Educar des de la ignorància
"Al contrari del que passa amb la medicina o amb qualsevol producte físic —una joguina, un cotxe, un ascensor—, amb els intangibles tecnològics no s'aplica el principi de precaució"
Els avanços tecnològics són més abundants que mai; proliferen i moren a la velocitat de la llum. Vivim temps accelerats. És impossible interioritzar cada novetat, dominar-les totes. Paradoxalment, ens falten coneixements en l'era de la informació.
Aquestes mutacions porten coses molt positives, comoditats, immediatesa. Però també arrosseguen una part oculta, fosca. El mal ús de les xarxes socials i de la intel·ligència artificial deriva ja en problemes severs de salut mental, addicció a la pantalla i la comissió de delictes per pura innocència o inconsciència (i maldat també).
La preocupació no és individual; ha de ser col·lectiva. I el focus no passa per l'ús que en faci un adult d'aquests aparells, sinó per l'odissea de educar infants i joves des del desconeixement de la nostra pròpia experiència.
Comentaven uns pares l'altre dia precisament aquest extrem: les dificultats que hi ha per ensenyar als petits i adolescents a utilitzar les pantalles amb moderació, prudència i sentit comú. Ningú en sap res. Som analfabets digitals guiant nadius orfes. S'aprèn sobre la marxa i a base de cops. El bo i el dolent.
Al final, el sistema es regula per si mateix, però a quin preu. Ja hi ha qui opta per la tornada a les cavernes i aparca la tecnologia per reconnectar amb la vida real. Però en la immensa majoria dels casos s'hi arriba tard, quan les complicacions ja han florit en l'entorn familiar.
Al contrari del que passa amb la medicina o amb qualsevol producte físic —una joguina, un cotxe, un ascensor—, amb els intangibles tecnològics no s'aplica el principi de precaució. Aquest període en què el creador ha de demostrar que la seva proposta és segura abans de treure-la al mercat.
Amb les xarxes socials i les aplicacions d'IA passa exactament el contrari. Compleixen uns mínims requisits burocràtics, només faltaria, però el veritable assaig clínic es fa en viu amb la població. La reparació arriba després, quan el mal ja està fet. El seu èxit financer depèn, precisament, de generar una dependència biològica.
Ara les administracions es posen les mans al cap. Que si cal prohibir per llei les xarxes als menors de 16 anys, que si cal perseguir l'algoritme... Per desgràcia, posar portes al camp a cop de decret sol ser el camí de la impotència política. El pedaç per tapar que no se sap què fer.
Potser és el moment de repensar aquesta qüestió. Mai és tard per al seny. Més val que una eina digital trigui un any més a estar disponible a la botiga d'aplicacions que llançar al mercat un generador massiu de problemes socials.
Caldria educar la població de manera activa i estructural, en lloc de compartir ineficaces recomanacions primer i recórrer al corró de la prohibició després. Hi arribarem a veure-ho? Per ara, el poder i el negoci juguen a una altra cosa: com més temps ens tinguin amb el cap cot, la mirada perduda i enganxats a la pantalla, millor per a ells.
