Catalunya no pateix sequera: pateix mala gestió

Hi ha xifres que no necessiten comentari. A Espanya, entre el 22% i el 25% de l'aigua que circula per les xarxes de distribució urbana es perd abans d'arribar a l'aixeta, segons l'Institut Nacional d'Estadística i la mateixa Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició.

Per fer-se una idea de la magnitud del problema: el consum total d'aigua urbana a Catalunya ronda els 500 hectòmetres cúbics anuals. És a dir, una part substancial de l'aigua que es capta, tracta i transporta senzillament es perd pel camí.

Després venen les sequeres. L'assecament dels jardins. Les restriccions. Les rogatives. Les campanyes institucionals. Les eleccions anticipades. I, per descomptat, les promeses de dessalinització.

El que no arriba mai és el bàsic: arreglar el que ja existeix.

Mantenir una xarxa hídrica en condicions hauria de ser una obligació elemental de qualsevol govern. Però no ho és. Recordo un alcalde que confessava que el major dèficit de la seva ciutat era la xarxa de clavegueram, però que cap antecessor s'havia atrevit amb l'assumpte: el que s'enterra es veu poc i no dóna vots.

Aquest raonament —tan local com universal— explica bona part del fracàs català.

Perquè aquí no falta informació. Ni diagnòstics. Ni plans. El que falta és decisió política per assumir costos que no es tradueixen en rèdit immediat. I això, en una administració fragmentada i electoralment curtterminista, és gairebé una sentència d'ajornament indefinit.

Catalunya acaba de sortir —provisionalment— d'una de les sequeres més severes de la seva història recent. A principis de 2024, els embassaments del sistema Ter-Llobregat van caure per sota del 16% de la seva capacitat. Avui estan a nivells que fa un any semblaven impossibles.

I, tanmateix, res essencial ha canviat.

No ha canviat la xarxa. No ha canviat l'estructura de gestió. No ha canviat la lògica política.

Ha plogut. I això ho canvia tot… i no canvia res.

El Govern ha activat plans, ha anunciat inversions, ha projectat dessalinitzadores i ha fixat objectius de reutilització. Sobre el paper, tot encaixa. A la pràctica, l'execució real —especialment en l'àmbit municipal— continua sent limitada. El sistema projecta molt més del que construeix.

I aquí convé deixar de parlar en abstracte.

Catalunya no té un problema d'aigua. Té un problema de governança de l'aigua.

Abans de buscar noves fonts, hauria de deixar de perdre les actuals. Abans d'inaugurar infraestructures, hauria de mantenir les existents. Abans de parlar de resiliència climàtica, hauria de garantir una eficiència mínima.

Però això implica intervenir on ningú vol intervenir: en xarxes invisibles, en inversions cares, en decisions que no s'inauguren ni se celebren.

El contrast és difícil de justificar. Mentre s'aspira a un model hídric sofisticat —tecnològic, diversificat, resilient— es manté una infraestructura que perd una quarta part del recurs. És com anunciar la digitalització d'una economia sense garantir el subministrament elèctric.

Hi ha, a més, una qüestió política de fons que rarament s'afronta. La gestió de l'aigua a Catalunya està fragmentada en més de 900 municipis. Això dispersa la inversió, complica la planificació i, sobretot, dilueix la responsabilitat. Ningú mana del tot. Ningú respon del tot.

I en aquest buit, el problema es cronifica.

Ningú perd eleccions per una fuita que no es veu. Però tothom en paga les conseqüències: a la factura, a les restriccions i en la sensació —cada cop més evident— que el sistema reacciona tard i malament.

La sequera no ha estat només un fenomen climàtic. Ha estat un test de gestió. I Catalunya l'ha aprovat per la via més fàcil: esperant que plogui.

El risc ara és el de sempre. Que la urgència desaparegui amb els núvols. Que la política torni a mirar cap a una altra banda. Que el problema segueixi enterrat, literalment.

Perquè el veritable problema no és que falti aigua.

És que es gestiona malament.

I això, a diferència de la pluja, sí que depèn d'algú.