La transició energètica també és geopolítica

En els primers dies de la tensió militar entre l'Iran i Israel, el preu del petroli va arribar a pujar prop d'un 10 % als mercats internacionals.

No és una reacció excepcional. És el reflex d'una constant històrica: cada vegada que esclata un conflicte en una regió energètica clau, els mercats recorden fins a quin punt l'energia està lligada al poder.

La raó és senzilla: al voltant d'una cinquena part del petroli mundial transita pel Estret d'Ormuz, un dels punts més sensibles del sistema energètic global.

Perquè l'energia mai no ha estat només una qüestió econòmica o tecnològica. Sempre ha estat, sobretot, una qüestió geopolítica.

Ho va ser als anys setanta amb la Crisi del petroli de 1973, quan l'embargament petrolier va sacsejar les economies occidentals i va canviar l'equilibri energètic mundial.

Ho va tornar a ser després de la invasió russa d'Ucraïna, que va revelar fins a quin punt Europa depenia del gas procedent de Rússia.

I torna a ser-ho ara amb les tensions entorn de l'Iran i aquest estret estratègic pel qual circula bona part de l'energia del planeta.

Durant anys, el debat empresarial sobre sostenibilitat s'ha centrat en emissions, descarbonització o compliment normatiu. La transició energètica s'ha presentat sobretot com un imperatiu climàtic i tecnològic. Però aquesta visió és incompleta.

L'energia no només alimenta economies, també estructura el poder global. Per això cada disrupció energètica reconfigura estratègies industrials, aliances polítiques i prioritats empresarials.

La primera lliçó que deixa cada crisi és clara: la dependència energètica és una vulnerabilitat estratègica.

Europa ho va aprendre de manera abrupta després de la guerra a Ucraïna. Durant dècades havia construït un sistema energètic altament dependent del gas rus. Quan aquell subministrament es va tornar incert, l'energia va deixar de ser un assumpte de mercat per convertir-se en un assumpte de seguretat.

La segona lliçó és més paradoxal. Les crisis energètiques, lluny de frenar la transició energètica, solen accelerar-la.

A curt termini, els governs reaccionen reforçant qualsevol font disponible per garantir el subministrament. Però a mitjà termini sorgeix una conclusió estratègica: reduir dependències.

L'electrificació, les energies renovables o l'hidrogen no responen únicament a objectius climàtics. Responen també a una lògica geopolítica: construir sistemes energètics menys vulnerables.

En el fons, la transició energètica no només busca descarbonitzar l'economia, sinó també reduir vulnerabilitats.

Però aquí apareix la tercera lliçó, potser la més incòmoda. La transició energètica no elimina les dependències geopolítiques. En molts casos, simplement les transforma.

El nou sistema energètic depèn d'una cadena de valor diferent basada en minerals crítics com el liti, el cobalt, el níquel o les terres rares. Sense ells no hi ha bateries, turbines eòliques ni xarxes elèctriques intel·ligents.

I aquí comença a configurar-se una nova geopolítica dels recursos crítics. Gran part del processament d'aquests minerals es realitza a la Xina, que domina bona part del refinat mundial de recursos clau per a l'electrificació.

Europa ha començat a comprendre aquest risc estratègic. Un exemple clar és la política industrial impulsada a partir de l'European Green Deal, que busca reforçar la producció europea de bateries i tecnologies energètiques.

L'objectiu no és només accelerar la transició energètica. També és reduir la dependència de cadenes de subministrament externes en sectors crítics.

A Espanya, aquesta realitat té implicacions directes. Sectors com l'automoció, el refinament, la indústria química, el turisme o l'agroalimentació depenen de cadenes de subministrament globals que poden veure's alterades per qualsevol tensió geopolítica.

Empreses com Repsol, Cepsa o Enagás operen infraestructures crítiques l'estabilitat de les quals depèn de rutes energètiques que Espanya no controla. En aquest context, la sostenibilitat ja no és només ambiental: és estratègica.

Sense bateries no hi ha mobilitat elèctrica. I sense control sobre els materials que les fan possibles, la transició energètica pot convertir-se en una nova forma de dependència industrial.

La transició energètica no està eliminant la geopolítica de l'energia. Està inaugurant una de nova.

Aquest canvi obliga també a replantejar el concepte de sostenibilitat empresarial. Durant anys moltes estratègies ESG s'han centrat principalment en la mesura d'impactes ambientals o en indicadors de governança. Però el context actual està ampliant el marc.

Els nous marcs regulatoris europeus reflecteixen ja aquesta evolució. La "Corporate Sustainability Reporting Directive" i els estàndards "European Sustainability Reporting Standards" incorporen una visió més àmplia basada no només en impactes, sinó també en riscos i oportunitats que poden afectar l'estabilitat dels models de negoci.

En paral·lel, iniciatives internacionals com la "Taskforce on Nature-related Financial Disclosures" han començat a posar el focus en un aspecte que durant anys havia quedat en segon pla: la dependència de les empreses respecte als sistemes naturals.

Activitats com l'agricultura, l'energia, la indústria o el turisme depenen directament de recursos com l'aigua, els sòls, els ecosistemes o l'estabilitat climàtica.

Aquest enfocament introdueix una idea clau: la sostenibilitat no consisteix únicament a mesurar impactes, sinó també a comprendre la dependència que connecta les empreses amb els sistemes naturals, tecnològics, energètics o geopolítics dels quals depenen les seves activitats.

Conceptes com resiliència, diversificació de proveïdors, control de recursos estratègics o autonomia energètica comencen així a ocupar un lloc central.

La sostenibilitat deixa de ser únicament una agenda ambiental. Es converteix també en una estratègia per construir economies més resilients en un món cada cop més incert.

Perquè, en realitat, l'energia mai no ha estat només energia. Sempre ha estat una forma de poder.