Sant Jordi no està malament, però li sobren els llibres
"S'imposa un canvi dràstic en la celebració de Sant Jordi. Ja que els lectors de veritat, els pocs que en queden, ja adquireixen durant tot l'any els llibres que els interessen, seria molt més còmode per a tothom que el 23 d'abril es destinés només a les dedicatòries"
Costaria trobar una jornada més allunyada de la cultura que el dia de Sant Jordi, amb petits escriptors lluitant per ser qui més ven, amb ciutadans intentant aconseguir la signatura d'un llibre —el que sigui, si aquí hi ha massa cua, ho intentaré amb un altre—, amb llibreries preocupades per les vendes i amb polítics fent declaracions patriòtiques, o això es pensen.
Amb Sant Jordi comença a passar el mateix que amb els sanfermines: si els pamplonins aprofiten aquestes festes per fugir de la seva ciutat, els catalans que de veritat estimen la cultura aprofiten la festivitat del seu patró per marxar al camp, a llegir un llibre sota l'ombra d'un pi.
Un arriba a pensar que el que va intentar el pobre Eduardo Mendoza amb les seves declaracions prèvies a Sant Jordi va ser salvar el poc que queda del que una vegada va ser una festa cultural. A veure si anomenant-lo “dia del llibre”, com va proposar, la gent recorda que aquesta jornada un dia va ser això, una festa de la literatura i no una competició per veure quanta gent surt al carrer i qui signa més llibres.
L'únic que té encara de festa literària és que no són pocs els autors d'entre els més venuts que produeixen més literatura signant llibres que escrivint-los. No és per assenyalar, però sé d'alguns que demostren més talent escrivint a la primera pàgina “Per a Marisol, amb afecte”, que el que posseeixen les 300 pàgines següents, cosa que, per cert, a la Marisol li importa ben poc, perquè l'únic que pensa llegir, si és que alguna vegada troba temps per fer-ho, és precisament la dedicatòria.
S'imposa un canvi dràstic en la celebració de Sant Jordi. Ja que els lectors de veritat, els pocs que en queden, ja adquireixen durant tot l'any els llibres que els interessen, seria molt més còmode per a tothom que el 23 d'abril estigués dedicat només a les dedicatòries, sense cap molest llibre darrere d'elles. Així, els escriptors se situarien igualment en llocs al carrer, però sense llibres darrere, només amb fulls en blanc per escriure dedicatòries, de manera que, després de fer la preceptiva cua, la Marisol arribaria fins a un David Uclés que li escriuria el preceptiu tòpic, arrencaria el full de la llibreta, i la lliuraria a la seva senyora fan. Aquesta se la guardaria a la bossa i, si Déu vol, tindria encara temps d'anar a buscar una altra bonica dedicatòria, sense haver de carregar cap molest llibre, que després una no sap què fer-ne, sembla mentida com una cosa tan petita molesta tant a casa, acabes trobant-te'l per tot arreu. Per si fos poc, a la mateixa bossa li cabrien almenys una dotzena d'altres firmes d'autors de Sant Jordi, arribaria a casa molt més contenta i sense carregar pes inútil.
A més d'aquest benefici per a la Marisol, el lleu canvi en la jornada també seria positiu per als autors, que no haurien de perdre el seu preuat temps escrivint llibres, i podrien dedicar-lo a triar correctament un vestuari que sembli literari -bàsic avui en dia-, a ser entrevistats i a declarar solemnement que les guerres són dolentes, que és tot el que s'espera d'ells. Els negres de les editorials que sovint els escriuen els llibres, perdrien la feina, però la vida és així, tot avanç de la humanitat exigeix unes víctimes col·laterals. Per si fos poc, el nou sistema suposaria, igualment, un profit per a les editorials, que s'estalviarien dedicar recursos a la impressió, distribució i promoció dels llibres, la qual cosa és un enrenou.
Com es veu, la idea seria beneficiosa per a tothom, però especialment per al prestigi de la literatura, que per culpa de Sant Jordi es veu arrossegat per terra.
