El dia després del 8M

Aquest passat diumenge va ser el Dia Internacional de la Dona. Una d'aquestes dates en què les xarxes socials s'omplen de missatges institucionals, de llaços liles, de discursos solemnes i d'empreses que, durant 24 hores, semblen descobrir que les dones existeixen.

Dilluns tot torna a la normalitat. I en la normalitat, convé recordar que la igualtat real encara està lluny d'assolir-se.

És veritat que hem avançat. Seria absurd negar-ho. Fa 50 anys a Espanya les dones necessitaven el permís d'un home per obrir un compte bancari, tenien moltes més portes tancades al mercat laboral i el seu paper social estava força clar: discret, domèstic i, si podia ser, silenciós.

Avui votem, estudiem, treballem, dirigim empreses, liderem equips i, de tant en tant, fins i tot ocupem espais de poder.

Però no confonguem avenços amb meta assolida.

Perquè el que tenim ara és, en gran mesura, una igualtat d'aparador. De discurs. De pancarta. Una igualtat que queda molt bé en les campanyes institucionals, però que trontolla bastant més quan baixem al terreny de la vida real.

El masclisme, al cap i a la fi, no és una taca superficial que es tregui passant un drap. Està incrustat en l'estructura social des de fa segles. Intentar erradicar-lo és una mica com aquestes humitats traïdores de les cases antigues: pots pintar a sobre tantes vegades com vulguis, però si no enderroques la paret i arregles el problema d'arrel, tard o d'hora torna a sortir.

I els exemples hi són.

Les dones continuen sent assassinades pel fet de ser dones. Són violades. Són jutjades més pel seu aspecte físic que pel seu talent. I encara avui destacar en determinats àmbits —sobretot en aquells històricament dominats per homes— continua sent tractat gairebé com una raresa estadística.

Això sí, després arriben els debats eterns sobre si el feminisme és exagerat, "si ha arribat massa lluny" o si “ja està tot aconseguit”.

Spoiler: no.

I en aquesta lluita, per cert, els homes tenen molt a dir. No en va representen aproximadament la meitat del problema… i també haurien de ser la meitat de la solució.

Ara bé, una cosa és igualtat i una altra molt diferent és paternalisme.

Personalment, mai m'ha convençut gaire l'anomenada discriminació positiva. No necessitem que ens posin una catifa vermella ni que ens facilitin el camí pel simple fet de ser dones, com si partíssim automàticament d'una posició inferior. Les dones no necessitem avantatges artificials.

El que necessitem és competir en igualtat de condicions. Sense trampes, però també sense sostres invisibles.

Fa un temps vaig veure un vídeo que resumeix força bé com es construeixen molts prejudicis des de la infància. Un grup d'adults demanava a diversos nens que actuessin “com a nenes”.

La reacció va ser immediata: córrer de manera maldestre, gestos de feblesa, fingir plor. Llavors els adults els van preguntar una cosa molt simple: “Això és actuar com una nena? Així ho faria la teva mare o la teva germana?”

Els nens van quedar pensatius. Alguna cosa va fer clic.

Quan van repetir l'exercici —“corre com una nena”, “lluita com una nena”— ho van fer amb força, velocitat i determinació. Com qualsevol persona que intenta fer-ho bé.

Perquè, en realitat, allò que havien interpretat com a feblesa no era més que un prejudici après. I aquí hi ha un dels grans problemes.

El masclisme no sempre arriba en forma d'insult o de violència explícita. A vegades es cola en coses molt més subtils: en les expectatives, en els comentaris aparentment innocents, en la sorpresa que encara provoca veure una dona liderant determinats espais.

Per això la igualtat real no es construeix només amb lleis ni amb campanyes d'un dia a l'any.

Es construeix canviant mentalitats. Revisant inèrcies. Educant d'una altra manera. I, sobretot, deixant d'acceptar com a normal allò que durant massa temps s'ha donat per inevitable.

La bona notícia és que les societats canvien. Ho han fet abans. La dolenta és que aquest canvi mai arriba sol. Cal empènyer-lo. I encara queda força paret per enderrocar.