Quan la prevenció va arribar abans que el terratrèmol
"La prevenció té una peculiaritat que rarament apareix a les estadístiques: resulta extraordinàriament difícil mesurar allò que aconsegueix evitar"
La humanitat fa segles que intenta predir els terratrèmols. A Veneçuela vam descobrir que potser l'avenç més gran no consisteix a aconseguir-ho, sinó a disposar d'uns segons per actuar abans que la terra comenci a tremolar.
Mentre dos terratrèmols consecutius sacsejaven el nord del país, milions d'usuaris rebien als seus telèfons Android una alerta sísmica segons abans de sentir les ones més destructives del sisme.
No era una predicció. Ningú sap encara anticipar amb precisió quan es produirà un terratrèmol. El que va passar va ser quelcom molt més revelador: per primera vegada, una tecnologia d'ús quotidià va demostrar que la prevenció pot començar abans que el perill sigui perceptible per a les persones.
Durant molt de temps vam entendre la prevenció com la capacitat de respondre amb rapidesa un cop detectat el problema. L'objectiu consistia a disposar de millors protocols, millors equips i sistemes de coordinació més eficaços per reduir les conseqüències del dany. El que va passar a Veneçuela introdueix una lògica diferent.
El sistema d'alertes sísmics desenvolupat per Google aprofita els acceleròmetres integrats en milions de telèfons Android per detectar les primeres ones sísmiques —les anomenades ones P—, pràcticament imperceptibles per a les persones, però prou ràpides com per oferir uns segons de marge abans de l'arribada de les ones S, responsables de la major part de la destrucció.
Quan milers de dispositius registren simultàniament el mateix patró, els algoritmes verifiquen que es tracta d'un esdeveniment sísmic, en calculen la localització i magnitud i envien una alerta a qui pot veure's afectat. Tot passa en qüestió de segons i, tot i així, aquest breu marge pot aturar un tren, interrompre una intervenció quirúrgica, tancar una vàlvula industrial, allunyar una persona d'una façana o donar-li el temps suficient per protegir-se.
No sabem quantes vides va salvar aquella alerta a Veneçuela. Probablement mai no ho arribarem a saber. La prevenció té una peculiaritat que rarament apareix a les estadístiques: resulta extraordinàriament difícil mesurar allò que aconsegueix evitar. El seu èxit més gran consisteix, precisament, en què moltes tragèdies mai no arriben a produir-se.
Per això la importància d'aquesta notícia transcendeix la tecnologia que la fa possible. Fa anys que repetim que les dades eren el nou petroli, però potser aquesta idea necessita una revisió. Les dades, per si soles, no salven vides. Només adquireixen valor quan algú —o quelcom— és capaç d'interpretar-les a temps. Això és exactament el que ha passat. El terratrèmol no es va poder evitar, com tampoc la tragèdia. El que va canviar va ser el marge disponible per actuar.
Pot semblar una diferència menor, però és exactament el mateix principi que ja permet detectar un frau financer abans de buidar un compte bancari, identificar un ciberatac abans de paralitzar una organització, descobrir anomalies en una infraestructura crítica abans de provocar una apagada o reconèixer alteracions en una cadena de subministrament quan encara hi ha marge per reorganitzar la producció.
L'avantatge ja no resideix únicament a reaccionar millor, sinó a arribar abans.
El terratrèmol de Veneçuela deixa, a més, una altra reflexió de més abast. Durant dècades vam donar per fet que la protecció de la ciutadania depenia exclusivament d'infraestructures públiques: hospitals, serveis d'emergència, carreteres o xarxes elèctriques. Sense gairebé adonar-nos-en, una part creixent de la nostra capacitat per anticipar riscos comença a descansar també sobre infraestructures digitals desenvolupades per empreses privades.
No es tracta d'un detall menor, sinó d'un canvi històric. Els algoritmes, els centres de dades, les xarxes de telecomunicacions, els satèl·lits o les plataformes digitals han deixat de ser simples eines tecnològiques per convertir-se en part de la infraestructura que sosté la seguretat de les nostres societats. També han canviat les dependències de la prevenció.
Aquesta transformació obre preguntes que tot just comencem a formular. Qui garanteix la resiliència d'aquests sistemes? Què passa si fallen? Com es governen tecnologies que, sense formar part de la protecció civil tradicional, ja influeixen directament en la capacitat d'un país per protegir la seva població? No són preguntes per al futur. Són qüestions que ja formen part del present i que obliguen a ampliar la nostra idea de seguretat i de resiliència.
Potser d'aquí a uns anys el terratrèmol de Veneçuela sigui recordat per les seves conseqüències geològiques. Però també és possible que ocupi un lloc destacat per haver evidenciat quelcom molt més profund: que la prevenció del segle XXI ja no dependrà únicament de reaccionar amb eficàcia, sinó de construir sistemes capaços de reconèixer el risc quan encara és només un senyal.
El terratrèmol no es va poder evitar. El que va començar a canviar va ser la nostra relació amb la incertesa.
