Impossible llogar, impossible comprar
"Només un 12% dels compradors té menys de 31 anys; el 2007 eren el 25%"
A aquestes alçades ningú no se sorprèn si s'afirma que tenir casa a Catalunya s'ha convertit en un privilegi. Sobretot per als joves. I convindria aclarir fins quan es considera avui “jove”.
La perversió és evident. Si ja és difícil llogar un habitatge —un de sencer, digne, no una habitació amb dret a cuina—, comprar-lo és directament una quimera.
En un país tradicionalment de propietaris, aquesta condició s'està diluint. Ens estem acostumant que 500.000 euros per un pis raonable sigui “preu de mercat”. I ho acceptem amb una inquietant normalitat.
Qui ho pot pagar?
La quota hipotecària no és el gran mur. El veritable mur és l'entrada. Per accedir a un habitatge mitjà es necessiten fàcilment 50.000, 60.000 o fins i tot 100.000 euros entre estalvi previ i despeses. Quin menor de 30 anys disposa d'aquesta quantitat sense ajuda familiar?
Sense xarxa, no hi ha compra.
El preu del metre quadrat s'ha disparat. L'oferta és escassa. La pressió, constant. El resultat és demolidor: només un 12% dels compradors té menys de 31 anys. El 2007 eren el 25%.
Avui amb prou feines un de cada vuit joves aconsegueix accedir a la propietat.
La resta —set de cada vuit— queda atrapat en el lloguer, amb rendes elevades, poca oferta i contractes cada cop més inestables. O directament a casa dels seus pares.
Han servit els topalls al lloguer per corregir aquesta dinàmica?
Quan l'habitatge es converteix en una càrrega reguladora, molts propietaris opten per retirar-la del mercat. La venen. O la destinen a altres fórmules.
I les sancions als grans tenidors?
El debat públic s'ha construït en part sobre la idea que els fons controlen el parc residencial. Però la majoria d'habitatges de lloguer pertanyen a petits propietaris. Si a ells se'ls ofega amb incertesa jurídica i càrregues creixents, la reacció és previsible: sortir.
No es poden imposar límits sense ampliar l'oferta.
L'alternativa promesa són milers d'habitatges públics anunciats pel Govern. El problema és el calendari. Entre l'anunci i el lliurament passen anys. I el mercat no espera.
La conseqüència social és profunda.
S'endarrereix l'emancipació. S'ajornen projectes vitals. Tenir fills deixa de ser una decisió personal i passa a ser una equació econòmica. L'escletxa generacional s'eixampla.
L'habitatge comença a heretar-se més del que es conquereix. Aquí hi ha la gran paradoxa catalana.
Qui va comprar fa 15 anys acumula patrimoni. Qui intenta comprar avui acumula frustració. El debat ja no és ideològic. És estructural.
Catalunya necessita més habitatge. Més oferta estable. Més parc públic real —no simbòlic—. Més seguretat jurídica perquè hi hagi pisos al mercat.
I més instruments financers que permetin als joves accedir-hi sense dependre exclusivament del suport familiar.
Perquè el problema no és només el preu. És la barrera d'entrada. És la precarietat salarial. És la desconnexió entre ingressos i mercat immobiliari.
Per a milers de joves catalans, independitzar-se no és qüestió de voluntat. És qüestió de matemàtiques. I els comptes no surten.
Impossible llogar. Impossible comprar. Hi ha solució convincent a curt termini? En un futur llunyà, sobraran habitatges i s'enfonsaran els preus. Qüestió demogràfica.
Avui, però, no estem en aquest escenari. Així no hi ha projecte de país que aguanti.
