"Comencem el nostre trencaclosques sense cap peça": centenars de persones adoptades busquen cada any la seva família biològica a Catalunya
Quatre dones adoptades relaten a Crónica Global com van afrontar la recerca de les seves arrels, entre el desig de respostes i la por al que puguin trobar
Contingut relacionat: Catalunya vol buidar els centres de menors: el repte d'integrar en famílies 5.000 infants tutelats
Notícies relacionades
"És un buit existencial. Un fill biològic comença el seu trencaclosques identitari amb gairebé totes les peces; nosaltres comencem sense cap". Així descriu Yulia, adoptada a Uliànovsk (Rússia) amb nou mesos, la inquietud abissal de no conèixer la seva pròpia història.
Com ella, centenars de persones adoptades a Catalunya emprenen cada any un viatge complex legal, burocràtic i emocional per respondre la pregunta més antiga de la humanitat: d'on vinc? Una recerca que, de vegades, senten com un abisme a la seva biografia.
Per comprendre el procés, Crónica Global ha recollit el testimoni de quatre dones que han transitat aquest camí.
Laia B., una dona adoptada a Catalunya i Laia M., una dona adoptada a Guinea Equatorial Barcelona
Un servei públic
Per donar resposta a aquest dret, la Generalitat disposa del Servei de Recerca d'Orígens, un recurs institucional que, tot i la seva transcendència vital, continua sent un gran desconegut per a bona part de les persones adoptades.
Des de 2023, l'Institut Català de l’Acolliment i de l'Adopció (ICAA) assumeix la competència integral d'aquests expedients. Des del traspàs competencial, han gestionat 382 sol·licituds d'adopcions nacionals i 33 d'internacionals.
Llista d'espera
El procés, però, requereix paciència i una enorme contenció emocional.
Núria Cañas, tècnica de la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) i membre de l'equip multidisciplinari que gestiona aquests casos, explica a aquest mitjà que actualment afronten una llista d'espera d'uns set mesos.
"El valor afegit no és només trobar i lliurar un document, sinó acompanyar la persona en tot el procediment per preparar-la davant el que pugui o no trobar, perquè en l'imaginari esperen una cosa i les realitats poden ser molt dures", detalla Cañas.
De fet, del total d'expedients tancats recentment el 2025, el servei va aconseguir culminar amb èxit sis trobades presencials.
Dret a saber i privacitat
A nivell jurídic, el camí està emparat. Xavier Campà, president de la Secció d'Infància i Adolescència de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB), aclareix que normatives internacionals com la Convenció dels Drets de l'Infant i el mateix Codi Civil de Catalunya garanteixen aquest dret a conèixer els orígens.
A aquesta protecció s'hi sumen marcs estatals, com la Llei d'Adopció Internacional o el Codi Civil, que obliguen les administracions a conservar els historials durant dècades.
No obstant això, la llei obliga a un delicat equilibri: "L'adoptat té dret a informar-se sobre qui són els seus pares biològics, però això no inclou rebre les dades de localització de forma automàtica; sempre hi ha d'haver un procediment de mediació i un consentiment exprés de l'altra part", puntualitza l'advocat.
La legislació garanteix accedir a la informació de l'expedient, però per propiciar un contacte sempre ha d'existir un procediment de mediació i el consentiment exprés de l'altra part, que manté el seu dret legal a rebutjar la trobada.
La barrera internacional
L'èxit depèn enormement de la geografia i del pas del temps. En les adopcions nacionals recents, l'administració custodia expedients complets i la traçabilitat és més senzilla. En el panorama internacional, el mur s'eleva de manera dràstica.
Països com Colòmbia cooperen activament facilitant informació; en canvi, altres com Rússia bloquegen els processos; i a Xina moltes vegades resulta impossible trobar dades a causa de les circumstàncies d'abandonament inicial.
Aquesta frustració, sumada a la lentitud del sistema, empeny alguns joves al perillós atall de les xarxes socials o als investigadors privats.
És una via paral·lela que l'administració desaconsella taxativament, advertint de l'alt risc de frau i, sobretot, de l'impacte d'enfrontar-se a sorpreses traumàtiques sense una xarxa de suport psicològic que sostingui la caiguda.
El mirall col·lectiu
Precisament per pal·liar la incomprensió i la solitud que envolta aquest trànsit va néixer APAC (Associació de Persones Adoptades de Catalunya), la primera entitat impulsada al territori exclusivament pels propis joves.
La seva cofundadora, Laia Muñoz, nascuda a Guinea Equatorial i criada sent de les úniques nenes negres a la petita localitat de Riba-roja d'Ebre, va iniciar la seva recerca després d'una crisi de salut mental als 30 anys.
A través de la mediació institucional de la Generalitat, va aconseguir contactar amb la seva mare i conèixer diversos germans biològics.
"Em vaig sentir molt incompresa durant gran part de la meva vida. APAC és aquest espai on no has de donar explicacions; saps que l'altra persona t'entén només amb una mirada i aprens a relativitzar la teva pròpia situació", confessa Muñoz.
Preguntes, preguntes i preguntes
El detonant per iniciar la recerca de respostes varia en cada persona.
En el cas de la Yulia, va ser una curiositat innata i constant des de la infància per omplir els espais en blanc dels seus primers mesos de vida a Rússia i entendre la seva pròpia història.
Per a Laia Bové, d'adopció nacional, el "clic" va arribar en mudar-se als Estats Units.
La constant exposició a la diversitat i les insistents preguntes sobre el seu origen ètnic la van empènyer a definir-se com a "afrocatalana" i a sol·licitar el seu expedient.
Tot i que no va aconseguir trobar el parador actual de la seva mare biològica, llegir els documents va suposar un alleujament inesperat: "Vaig descobrir que la meva mare tenia 16 anys. Veure-ho ara, com a adulta, em va fer entendre la decisió que va prendre; va fer el millor que va poder".
Bové aprofita la seva experiència per visibilitzar i criticar la invisibilització de la figura paterna als registres, lamentant que la responsabilitat i l'estigma recauen gairebé exclusivament sobre les dones.
La por a conèixer
El vertigen al desconegut també és una resposta habitual i, tal com apunta la tècnica de la DGPPIA, absolutament vàlida.
Sònia, adoptada a Ucraïna als dos anys, representa aquells que decideixen no obrir del tot aquesta porta. En investigar per al seu Treball de Fi de Grau sobre l'acompanyament familiar a l'adolescència dels adoptats, va comprendre que la seva pròpia rebel·lia juvenil naixia d'una por inconscient a ser abandonada de nou.
Tot i que va consultar el seu expedient per curiositat, va preferir aturar-se aquí. "Em fa por trobar alguna cosa que m'impacti o canviï el meu present. Estic molt bé amb la meva família adoptiva i crec que, per buscar els teus orígens, has d'estar molt fort psicològicament", reflexiona.
Laia Bové i Laia Muñoz a l'entrevista amb Crónica Global Barcelona
La família adoptiva
Sovint, el primer gran obstacle és la pròpia por dels joves a ferir els seus pares adoptius.
Sònia reconeix que part de la seva reticència a indagar més enllà del seu expedient neix d'aquest sentiment: "Estic molt agraïda als meus pares adoptius, i buscar alguna cosa mentre visc amb ells sento que no toca".
La gestió d'aquesta inquietud a les llars varia enormement. Per a Laia Bové, el procés va ser natural i recolzat des del primer minut per la seva mare, que sempre va normalitzar la seva història i no va dubtar a intentar ajudar-la amb recursos professionals.
Yulia Camps recorda com la seva curiositat generava alarmes durant la infància: "Sempre causava discussions. Per inseguretat dels meus pares a que els abandonés, s'intentava reconduir el tema". No va ser fins al dia que va fer 20 anys que li van lliurar la documentació, i la comunicació només va millorar quan la seva mare adoptiva va acudir a teràpia psicològica.
Aquesta barrera pesa també sobre els propis pares, que moltes vegades han mancat d'eines.
Com reflexiona Sònia, en etapes conflictives com l'adolescència les famílies pateixen i es qüestionen si han educat malament els seus fills. "L'any 2000 no hi havia tanta informació com ara", disculpa Sònia, una idea que comparteix Laia Bové mirant enrere: "Els meus pares ho van fer el millor que van poder amb els recursos que tenien".
El debat cap a una "adopció oberta"
Més enllà del desenllaç de cada expedient, totes les veus convergeixen en la urgència d'establir un suport psicològic públic, continu i especialitzat en adopció que no acabi a la infància.
Yulia, una jove adoptada a Rússia, a la seva entrevista amb Crónica Global Barcelona
Com suggereix l'advocat Campà, el sistema s'ha d'obrir a noves realitats, explorant models d'"adopció oberta" que no impliquin, per defecte, la ruptura total i absoluta dels vincles biològics quan mantenir-los sigui en benefici del menor.
Al final de l'entrevista, Yulia remarca que buscar els orígens no pretén esborrar la família que els va criar ni renegar de l'amor rebut; es tracta, senzillament, de reclamar el dret a poder llegir la primera pàgina del propi llibre de la vida.
