Els amics catalans d'Umberto Bossi, el 'pare' del nacionalisme xenòfob a Europa

Umberto Bossi, mort dijous passat als 84 anys a Varese (Llombardia), va ser l'ideòleg del nacionalisme regional modern que somiava amb canviar el mapa del sud d'Europa sense l'ús de la força, però amb totes les altres males arts possibles, inclosa la xenofòbia més visceral.

Va ser pioner a convertir el ressentiment fiscal en una força electoral imparable. Una figura que va arrasar en un nord d'Itàlia més ric que el sud i que va fixar de manera clara un enemic a Roma, la capital del país, a la qual s'acusava d'espoliar-los. Res que soni estrany a Catalunya.

Puigdemont demanarà a Comín que alliberi el seu escó després d'escalar l'assetjament sexual al seu assessor

I és que la Lliga Nord de Bossi, malgrat la cautela que sempre va tenir el nacionalisme català de finals del segle passat en les seves aliances internacionals, va inspirar algunes de les tesis a partir de les quals Artur Mas va canviar l'autonomisme per l'independentisme a principis d'aquest segle.

Admiració mútua

De la mateixa manera, els ultradretans del nord d'Itàlia sempre havien admirat la "determinació de Catalunya" durant la transició per construir la seva autonomia, amb sistema educatiu i policia propis, i mitjans de comunicació que parlaven de la regió com si es tractés d'un país. Mèrit que inequívocament atribuïen a Jordi Pujol, que va governar ininterrompudament durant 23 anys de la mà de CiU.

Per a Bossi, l'expresident era un "mestre" de la construcció nacional des de les institucions. Envejava el control cultural, mentre en els sectors més radicals del pujolisme s'observava amb discreta enveja la capacitat de la Lliga per mobilitzar les classes mitjanes industrials.

Àngel Colom

Un dels contactes més nítids entre el nacionalisme català i el del nord d'Itàlia, en aquesta línia, el va protagonitzar Àngel Colom durant la seva etapa al capdavant d'ERC. A diferència de la distància institucional de Pujol, Colom no va evitar la fotografia amb Bossi. El 1993, ERC va incloure la Lliga Nord en cimeres de nacions sense Estat, legitimant el partit ultradretà com un actor nacionalista més en el tauler europeu.

Per a Colom, la urgència de trencar l'statu quo justificava aliar-se amb una formació que, ja aleshores, mostrava trets reaccionaris, però aquesta relació va generar fractures internes en l'independentisme, especialment entre les bases progressistes d'ERC, que van rebutjar l'acostament i van acabar fent fora el dirigent, que va passar a recalar en l'òrbita convergent i avui forma part de Junts.

Col·laboració

Tot i que Pujol va evitar rebre Bossi al Palau de la Generalitat, ambdós van impulsar els Quatre Motors per a Europa, on Catalunya i Llombardia van acordar col·laborar estretament sota el paraigua de la gestió regional en un organisme que segueix actiu 40 anys després.

Qui és Ustec, el sindicat intransigent afí a ERC que ha col·lapsat Catalunya

Tots dos es van tornar a distanciar el 1996, quan Bossi va declarar la independència de la Padània --la regió nord d'Itàlia, ideada per la Lliga--, i l'aleshores president de la Generalitat va tancar la porta a donar-hi suport, tot i que no van deixar de seguir les reaccions de prop.

L'any 2014, ja en ple procés, Mas va rebre a Barcelona Roberto Maroni, successor de Bossi i aleshores president de la regió de Llombardia, el principal bastió de la Lliga Nord. Però el partit ja havia abandonat l'independentisme per aliar-se amb altres formacions extremistes de la resta del país i acabar al Govern, com passa actualment amb el vicepresident i ministre de transports Matteo Salvini.

Avui

Avui, la Lliga --ha perdut la paraula "Nord" del seu nom-- representa un nacionalisme per al conjunt de l'Estat italià, prioritzant el control migratori, l'euroescepticisme i la unitat nacional, aconseguint així expandir la seva base electoral a tot el país, inclòs el sud.

La Lliga forma part de Patriots for Europe, família a la qual pertany Vox, i ha perdut qualsevol vincle amb l'independentisme, més enllà de l'interès mostrat en alguna ocasió per Aliança Catalana en mantenir contactes amb aquesta formació, amb la qual comparteixen idees.

Bossi, tanmateix, sí que va tenir alguns amics a Catalunya a finals de segle. Més dels que voldrien que ho semblés, malgrat la institucionalitat aparent de CiU i la seva agenda moderada a Europa. Possiblement perquè ja sabien el que estaven coent de cara als anys següents.