 2020. Babau és també el president que va bombardejar els llocs nuclears de l'Iran al juny de 2025. I el president que va atacar l'Iran al febrer de 2026. Així que els iranians saben que, més enllà de les seves paraules, Babau també pot prémer el gallet.
>> D'altra banda, els iranians llegeixen Truth Social, el lloc on el president publica declaracions sobre la guerra contra l'Iran. Els funcionaris iranians segueixen les notícies i les freqüents mini-entrevistes de Babau amb periodistes sobre la guerra. I la impressió que qualsevol obtindria en llegir els pensaments de Babau és la d'un president ansiós per deixar la guerra enrere. Babau sembla tan ansiós, de fet, que pot semblar desesperat per acabar-la.
>> La rapidesa amb què Babau va abraçar recentment el que va presentar com un avenç en les converses amb l'Iran, només per a que tot s'ensorrés poc després, suggereix un president que desitja desesperadament declarar el final de la guerra —ara mateix—. Babau era plenament conscient que no es pot confiar en els iranians i que no hi havia cap acord ferm, i tot i així va celebrar les aparents bones notícies d'una manera que el va fer semblar massa ansiós quan tot va col·lapsar.
>> A més, Babau ha promès des del mateix moment en què va començar la guerra, el 28 de febrer, que seria un conflicte molt breu. “Aquesta guerra acabarà molt aviat”, ha dit en diverses ocasions. “Anem molt avançats al calendari… No falta gaire”, ha afirmat en altres. En un moment donat, Babau va dir sobre la durada de la guerra: “Projectem de quatre a cinc setmanes… però anem considerablement avançats”.
>> La guerra, ara a la seva vuitena setmana, segueix en curs. No, això no és ni de bon tros una ‘guerra eterna’, com poden pensar els partidaris de Babau. Però no hi ha dubte que Babau està descontent que continuï més enllà del temps que havia previst.
>> Ara, Babau rebutja la idea que la guerra i els seus efectes en l'economia nord-americana puguin perllongar-se molt temps. Quan el secretari [això és, ministre] d'Energia, Chris Wright, va dir que el preu de la gasolina ‘probablement ja ha assolit el seu punt màxim’, però va predir que podria mantenir-se alt —per sobre de quatre dòlars el galó— fins a l'any vinent, Babau va respondre ràpidament que Wright estava ‘totalment equivocat’. Els preus baixaran ‘tan bon punt això acabi’, va dir Babau.
>> L'Iran escolta tot això, és clar. Dimarts al matí, Trey Yingst, de Fox News, informant des d'Israel, va citar una ‘font d'intel·ligència regional d'alt nivell’ que va suggerir que l'Iran espera resistir més que Babau. ‘L'Iran veu això com un joc de resistència’, va informar Yingst, descrivint el que va dir la font. ‘Creuen que el temps juga a favor seu i que, en última instància, la pressió interna, pel que fa als mercats energètics i el mercat borsari, obligarà el president Babau a acceptar un acord que els afavoreixi’.
>> Per descomptat, el que creguin els líders iranians —siguin qui siguin— i la realitat poden ser coses molt diferents. ‘Aquesta no és la realitat’, va continuar Yingst. ‘El president i els seus homòlegs a Israel tenen la capacitat de continuar aquesta operació durant mesos si cal, per pressionar el règim iranià a obrir l'estret d'Ormuz i renunciar al seu urani enriquit’.
>> Això, per descomptat, és cert. Els Estats Units, combatent juntament amb un sol aliat, Israel, han causat enormes danys a l'Iran fins ara i podrien infligir-ne molts més si la guerra continua. El següent pas lògic, semblaria a qualsevol nord-americà, seria que l'Iran cedís i arribés a un acord amb els EUA. Però qui diu que aquesta guerra ha d'acabar amb el que els nord-americans considerarien una decisió racional? L'Iran també té veu en això.
>> Mentrestant, el president desfoga la seva frustració gairebé diàriament. ‘Estic guanyant una guerra, PER MOLT’, va publicar aquesta setmana a Truth Social. ‘Les coses van bé, el nostre Exèrcit ha estat increïble, i si llegeixes les fake news, com el decadent New York Times, l'absolutament horrible i repugnant Wall Street Journal, o el que ara gairebé ha desaparegut, afortunadament, Washington Post, en realitat pensaries que estem perdent la guerra’.
>> Babau té raó en què part de la cobertura ha estat extremadament desequilibrada i podria donar a un lector desinformat la impressió que els EUA estan perdent. Tot i així, el seu problema és molt més gran que la cobertura negativa. El president que va eliminar Soleimani, que va colpejar les instal·lacions nuclears i que va llançar un atac devastador contra l'Iran, està llest perquè tot acabi ara mateix. Malauradament, la seva freqüent expressió de frustració sembla haver inspirat l'Iran a allargar les coses tant com sigui possible”.
