Carmen de Mairena només es representava a si mateixa

No tinc res en contra d'homenatjar els nostres personatges més excèntrics i atrabiliaris, ja que en la seva condició d'aventurers solitaris, confereixen al païset (que tendeix de manera natural a l'avorriment) unes dosis d'extravagància de les quals va molt necessitat, sobretot des de l'adveniment del pujolisme que, si no va acabar del tot amb els nostres estimats i necessaris excèntrics, va contribuir poderosament al seu extermini (sembla que les sortides de pota de banc no patriòtiques no s'apreciaven gens, motiu pel qual aquí no hi ha tornat a haver grans excèntrics des dels temps de Jaume Sisa i Pau Riba).

El que no s'hauria de fer amb els nostres referents de l'extravagància és reescriure'ls el passat des de perspectives actuals perquè encaixin en algun col·lectiu necessitat de protecció i estima. Que és el que acaba de fer l'Ajuntament de Barcelona amb el difunt Miguel Brau, àlies Carmen de Mairena, a qui s'ha posat una placa commemorativa al carrer Sant Ramon, on va tenir quelcom semblant a una llar (quan no era a la garjola per exercir de palanganera en pisos bordell).

L'encarregat d'assumptes LGTBI del nostre estimat ajuntament va pronunciar un discurset durant la presentació de la placa en què va convertir la nostra catastròfica Carmen en un pioner de l'alliberament homosexual i, pràcticament, un activista de la lluita gai, coses que la pobra Carmen no va ser en tota la seva vida.

Si l'esmentat comissionat per a assumptes gaylors de Can Collboni s'hagués pres la molèstia de llegir la biografia del senyor Brau que li va dedicar fa uns anys la il·lustradora Carlota Juncosa (atenció a la seva darrera novel·la gràfica, Malas ideas, centrada en la seva adolescència en el món del graffiti i acabada de publicar per Penguin), hauria vist que la nostra Carmen era més aviat de dretes, encaixava la seva marginalitat en solitari, només es representava a si mateixa i fins i tot li molestaven les efusions homosexuals en públic, que considerava mostres evidents que Occident s'estava anant en orris.

Carmen de Mairena mai va voler ser més del que va ser: un esperpent tirant a deixat que, en qualsevol cas, hauria agraït tenir una mica més d'amor i menys nuvis que la peguessin i li traguessin els quartos.

El seu intent de canvi de sexe (com ella deia: “Soc una dona completa perquè tinc cua i tinc pits”) va ser un acte de valor (propiciat per un nuvi que després la va deixar) que, comercialment, es va revelar suïcida: el públic que tenia quan interpretava el personatge clàssic de copler mariquita, va fugir en desbandada quan la va veure disfressada de dona (la qual cosa la va obligar a recórrer a la prostitució).

Carmen de Mairena va encaixar la seva vida tal com li anava venint i sempre des de la marginalitat més bruta que, en el fons, creia merèixer. Mai va ser Miguel de Molina, el cupletista republicà que va fugir a l'Argentina després d'una monumental pallissa a càrrec dels falangistes. Tampoc va ser Nazario, el dibuixant underground que va crear el detectiu travesti Anarcoma i que, quan li arribi el torn (sense presses: l'última vegada que me'l vaig creuar exercia d'octogenari saludable), espero que tingui la seva corresponent placa a la Plaça Reial.

No estem aquí parlant d'un gai reivindicatiu, sinó d'un personatge propi de la picaresca que va intentar sobreviure en temps molt durs i que només va assolir certa popularitat, al final de la seva diguem-ne carrera, per fer de freak en programes de televisió tirant a tronats.

Conclusió: totalment a favor de la placa. Però, si us plau, no reescrivim la història de la gent per justificar als ulls dels benpensants els homenatges als gloriosos marginats. O outsiders, que en anglès tot sona millor i més modern.