La nova Sagrada Família, reina del 'kitsch'
"El neogòtic de Gaudí no concorda amb cap dels estils que han obert la porta a l'inframón del mal gust. Per a què volem un Déu tan alt quan necessitem urgentment tornar a la compassió, fonament de la moral?"
El desig decoratiu per sobre de la subtilesa. No és un adorno de jardí ni un cadell de ceràmica: és una creu blanca i resplendent, la més alta de les catedrals del món; espectacular. La Torre de Jesucrist és inspiradora d'alta religiositat, però resulta dubtosa aquesta versió final de la façana central amb l'original d'Antoni Gaudí, emblema de la Catalunya cristiana, autor de l'església dels pobres, aixecada a base de col·lectes voluntàries.
Per acabar la Sagrada Família s'han tiranitzat els fonaments del cristianisme hospitalari; s'ha sobrepassat l'horitzó ètic dels fòrums. Els seus nous arquitectes no compten amb la superació de les diferents formes de dominació del nostre segle: cognitiva, alimentària, ecològica, xenòfoba o patriarcal. Només aspiren a la glòria del símbol, viuen en el cercle forçat de l'al·legoria pura i han abandonat la raó pràctica, llevat en el cas dels ingents recursos que proporcionen els milions de turistes que visiten el temple i permeten posar-li un llaç blanc al més alt. Falta acabar la Façana de la Glòria i la escala d'entrada que arribaria fins a la Diagonal, destrossant els edificis de veïns i modificant el Pla General Metropolità.
Josep Maria Jujol, alumne dilecte i amic de Gaudí, no va reproduir el mestre després de mort. L'esfera arquitectònica en què va viure Jujol era poc conciliable amb les aigües pantanoses que habiten els homes i dones del compàs i l'escarpa. Un es diu que, malgrat les aparences i els desitjos, Jujol va deixar les coses com estaven.
Els reformadors de cel·lofana de la Junta d'Obres s'han carregat les teologies del Sud Global. Què passa amb les catedrals destruïdes? Qui diu que la Kurfürstendamm de Berlín no conserva tota la seva bellesa mig destruïda per les bombes de la Segona Gran Guerra? Qui es va entestar a reconstruir l'agulla de Notre Dame després de l'incendi? Per què només té ales en comptes de braços la Victòria de Samotràcia, quan en el seu origen és una escultura de l'escola hel·lenística en marbre que representa la deessa alada Niké (Victòria, en la mitologia romana), posant-se a la proa d'un vaixell, trobada a l'illa de Samotràcia el 1863? Sempre va tenir les quatre extremitats? Necessita tenir-ho tot el David de Miquel Àngel dins de l'Acadèmia al Palau dels Uffizi, un marbre de gran alçada en actitud de contrapposto, en què la dicotomia entre la tensió i el relaxament del cos sorgeix com un suport al conflicte emocional entre el descans i l'alerta del guerrer, davant Goliat? O, simplement, un dia va resultar obligatori instal·lar una reproducció de l'obra a l'exterior per imposar al turista de guia de viatges el cansat síndrome de Stendhal.
El kitsch va ser un art d'avantguarda condemnat a la superficialitat. Va resultar irònicament bell, en paraules de Susan Sontag, després de veure els panells còmics del món pop, com a picades d'ullet lúdiques, després de saber que les llaunes de sopa d'Andy Warhol eren picades d'ullet lúdiques a la cultura de masses.
Des dels records d'Elvis fins als restaurants il·luminats amb neó, el kitsch es va convertir en una força innegable que dona forma a part de la cultura contemporània. Però el neogòtic de Gaudí no concorda amb cap dels estils que han obert la porta a l'inframón del mal gust. Per a què volem un Déu tan alt quan necessitem urgentment tornar a la compassió, fonament de la moral?
