La qüestió catalana, ancorada al 2010

Fa uns anys, quan Pedro Sánchez va ser investit president per primera vegada, vaig preguntar a un amic amb molts anys d'experiència a les sales de màquines de la política socialista, què pensava el nou president sobre Catalunya i el seu interminable contenciós amb l'Estat espanyol. La seva resposta va ser concisa: “Creu que ho pot arreglar”. “I com”, li vaig replicar, emocionat. “No ho sé, ja veurem”, va dir.

Després de gairebé vuit anys, nou indults, una amnistia als llimbs, un finançament singular pendent d'aprovar, una promesa de cessió de l'IRPF a la Generalitat que depèn del Congrés, i d'una ofensiva diplomàtica (encara sense premi) per aconseguir que el català sigui llengua oficial a les institucions europees, ja ens podem fer una idea del que el jove president entenia per “arreglar” la qüestió catalana.

Sánchez ha buscat rebaixar la tensió entre catalans i entre la Generalitat i l'Administració central. I, de passada, donar satisfacció a les exigències dels seus aliats sobiranistes al Congrés. La victòria electoral del PSC i la investidura de Salvador Illa li van facilitar enormement les coses.

La normalitat política a Catalunya, realment malmesa després de la temeritat independentista de 2017 i la posterior reacció extremista dels jutges, s'ha vingut proclamant sovint pel Govern central i el de la Generalitat com un objectiu assolit.

Aquí estem, tranquils, gaudint d'una millora innegable de la convivència, gràcies a la política de diàleg de Sánchez i d'Illa i, també, com a resultat de la desorientació dels dirigents independentistes.

I això és tot?

L'Estatut esmenat pel Tribunal Constitucional el 2010 no va ser avalat per cap referèndum i les mesures per desfer les retallades parlamentàries i judicials imaginades pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero (utilitzar la via de les lleis orgàniques per recuperar els continguts perduts) no van prosperar amb 169 diputats del PSOE, i menys ho farien ara amb els 120 escons que li queden.

Més enllà de l'aritmètica parlamentària, la incògnita de fons persisteix. Quin és el projecte de Sánchez per donar una resposta institucional satisfactòria a les reclamacions històriques del catalanisme en el marc de l'Espanya plurinacional?

Salvador Illa va guanyar les eleccions proclamant que venia a “unir i servir”, cosa que es podia entendre com la voluntat d'exercir plenament totes les competències disponibles per part de la Generalitat i recuperar un mínim consens polític i social per elaborar una proposta per aprofundir en l'autogovern.

Certament, això de governar el té molt ocupat, després de tants anys de desídia i menyspreu per la governació per part dels seus predecessors. Això d'unir o crear consensos de caràcter nacional és més complicat, especialment des de la minoria parlamentària.

El president Illa potser està al cas del projecte de Sánchez, i d'aquí la seva prudència a concretar la seva pròpia aposta per il·lusionar de nou el país. Tanmateix, hauria d'anar afinant els papers, perquè no trigarà en arribar l'independentisme radical i intolerant. I aleshores, tot seran presses.