‘Fortunata i Jacinta’ i la visió única de Benito Pérez Galdós

“L’únic novel·lista espanyol del XIX que pot ser comparat amb les altres figures europees és Pérez Galdós. Com és possible, però, que sigui tan poc conegut fora d’Espanya i hagi estat tan escassament traduït?”. V. S. Pritchett, un dels crítics anglesos més fins del segle passat, es feia aquesta pregunta en saludar el 1952 l’edició a Farrar de La de Bringas, que es va traduir com The Spendthrifts, una cosa així com Els malgastadors. Més enllà de la sort que hagi pogut córrer Galdós a l’estranger des d’aleshores, la perplexitat de Pritchett segueix vigent fins i tot entre nosaltres.

Som molts els lectors que aquí heretem un menyspreu sistemàtic i rotund per l’obra del novel·lista, una tradició que anava de Valle-Inclán i Baroja a Juan Benet i que s’ha prolongat fins als nostres dies en Javier Cercas i altres. A diferència del consens que a Anglaterra o França han suscitat els seus autors vuitcentistes, Galdós no ha deixat mai d’estar en qüestió, encara que quan un busca el detall de moltes crítiques es troba amb una absoluta manca d’arguments. 

Retrat de Galdós (1915) ANTONIO CALVACHE

D’altra banda, no deixa de ser cridaner que, més enllà de les habituals maldats ibèriques, Galdós fos un escriptor adorat per tots els escriptors i artistes de l’exili, des de Cernuda, Guillén, Buñuel i Max Aub fins a Ramón Gaya, María Zambrano o Fernández Montesinos. D’alguna manera, l’oceà d’humanitat que constitueix l’obra de Galdós va ser per a tots ells una manera de mantenir amb vida allò que la Guerra Civil havia destruït, la virtualitat d’una confiança i una pietat que de sobte semblaven impossibles però que d’alguna manera seguien bategant en aquelles pàgines.

No és estrany, per això mateix, que Galdós també hagi merescut l’atenció de la filosofia espanyola. Ortega va escriure un bell i just obituari quan va morir el novel·lista el 1920 i després tant Julián Marías com María Zambrano li van dedicar reflexions molt profundes que avui tornen a adquirir una nova transcendència. Zambrano, per exemple, va escriure que “Galdós va treure el verí a la literatura”, una observació que ens serveix per intentar entendre la nostra actual relació amb la seva obra.

L’escriptor rus Fiódor Dostoievski WIKIPEDIA

Fins a cert punt, no deixa de ser comprensible que molts autors del XX es distanciessin de Galdós, ja que la seva època va patir aviat una convulsió artística i política que devia eclipsar de cop l’imaginari de les seves novel·les. Escriptors com Flaubert o Dostoievski havien portat el gènere a un esgotament que va resultar molt fèrtil i propici per a la representació de la negativitat del segle següent. Galdós, en canvi, sense deixar de ser el seu contemporani en moltes coses, semblava anar a contracorrent d’aquesta negativitat, fent, per entendre’ns, de la necessitat virtut. El retard que portava la novel·la a Espanya per haver-li escapat el model cervantí de les mans, segons el clàssic judici de Montesinos, li va permetre mantenir viva una positivitat original, molt propera encara a Cervantes, que però ja s’havia apagat en altres tradicions.

Tornar avui a Galdós, després de totes les extenuacions formals i morals que hem viscut al segle passat, és per això una experiència diferent i restitutiva. La seva lectura equival a travessar un túnel i arribar a un món encara encantat que resulta ser el de la veïnatge aspre i nua però imaginada per un esperit generós i benèfic com cap altre. Passa una cosa semblant amb Stendhal, un altre escriptor que conserva una cosa que s’ha tornat amb el temps encara més preciosa. El que va dir Canetti d’ell es podria de fet aplicar a Galdós: “La seva sinceritat moral no silencia cap baixesa i, tanmateix, sempre es posa del costat de la magnanimitat”. 

‘Fortunata i Jacinta’ ALBA EDITORIAL

L’excusa per tornar a parlar d’aquestes coses és la nova edició anotada de Fortunata i Jacinta que Ignacio Echevarría, amb la seva proverbial perícia, ha fet per a Alba i que coincideix a més amb la publicació d’un opuscle d’Ignacio Martínez de Pisón titulat Dos tardes con Galdós (Alianza), una excel·lent meditació, experta i lúcida, sobre les claus de tot l’univers galdosià, des dels Episodios nacionales fins a les novel·les contemporànies, amb algunes pinzellades biogràfiques i fins i tot amb anècdotes estupendes sobre la vinculació familiar de Pisón amb el tapís històric del novel·lista que imbrica molt bé la seva pròpia obra amb aquest avantpassat que de sobte se’ns presenta proper i molt viu. N’hi ha prou com a mostra aquest botó que sintetitza admirablement el propòsit polític de l’escriptor: “Quan Galdós, a les seves novel·les, parla de nació, ho fa precisament en oposició als ideals absolutistes”.

La lectura, avui, de Fortunata i Jacinta permet desmuntar molts dels llocs comuns que s’han enquistat al voltant del seu nom. Per començar, el seu estil no és en absolut maldestre, a la manera atropellada i anacolútica de Balzac, sinó fluid i transparent, increïblement ple d’objectes i detalls, sovint presentats amb una paleta de colors inoblidable, com tot el que té a veure amb el negoci de draps de la família Santa Cruz i, en general, amb la vida comercial del Madrid d’aquella primera Restauració borbònica. La seva manera de compondre no consisteix tant a descriure com a fer aparèixer personatges i espais en un present que no defalleix mai i que, més que en llargs plans seqüència, es resol sovint en finestres que s’obren a mesura que es convoquen els diferents protagonistes, el carrusel dels quals va creant una mena de magma en constant ebullició. 

‘Dos tardes con Galdós’ ALIANZA EDITORIAL

Gerald Brenan, un altre galdosià notable, va observar a The Literature of Spanish People (1953) que “busquem en va a la seva galeria de retrats figures extraordinàries”  perquè “ell mai tracta els seus personatges com a éssers aïllats, sinó sempre com a membres d’una classe, d’un grup o d’una família” amb la intenció de “reflectir el caràcter genuí d’una societat que considera frívola i corrompuda”. Gràcies al seu maneig virtuós, al llarg de tota la novel·la, les veus es van articulant en una polifonia de diferents parles i màscares acústiques que en si mateixa constitueix un dels arguments de l’obra. Vargas Llosa retreia a Galdós que no hagués assumit el narrador omniscient de Flaubert, una crítica que, a la llum d’aquesta qüestió, manca de fonament, ja que l’autor de Fortunata no pretén posar-se, a la manera deïcida, per sobre dels personatges, sinó que se situa entre ells, com a creador i còmplice, a la manera d’un nou evangelista, una cosa que en última instància determina la seva valoració moral dels mateixos. 

“L’estil és la mentida. La veritat mira i calla”, havia escrit Galdós a Tormento, una declaració de principis que explica en bona part la seva col·lisió amb certa idea de la modernitat literària que, amb Flaubert al capdavant, replega el món, per la impossibilitat d’acordar-se amb ell, a la frase perfecta. L’espectre del grand style, no en va convocat desesperadament a Espanya per un antigaldosià com Benet, encobreix en realitat la pèrdua del vincle amb la vida que encara mantenien escriptors com Galdós o Stendhal, a cavall entre dos mons i per això mateix capaços encara d’escriure amb una immediatesa i una seguretat arcaica que però van saber aplicar a la problemàtica de la societat moderna. Galdós, com Stendhal, gairebé no fa metàfores (i quan les fa hauria estat millor que no les fes) sinó que s’ajusta al ritme dels esdeveniments amb una oïda i un pols naturals i exactes. No li cal, per exemple, descriure gairebé res d’aquell vell Madrid en plena expansió perquè el lector el senti i l’olori en tot el seu bullici.

‘Tormento’ ALIANZA EDITORIAL

La recepció de Galdós també s’ha ressentit del col·lapse de les influències. La comparació, sovint capciosa, amb Flaubert, Zola o Dickens, ha distret del fet incontrovertible que, més enllà que ell pogués beure d’aquí i d’allà, la seva concepció de l’art novel·lístic va acabar sent genuïna i única. I en res es demostra tant aquest extrem com en la seva representació de l’estat lingüístic de la societat espanyola de finals del XIX. L’hispanista Stephen Gilman va assenyalar amb encert que Fortunata denuncia com aquesta societat viu per complet del tòpic i de la frase feta, una cosa que concorda amb l’observació de Brenan sobre la manca de grans figures en Galdós.

El registre de la marea oral dels carrers és també, en aquest sentit, símptoma d’una resistència a la individuació pròpia d’una cultura catòlica que ell assumeix amb totes les conseqüències, mostrant-ne la feblesa i la superficialitat, però deixant-la ressonar. Com va observar Gilman: “Si Flaubert condemna els tòpics a un llimb oral, Galdós accepta la seva contribució a la complexa orquestració d’estils orals”. I en el seu assaig, Martínez de Pisón fa una reflexió molt encertada sobre el tractament de Galdós del cursi, com a producte d’un “nou escenari de permeabilitat de les classes socials” i “expressió estètica d’unes pretensions molt poques vegades satisfetes”.

Portades d’edicions originals de ‘Fortunata i Jacinta’ el 1887 LA GUIRNALDA

Julián Marías va subratllar l’habilitat única de Galdós per demostrar fins a quin punt la història afecta el més anònim de la humanitat i, en aquest sentit, Fortunata i Jacinta, com s’ha dit sovint, encerta a dramatitzar el caràcter fallit d’aquella Restauració que no va aconseguir sincronitzar Espanya amb l’hora política europea, especialment amb la britànica, en el mirall de la qual va voler reflectir-se per obtenir només una caricatura de si mateixa. Però Galdós va arrissar el rínxol de la qüestió i va portar el problema a l’àmbit de l’amor amb una radicalitat molt específica de tot el que convoca en l’ordre superficial de la història política i social, convertint l’embolic sentimental i matrimonial de Juanito Santa Cruz, Jacinta, Fortunata i Maximiliano Rubín en una polièdrica metàfora sobre la fallida pública del país. 

Pérez Galdós va ser un estricte contemporani de Henry James, un escriptor nascut també el 1843 i mort només uns pocs anys abans que ell, el 1916. Encara que qualsevol comparació entre ells resulta improcedent, per tractar-se de dos artistes molt diferents, hi ha però un punt de partida en què coincideixen, encara que després els resultats siguin inevitablement dispars. Tant James com Galdós van heretar, en les seves respectives tradicions, una sentimentalitat atrofiada.

En la literatura anglosaxona, la novel·la del XVIII, amb Laurence Sterne i Henry Fielding, va adoptar el model cervantí i va reaccionar amb sorna contra la popularitat de les novel·les de Samuel Richardson, Pamela i Clarisa, que exposaven un sentimentalisme femení virtuós i filisteu. Al parer de James, la irritació que va produir l’èxit d’aquestes novel·les va generar després un sarcasme excessiu en Sterne i Fielding, deixant òrfena de representació una dimensió de l’ànima de la dona que requeria d’un tractament més seriós. Per a ell, George Eliot ho havia intentat a Middlemarch, però sense explotar a fons les possibilitats que li oferia un personatge com Dorothea Brooke.

Retrat de Henry James SARGENT

Quan va concebre Retrat d’una dama (1881), una novel·la que per això no ha deixat de créixer en el nostre temps, Henry James es va proposar esmenar aquesta manca en la seva tradició, concentrant-se en la consciència d’Isabel Archer com a epítom d’aquestes “fràgils vaselletes de l’emoció humana” que al seu entendre eren també les dones. El resultat, com sempre en James, va ser prodigiós pel nivell d’ambigüitat i complexitat moral que va arriscar en una història en què la protagonista cau en la trampa del miratge de la seva pròpia emancipació econòmica, una independència que la porta a ser víctima d’un sinistre engany per part del seu marit i la seva antiga amant, Madame Merle.

Per la seva banda, Galdós va dur a terme una correcció del mateix abast, però sense més antecedent novel·lístic en la seva tradició que el mateix Cervantes. Com va explicar ell mateix, de jove va devorar innombrables fulletons romàntics i postromàntics fins adonar-se que el gènere havia estragat el gust del públic, distreient-lo de la seva pròpia circumstància. A Observaciones sobre la novela contemporánea en España (1870), el novel·lista va assajar el seu programa crític i va denunciar l’“escapisme” romàntic espanyol, “rosa o negre”, que impedia la justa representació de la vida del país.

Pel que fa a la qüestió femenina, en la tradició espanyola només hi havia uns pocs referents romàntics, com la Teresa d’Espronceda o l’arquetip de la Carmen de Merimée, una situació que es va mantenir pràcticament inalterable fins a l’aparició de La regenta de Clarín pocs anys abans de Fortunata. Estimulat per l’exemple del seu amic, Galdós es va proposar aleshores oferir la seva visió de la problemàtica amorosa amb un resultat que no s’assembla a res del que es va fer a la novel·la del XIX en aquest camp. Isabel Archer era inevitablement un personatge deutora de l’ètica protestant i capitalista, mentre que Ana Ozores, malgrat el considerable esforç per part de Clarín per posar-se del costat del personatge, acabava amb una humiliació molt propera a la crueltat de Flaubert amb Madame Bovary.

‘Fortunata i Jacinta’ PENGUIN CLÀSSICS

Galdós, en canvi, va teixir la seva història amb uns vímetes completament diferents, fent de nou de la necessitat virtut i aprofitant el tòpic oral com a manifestació d’un estat existencial fallit en l’ordre de l’honor, el matrimoni i la maternitat. Tota la novel·la es construeix al voltant del fracàs d’una reforma, alhora política i íntima, que redunda en la bogeria de Maximiliano Rubín, un personatge quixotesc que sembla també una cruïlla entre Buñuel i Dostoievski i en el qual es xifra la impossibilitat d’atenir-se a la realitat de tot un país delirant.

Fortunata és per la seva banda una criatura salvatge, exemple alhora típic i irreductible d’una feminitat elemental, popular i ordinària que al mateix temps és capaç de detonar al seu voltant tota la tipologia masculina imaginable, des de el senyoret casat i caradura  –Juanito Santa Cruz–,  el vell verd –don Evaristo Feijoo–, Moreno Isla –l’inconfusible anglòfil antiespanyol de totes les generacions–, fins al escanyolit Rubín, trastornat per la seva pròpia disfunció sexual i incapaç de veure en la seva Dulcinea res més que una depravada i impenetrable Aldonza Lorenzo. 

A diferència del que passa amb les restants heroïnes adúlteres de l’imaginari novel·lístic del XIX, no hi ha pròpiament dignitat en Fortunata, una dona malparlada, a estones fins i tot mesquina, simple, i la seva única distinció és una bellesa aclaparadora, resumida per ella mateixa davant del mirall quan s’enorgulleix dels seus ulls negres, tan bonics, diu, que li donen la punyalada a l’Esperit Sant, una imatge inconcebible fora de l’imaginari espanyol i que val, ella sola, per mil descripcions físiques. És probablement una frase feta de l’època però que aconsegueix fer-nos veure de cop l’atracció mortífera de la seva mirada. (Un se la imagina aleshores interpretada per Àngela Molina a l’època en què va protagonitzar Aquest obscur objecte del desig de Buñuel).

Atrium de l’Església de Sant Ginés de Madrid (1867) RAIMUNDO DE MADRAZO I GARRETA

Fortunata és un ésser primitiu i supersticiós i, com a tal, immune a la moral catòlica de la classe social en la qual pretén ingressar. Els esforços de la família Rubín per reformar-la al correccional del convent de les Micaeles resulten completament inútils. Galdós representa el fracàs de la seva reeducació en una escena formidable en què Fortunata, en retrobar-se amb Juanito Santa Cruz, salta instintivament sobre ell com una gata sense que cap dels preceptes i les normes que li han ensenyat hagi fet la més mínima esquerda a la seva ànima. La seva sinceritat i la seva espontaneïtat són en aquest sentit una forma de consciència que es resisteix a qualsevol intent de repressió doctrinal. “Quan el natural parla”, arriba a dir, “els homes s’han de callar la boca”.

Jacinta en canvi és un personatge més aviat insípid, una burgeseta convencional, amable i obsessionada amb la seva maternitat fallida. Però tot en el seu comportament demostra una constant estretesa de mires, revelant-se incapaç de superar els límits de la seva classe. Al principi, quan descobreix que el fals Pitusín, el nen que ha comprat a Pepe Izquierdo, no és en realitat el que el seu marit havia engendrat amb Fortunata, el deixa en un hospici sense contemplacions, després fins i tot d’haver-li trobat una indubtable semblança imaginària amb Juanito Santa Cruz. La seva persona només s’engrandeix gràcies a l’antagonisme que es crea en la imaginació de Fortunata, que veu en l’altra casada tot el que no podrà assolir per ella mateixa alhora que sap que només ella podria donar a l’altre matrimoni el cobejat hereu que anhela, el privilegi de la sang sobre el del llinatge.

Galdós a casa seva

L’ànima pagana de Fortunata inicia una subtil i complexa transformació des del moment en què coneix Jacinta i li atribueix unes virtuts que alhora la fascinen i la repel·leixen, debatent-se constantment entre l’odi i l’amor. La mestria de Galdós en el tractament de l’evolució del seu personatge és en aquest sentit incomparable. Fortunata no es transforma per les virtuts reals de Jacinta sinó per l’aura de perfecció, honradesa i prestància que el tòpic oral en què s’ha mogut al llarg de la novel·la confereix a la seva antagonista.

Quan Juanito Santa Cruz s’alegra que es casi amb Rubín perquè així, li diu, tindrà més llibertat per ficar-se al llit amb ell, Fortunata veu aixecar-se en el seu ànim “l’espectre de la seva perversitat”, horroritzada davant la idea de l’adulteri com mai ho havia estat amb la de la seva pròpia prostitució. El seu sacrifici final, al llit de mort, en lliurar el seu fill a Jacinta, proclamant-se ella mateixa àngel –a imatge de l’àngel aparent i només social de Jacinta– opera aleshores com la intervenció d’una gràcia veritable i només humana en la qual finalment coincideixen, reconciliats, la sang i l’esperit.