El teatre dels controls
"El frau sistèmic en contractació pública no és un accident que els controls no van detectar, sinó que és un procés que els controls, en el seu disseny actual, simplement no estan pensats per impedir"
A la vista del que passa aquests dies i arran d’un article anterior en què parlava de la despesa pública, publicat aquí a Crónica Global, molta gent em pregunta el mateix, amb aquell to entre la indignació i la perplexitat: si hi ha tants controls, com és possible que es robi tant en la contractació pública?
La pregunta porta implícita una hipòtesi consoladora i és que els controls existeixen per evitar el robatori. Fa molts anys que em dedico a això, i ja no sé si aquesta hipòtesi és ingènua o simplement falsa. I que ningú s’enfadi, però és així.
He intentat canviar moltes coses del control, arran del que he après en altres Administracions del nord d’Europa, però no s’ha considerat convenient.
Sóc interventor i he estat president d’un tribunal de contractes. És a dir, sóc, teòricament, un d’aquests mecanismes de control. Entre altres coses, fiscalitzo contractes, emeto informes, aixeco objeccions. I, tanmateix, si hagués de respondre amb honestedat a la pregunta de si els controls serveixen per a alguna cosa, la resposta seria que depèn del que entenguis per servir.
Ara, he de dir que aquests mecanismes han de, amb obligatorietat, existir i que realitzen una tasca moltes vegades no considerada suficient per tercers i és esgotadora. Però dit això anterior, si serveix significa evitar, en moltes ocasions, que es produeixi el frau, la resposta és no, amb una freqüència que hauria d’alarma més gent. Si serveix significa documentar que va passar, llavors sí que serveixen sempre, amb una fidelitat gairebé poètica.
El problema no és l’absència de controls. Espanya té, en matèria de contractació pública, una de les arquitectures de control més denses d’Europa. Hi ha intervenció prèvia, fiscalització limitada, control posterior, Tribunal de Comptes, Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, òrgans autonòmics equivalents, jutjats del contenciós, tribunals de recursos contractuals...
La llista impressiona. I, tanmateix, els escàndols de corrupció en contractació pública han estat, en les darreres dècades, una constant que cap arquitectura de paper ha aconseguit aturar. Ho veiem aquests dies amb alguns judicis.
Per què passa? Perquè el frau sistèmic en contractació pública no és un accident que els controls no van detectar, sinó que és un procés que els controls, en el seu disseny actual, simplement no estan pensats per impedir. Estan pensats perquè, quan el frau surti a la llum, hi hagi un rastre documental que permeti atribuir responsabilitats. Això és útil per als fiscals. Per a la ciutadania, una mica menys.
El mecanisme real és aquest. El polític o el gestor que vol afavorir una empresa determinada no necessita saltar-se els controls. Necessita dominar-los.
Controla qui redacta el plec, que és on realment s’adjudica el contracte abans que ningú hagi presentat res.
Controla els criteris de valoració subjectius, que permeten puntuar alt a qui ja s’ha triat prèviament.
Controla els terminis, que es poden dissenyar per desincentivar competidors incòmodes.
I, en molts casos, controla també l’interventor, no necessàriament mitjançant corrupció directa, sinó mitjançant els mecanismes més ordinaris del poder.
L’interventor municipal, per posar l’exemple més evident, depèn de l’alcalde per al seu nomenament a la immensa majoria de municipis d’aquest país. L’auditor intern respon davant la mateixa direcció que fiscalitza. L’òrgan de control viu dins el sistema que controla, i aquesta és una contradicció que cap reglament, per prolix que sigui, resol.
El que els controls sí que fan, i cal reconèixer-ho per ser justos, és elevar el cost del frau improvisat que és el del funcionari corrupte de baix nivell que actua sol i de manera maldestra. Per a aquest perfil, el sistema funciona raonablement bé.
El problema és que aquest no és el frau que més costa a les arques públiques. El que més costa és el institucional, el que s’executa amb meticulosa correcció formal, el que passa tots els filtres perquè els filtres no estaven dissenyats per detectar-lo, o perquè qui ho havia de fer formava part del mateix sistema d’incentius que el produïa.
La solució, si és que n’hi ha, no passa per afegir més capes de control a una arquitectura que ja va néixer torta. Passa per controls estructuralment independents, dotats de recursos propis, amb carreres professionals desvinculades del poder que fiscalitzen, i amb mecanismes reals de denúncia i protecció per a qui els activa.
Mentre això no passi, els controls continuaran sent el que són en massa casos. Són el decorat del teatre en què la corrupció actua sense taquilla ni escàndol, amb totes les entrades venudes. Aquesta és la meva opinió personal. I no, no és optimista.
