El retorn del francès

Roda el món i torna al Born. L'ex primer ministre de la república francesa Manuel Valls torna a la seva ciutat de naixement, Barcelona, per posar-se al capdavant d'una fundació de suport al món jueu en la qual també està implicat l'exalcalde Xavier Trias i Vidal de Llobatera.

França s'ha posat difícil pel nostre home, com demostra que fos destituït recentment com a encarregat dels Dom-Tom (Domaines et territoires d'Outre-mer) a causa d'un malestar no gaire ben resolt a Nova Caledònia.

El seu primer retorn a Barcelona no va ser precisament un èxit. Se'l va rebre de mala gana i amb una actitud molt espanyola que es podria resumir en la frase: “A mi no em dirà un gavatx el que s'ha de fer a la meva ciutat”.

El tipus parlava clar, que és el menys català del món, i de seguida es va guanyar l'hostilitat d'una part notable de la població barcelonina. I el meu suport, fins al punt que vaig acceptar tancar-li la llista de la seva candidatura.

La veritat és que va ser un plaer conèixer-lo, encara que els meus amics francesos el consideraven un grimpaire i el menyspreaven, ja que, tot i la seva actitud altiva quan detectava un micròfon, en la distància curta era un contertulià molt agradable i un conversador força amè.

Com tots recordem, el seu camí cap a l'alcaldia de Barcelona va acabar fatal, ja que se li havia agafat una mania que alguns no compartíem, però érem pocs.

Ara Manuel Valls torna per un càrrec que també li farà guanyar l'aversió d'una quantitat ingent de barcelonins. Com tots sabem, aquí el que es porta és el suport acrític a Palestina i, si no anem amb compte, a Hamàs, que és una organització terrorista, per si algú ho ha oblidat.

D'aquí el recent triomf d'un concert pro Palestina en què va caldre aguantar Pep Guardiola exercint de gazià honorari mentre dirigeix un equip de futbol, el Manchester City, que és propietat del xeic Mansour Bin Zayed Al Nahyan, notori ric d'Emirats Àrabs.

Prèviament, el nostre Pep va treballar per Qatar (va ser ambaixador d'aquest país en l'obtenció del Mundial de 2022, que finalment es va aconseguir) i fins i tot va dir que era un país on es vivia molt bé, encara que les dones anessin per allà disfressades de bossa d'escombraries. El senyor Guardiola té una curiosa idea de la coherència.

Fa uns dies, el cementiri jueu de Les Corts va ser profanat sense que ningú donés gaire importància a les tombes destrossades. D'això en dedueixo que la fundació de l'amic Manuel té força feina.

Sí, tots sabem que Benjamin Netanyahu és un animal de bota que tan bon punt perdi el poder s'haurà d'enfrontar a diverses causes judicials. Però Israel no es redueix a l'infame Bibi, com sembla que creuen molts dels nostres palestins vocacionals.

Avui, a Barcelona, tot el que fa olor de jueu és atacat per sistema: fa uns dies, va caldre anul·lar un festival de cinema israelià al Club Maldà per les amenaces que va patir l'organització.

Una fundació destinada a defensar els jueus resulta especialment necessària a la meva ciutat, on l'antisionisme deriva en antisemitisme amb una facilitat i una freqüència preocupants. Al mateix temps, passem per alt les atrocitats que es registren diàriament a l'Iran i qualsevol barbaritat procedent del món islàmic. Alguns, com Guardiola, per diners. D'altres perquè necessiten concentrar tot el seu odi en Israel.

La fundació pot, a més, allunyar el focus de Sílvia Orriols i el seu suport sense límits a Netanyahu, faci el que faci i mati qui mati. Que gaudeixi la matamoros de Ripoll del seu viatge a Tel-Aviv, però deixar Israel en mans de l'extrema dreta local no em sembla la més brillant de les idees.

Sort, doncs, a l'amic Valls en la seva nova aventura catalana. El fet de concedir en l'acte inaugural un reconeixement a Pilar Rahola m'ho prendré com un dany col·lateral.