Els okupes no són gent de bé

L'antic cap dels Mossos d'Esquadra, Eduard Sallent, s'ha acomiadat del cos amb un missatget per als què el segueixin dirigint.

Segons Sallent, la nostra policia autonòmica no es pren prou seriosament l'okupació de pisos i edificis (encara que estiguin abandonats). Em temo que ell tampoc es va prendre prou seriosament l'aparició de Carles Puigdemont a Barcelona de fa un temps i la seva posterior fugida a l'estil Harry Houdini. La seva teoria era que Puchi és un tipus en qui no es pot confiar (cosa que la resta ja sabíem), perquè creus que es lliurarà i, en comptes d'això, fuig cames ajudeu-me: quin descobriment!

Però, deixant de banda la probabilitat que estigui emprenyat i submergit en el rancor pel tracte rebut pels seus superiors, crec que té raó pel que fa als efectes nocius de l'okupació en aquells que la pateixen. Jo també crec que hem estat molt tolerants i comprensius amb els pobres okupes, cosa que no hauria de convertir-me en un lacai del capitalisme (i menys encara si tenim en compte que un fons voltor ha comprat el meu edifici i m'expulsaran de les meves estances com a Nicolás Maduro en uns pocs mesos).

Manco de coneixement profund sobre el fenomen de l'okupació, però de jove vaig tractar squatters de Londres i Berlín i us asseguro que no tenien res a veure amb els nostres. Gent que no vaig conèixer, com Johnny Rotten, Chrissie Hynde o Joe Strummer (Sex Pistols, Pretenders i Clash), van ser okupes durant un temps, fins que els seus grups de rock van funcionar i es van poder guanyar la vida amb el seu talent.

I el talent és el que més es troba a faltar en l'okupa barceloní, que sol ser un caradura i un pinxo, quan no un delinqüent o violador en potència. Veient que la societat li riu les gràcies, el nostre okupa ha deixat de considerar la seva manera de viure una cosa temporal, fins que deixin de pintar bastos, es professionalitza i no sembla aspirar a res més que a viure de franc en llocs on, si pot ser, es puguin celebrar unes festes de campionat (venudes als veïns com equipament cultural per al barri).

Fa anys, a un amic (ja traspassat) li van okupar un local que tenia al barri barceloní de Gràcia. L'home va anar a denunciar-ho a la policia i li van dir que intentés negociar amb els intrusos, cosa que ens va deixar a tots dos amb el cul torçat. Negociar? Amb una gent que s'ha incrustat en un lloc que no és seu? Sí, ja sabem que la propietat és un robatori, però ha passat molt de temps des que Marx va escriure El Capital i ja hem vist com s'han aplicat al món les seves lliçons. Si jo pago els meus impostos, tinc dret que la policia em buidi de bitxos les meves propietats. En quin moment vam començar a romantitzar l'okupació i per què?

Qualsevol que hagi tingut al costat una casa okupada ha estat conscient de la disminució de la seva qualitat de vida. I el prohom ciutadà (que potser és un miserable, no dic que no) s'ha desesperat veient com uns camacurts que es pixen diàriament en el que va ser l'squat en època dels seus pares semblen tenir més drets que ell gràcies, per regla general, a una esquerra convençuda que l'ordre públic és cosa de fatxes.

Recordem l'espectacle trist que vam donar fa uns anys amb aquell okupa xilè que va deixar hemiplègic un guàrdia urbà amb un cop de test i que després va culminar la seva obra a Saragossa, assassinant un tipus que lluïa uns tirants amb els colors de la bandera espanyola. El va defensar Jaume Asens (que encara no s'ha disculpat per això) i se li va dedicar un documental tendenciós que va agradar molt a l'Ajuntament de Barcelona.

La descaradura disfressada de moviment juvenil alliberador no se l'empassa ningú. I, si més no, els de la meva generació, sense cap ànim gregari, ens dedicàvem a agafar pisos el lloguer dels quals deixàvem de pagar al segon mes, sabent que el desnonament trigaria un o dos anys (Qui dia passa any empeny!). Encara hi ha classes.