Pocs 'therian' i molts animals
"És igual si es tracta d’una protesta, un desallotjament o una moda de TikTok. El patró es repeteix amb una precisió inquietant: concentració massiva, tensió creixent i, tard o d’hora, violència"
Barcelona ja ni tan sols necessita una causa per cremar. En té prou amb qualsevol excusa.
I l'excusa d'aquest cap de setmana va ser una de ben peculiar: una suposada trobada de therians, aquest fenomen viral de joves que diuen sentir-se connectats espiritualment amb animals. El resultat: milers de persones congregades, ni rastre de therians… i cinc detinguts després d'una tarda d'aldarulls, baralles i destrosses.
Pocs therians --per no dir cap--, i molts animals. Però no en el sentit que anunciava la convocatòria.
Perquè, arribats a aquest punt, el motiu és el de menys. Tant li fa si es tracta d'una protesta, un desallotjament, una moda de TikTok o, com en aquest cas, una identitat tan difusa com mediàtica. El patró es repeteix amb una precisió inquietant: concentració massiva, tensió creixent i, tard o d'hora, violència.
El fenomen therian, per entendre'ns, no deixa de ser una expressió identitària que ha trobat altaveu a les xarxes socials: joves que se senten connectats amb un animal i que, en alguns casos, ho traslladen a la seva estètica o comportament. Pot semblar excèntric, fins i tot incomprensible per a molts, però entra dins d'aquest univers contemporani on cadascú explora la seva identitat com bonament pot. Fins aquí, poc a objectar.
El problema no era aquest.
El problema és que la convocatòria a Barcelona va tornar a convertir-se en quelcom que comença a ser massa habitual: una excusa. Un punt de trobada per a qui no busca compartir res, sinó tensar-ho tot. Més de 3.000 persones, segons algunes estimacions, en una ciutat que ja ha après a desconfiar de qualsevol aglomeració.
I amb raó.
Perquè el que va passar aquest dissabte no és un episodi aïllat, sinó una peça més d'un engranatge que fa temps que està en marxa. Canvien els lemes, canvien els contextos, però el desenllaç és sempre el mateix: a cremar-ho tot! Com si una part de la joventut hagués assumit que qualsevol reunió és, en el fons, una oportunitat per desafiar límits.
El més inquietant és que ja ni tan sols hi ha ideologia que ho sustenti. En altres moments, almenys, hi havia un marc --polític o social-- que servia de paraigua. Aquí no. Aquí hi ha soroll, impuls i una violència que, per a qui la exerceix, no necessita justificació.
A Crónica Global ja ho vam abordar en el seu moment parlant de la instrumentalització de certs conflictes: joves que no necessàriament creuen en la causa que diuen defensar, però que hi troben l'escenari perfecte per canalitzar una agressivitat latent. No és activisme. És violència gratuïta.
I això és el que hauria de preocupar.
Perquè quan qualsevol excusa serveix, el problema deixa de ser puntual i passa a ser estructural. Barcelona comença a conviure amb una normalitat perillosa: la d'assumir que qualsevol convocatòria, per innòcua que sembli, pot acabar malament.
Mentrestant, a ciutats com Saragossa, Màlaga, Bilbao o Pamplona, trobades similars es van desenvolupar sense incidents. Sense aldarulls. Sense detinguts. Només es van veure escenes plenes de curiosos que volien trobar-se amb un therian com si fossin extraterrestres.
Potser la pregunta ja no és quin tipus d'esdeveniments es convoquen, sinó per què a Barcelona sempre acaben igual. Òbviament, jo no en tinc la resposta, però sens dubte mereix més estudi que aquells que diuen sentir-se connectats amb els border collie...
