Vida

Mercedes de la Rosa: “La pràctica m’ha donat la capacitat d’estar present enmig del caos”

A 'Comprèn, confia, viu' (Espasa, 2026), Mercedes de la Rosa defensa el valor de la pràctica interior per afrontar la incertesa i els girs inesperats de la vida

Contingut relacionat: Carolina Sáez, publicista: “L’algoritme explota la vulnerabilitat de classe”

Llegir en Català

Andrea Rodés

Publicada 10 de maig 2026 00:00h

Notícies relacionades

Noemí Pereda, catedràtica de Victimologia: “L’explotació sexual infantil no sempre és visible, però deixa empremta”
Stamina, o com trencar la bombolla 'expat' a través del 'running'

Mercedes de la Rosa va començar Periodisme a Barcelona, carrera que va acabar a Itàlia, per després cursar un màster de Relacions Internacionals a Londres. De tornada a Barcelona, va començar a treballar com a reportera, una etapa que li va permetre viatjar per tot el món i “expandir molt el seu nivell de consciència”, quelcom que més endavant li serviria per fer front a la crisi personal derivada dels problemes judicials del seu entorn familiar.

“A tots, en algun moment, ens sobrevenen canvis de guió a les nostres vides. Situacions que no esperem o busquem. I això és inevitable. Però el que ningú ens explica és que, quan passen, tenim dues opcions”, explica De la Rosa, que el 2005 va fundar un centre de ioga i meditació a Madrid i ara publica Comprèn, confia, viu (Espasa, 2026), “una invitació a tornar a aquell lloc dins nostre on habiten la calma, l’amor i la saviesa”.

La portada del llibre 'Comprèn, confia, viu' de Mercedes de la Rola Planeta de Libros

Dues maneres d’afrontar el patiment

Segons De la Rosa, la primera opció que tots tenim davant d’un revés desafortunat a la vida —i la que ens surt de manera més natural— “és resistir-nos i lluitar per canviar aquella situació, quelcom que ens porta directament a la tensió i al patiment”. L’altra —la que no ens expliquen— és intentar transitar-la i viure-la des d’un altre lloc.

“Jo em vaig adonar que estava vivint des d’un espai de tensió, soroll i ansietat, i em vaig posar a buscar aquella ‘altra’ opció. Així vaig iniciar la meva recerca”, explica.

El primer resultat va ser mudar-se a Madrid i fundar Zentro Urban Yoga (ZUY), una plataforma física i virtual on s’imparteixen classes de ioga, meditació i altres pràctiques per reconnectar i fomentar el benestar. El projecte empresarial, “encara que molt bonic”, ha estat dur —admet— perquè implica decisions constants, incertesa, responsabilitat sobre altres persones, costos fixos i una realitat de mercat que no sempre acompanya.

Nuria Sellarès, ambientòloga: "Els boscos de ribera són imprescindibles per a la salut dels nostres rius"

“En 20 anys he viscut de tot: quan el ioga era per a friquis, el boom, la pandèmia, les ‘modes’… El que sí que puc dir és que, sense l’aprenentatge i el camí interior, el projecte exterior no hauria sobreviscut. La pràctica [de ioga] m’ha donat la capacitat d’estar present enmig del caos, de confiar… i crec que això no ho ensenyen a cap MBA”.

Des de l’experiència personal

La publicació del llibre va ser un procés molt diferent. “Escriure el llibre ha estat un regal. Una mena d’acte d’integració de tot el que fa anys que aprenc, practico i visc”, explica.

De la Rosa recorda que quan li van proposar escriure aquest llibre sabia que només podia fer-ho des de la seva pròpia experiència, “des del que he viscut, transitat, practicat i après. Perquè és l’únic que sé que és real”.

“Sovint creiem que allò que estem vivint només ens passa a nosaltres, i en realitat tots patim i vivim coses similars. Tots som part del mateix, i això també era quelcom que volia transmetre”, afegeix, confessant que molta gent, després de llegir el llibre, la contacta per explicar-li que ha passat per situacions similars.

Barcelona i Madrid: dues formes de viure el ioga

Com a empresària del ioga, explica que a Barcelona i Madrid hi ha diferències clares en com es viu o es consumeix aquesta pràctica, tot i que cada cop menys.

“Barcelona té més tradició i una cultura del benestar més integrada en el dia a dia —el ioga hi va arribar abans i va calar més profund—. Madrid ha viscut una explosió més recent, més lligada a la tendència, tot i que des que vam obrir ZUY aquí (fa 11 anys) també està madurant”.

El que ha observat és que a Barcelona l’alumne sol buscar més profunditat des del principi, mentre que a Madrid el punt d’entrada és més físic i l’alumne es va obrint i evolucionant amb el temps: “són més esponges”. Però a totes dues ciutats, qui s’hi queda, s’hi queda de veritat.

Cristina Ramos, enginyera aeronàutica: “El sector no pot permetre’s la bretxa de gènere actual a les carreres STEAM”

“A Barcelona el públic és més exigent perquè té criteri i ha provat molt: no es deixa impressionar fàcilment. Però també és més receptiu perquè no necessita que li convencis que el ioga funciona. Ja ho sap. La conversa comença des d’un altre lloc, més profund, i això fa que la feina pugui ser molt nutritiva”.

El ioga ‘mainstream’ i les xarxes socials

De la Rosa admet que el ioga ha passat de ser quelcom minoritari a força mainstream, i reconeix certa saturació en el sector, a més que estem contínuament bombardejats pel que és “tendència” —que si ara força, pilates, etcètera—. Això, tot i que inevitable, genera confusió i certa banalització en la superfície.

“Quan una pràctica com el ioga es converteix en contingut de xarxes socials o en un servei més de qualsevol gimnàs, alguna cosa es perd. Però també crec que això és part del procés: el ioga s’expandeix, arriba a més persones i algunes d’elles acaben trobant quelcom més profund del que buscaven”.

Una dona en una sessió de ioga Arxiu

“La saturació afecta a qui ofereix ioga com a producte. A qui l’ofereix com una pràctica de transformació, no tant, perquè això no es pot replicar fàcilment ni es competeix només pel preu”.

“Primer cal comprendre per poder confiar”

Tornant al llibre, Comprèn, confia, viu va néixer més com una necessitat personal, “de dins cap a fora, que amb la intenció d’ajudar altres”.

“No em vaig asseure a escriure pensant en el lector; de fet, ni tan sols sabia si hi hauria molts lectors”, bromeja. “Em vaig asseure a escriure des del que jo havia viscut, transitat i après, perquè vaig pensar que, compartint-ho, potser podia acompanyar algú més”.

Una de les conclusions que planteja el llibre és la importància de “comprendre” abans de poder “confiar”, la necessitat de mirar cap a dins per poder acceptar les situacions en què ens trobem.

“La gent tendeix a posar resistència per manca de coneixement i de pràctica. Primer costa mirar perquè vivim en una cultura que premia el fer i penalitza el parar. I quan finalment algú s’atura i mira, el que passa és que no sabem bé com fer-ho perquè ningú ens ha explicat que es pot mirar cap a un lloc que no és ‘fora’”.

'Es busquen sèniors': quan l’experiència també és futur

Moltes vegades, afegeix, aquest canvi de focus espanta perquè mai hem transitat aquell “altre lloc” i, com tot el que és nou, al principi pot desconcertar.

“Per això és tan important una pràctica que ens permeti quedar-nos i no sortir corrents, que és el que estem acostumats a fer quan alguna cosa ens incomoda. Un cop som capaços de localitzar i mantenir-nos en aquests espais nous per a nosaltres, podrem obrir-nos a l’acceptació”.

Deu respiracions conscients

“La vida sempre porta situacions noves”, conclou. “No necessàriament brusques o en forma de ruptura, però segurament sí que ens incomodin o ens obliguin a canviar el rumb que teníem en ment. Tot això són oportunitats per expandir la nostra consciència, per transitar i deixar anar creences i patrons que ens limiten”.

Preguntada per algun consell per al lector barceloní amb un ritme de vida accelerat, De la Rosa ho resumeix en un gest simple: “Que comenci amb deu respiracions conscients”.

“I conscients vol dir que, si a la tercera s’ha distret, torni a començar per la primera. Així comencem a entrenar l’atenció i hi ha molts efectes en el nostre sistema nerviós”, detalla l’autora, insistint que no es tracta de fer “grans coses”, com meditar una hora diària o anar-se’n de retir.

“Jo no crec en intentar fer grans canvis, perquè aquests no solen ser sostenibles en el temps. Amb constància i continuïtat en els gestos diaris, les transformacions es donen de manera més orgànica i duradora. Amb petits espais de quietud i atenció plena ja estem canviant alguna cosa. La resta anirà venint”.