La sostenibilitat no estava dissenyada per a un món en conflicte

La sostenibilitat empresarial es va dissenyar per a un món que ja no existeix. Va néixer en un context d'estabilitat geopolítica, rutes comercials segures, energia disponible i cadenes globals que funcionaven amb precisió gairebé quirúrgica. Aquest marc permetia a les empreses centrar-se en reduir impactes sense qüestionar gaire el sistema que ho feia possible.

L'augment de la tensió a l'Orient Mitjà —amb episodis recents a l'estret d'Ormuz, per on transita una part essencial del petroli mundial— ha trencat aquesta premissa silenciosa i obliga a plantejar una pregunta que el món empresarial ja no pot esquivar: pot existir la sostenibilitat en un entorn estructuralment inestable?

Durant anys, el model ESG s'ha recolzat en la idea que la globalització era un terreny ferm. L'eficiència ha estat el motor: menys emissions, menys residus, menys costos.

Però aquesta eficiència descansava sobre un sistema global que avui mostra els seus límits. Cadenes de subministrament optimitzades al mil·límetre, dependències energètiques concentrades i produccions deslocalitzades han reduït impactes, sí, però també han incrementat la vulnerabilitat. Una cadena pot ser impecable des del punt de vista ambiental i, tot i així, deixar de ser operativa davant d'una crisi geopolítica. I una cadena que col·lapsa no és sostenible.

Europa ha impulsat la descarbonització com a eix estratègic, però quan el subministrament energètic es torna incert, emergeix un dilema que fins fa poc semblava teòric: s'ha de prioritzar la transició climàtica o la seguretat energètica?

La pràctica comença a donar la resposta. En moments de tensió, garantir el subministrament s'imposa a la coherència climàtica, i això pot traduir-se en decisions que semblaven superades: reforç d'infraestructures fòssils, nous acords de gas o la prolongació de models energètics que es pretenien abandonar. No és el final de la transició, però sí el final de la idea que pot desenvolupar-se al marge de la geopolítica.

Espanya és un bon exemple d'aquesta nova realitat. La seva economia, oberta i dependent d'energia i matèries primeres importades, és especialment sensible a un món volàtil. Sectors com l'energia i el refinatge, l'automoció, l'agroalimentari, la indústria química i farmacèutica, el turisme o el tecnològic depenen de rutes, subministraments i components que no controlen. Un estret tensionat, un port bloquejat o un encariment energètic poden alterar la seva operativitat en qüestió de dies. En aquests sectors, la sostenibilitat ja no és només ambiental: és geoestratègica.

Durant dècades, produir on era més barat i transportar on era més eficient semblava inqüestionable. Avui, la pregunta rellevant ja no és només quant emeten aquestes cadenes, sinó com són de resistents davant la disrupció. La sostenibilitat tradicional ha mesurat impacte; la sostenibilitat del futur haurà de mesurar dependència: energètica, logística i territorial. Perquè en un món on les rutes poden tensionar-se o bloquejar-se —des del Golf fins al mar Roig o el Bòsfor— l'eficiència deixa de ser el principal indicador de sostenibilitat. La robustesa passa a ser-ho.

Comença a més a emergir un debat fins ara absent del marc ESG: la relació entre estabilitat i sostenibilitat. Infraestructures energètiques, xarxes digitals o rutes comercials necessiten protecció per garantir el seu funcionament. En un context de creixent volatilitat global, la seguretat deixa de ser un element extern al sistema econòmic i passa a ser una condició per a la seva continuïtat. I això introdueix una qüestió incòmoda: pot sostenir-se un model econòmic si no és capaç de protegir les seves infraestructures crítiques?

Potser l'impacte més gran del nou context geopolític no sigui el fre de la sostenibilitat, sinó la seva redefinició. Durant anys l'hem associada a l'optimització —reduir, minimitzar, compensar—, però en un entorn volàtil, la sostenibilitat comença a vincular-se més amb la resiliència que amb l'eficiència. Perquè en un món cada cop menys previsible, la sostenibilitat ja no es mesurarà només en emissions o indicadors ESG, sinó en estabilitat, autonomia i, sobretot, en capacitat de supervivència.

Es pot considerar sostenible un model que no sobreviu a la incertesa?