Les pedreres del Garraf enfronten veïns i ciment: "No les volem ni que ens cobreixin d'or"
Els residents sostenen que el 2029 marca un límit improrrogable per al cessament de l'activitat, mentre les empreses lluiten per prolongar-ne l'explotació
Més informació: MB92, el millor astiller d'Europa, blinda la seva concessió fins al 2050 i invertirà 40 milions al Port de Barcelona
L'any 2029 era una data marcada a foc pels veïns del Garraf com la fi de les vibracions, la pols i les molèsties constants de les pedreres contigües a casa seva. Tanmateix, el sector del ciment lluitarà perquè no sigui així: la indústria ja ha iniciat davant l'Administració els tràmits per prolongar l'activitat més enllà d'aquest límit.
Per suavitzar l'impacte, el sector ofereix una bústia de contacte, 400.000 euros l'any per al municipi i un pla de "planificació, control i una feina contínua per minimitzar-les", buscant mantenir una "interlocució permanent amb els veïns".
La resposta dels residents de la comarca és taxativa: “No volem pedreres ni que ens cobreixin els carrers d'or”, sentencia Jorge Jung, president de l'Associació de Veïns i Veïnes del Poble del Garraf, en conversa amb Crónica Global.
Cementos Portland, Molins i Holcim
Darrere d'aquestes explotacions hi ha gegants del sector integrats a la patronal Ciment Català: Cementos Portland Valderrivas, Molins i Holcim.
Davant la queixa dels veïns, que argumenten que “hi ha un munt de pedra a tot arreu”, el director de Ciment Català, Albert Avellaneda, sosté que les tres pedreres del Garraf aporten el 54% dels àrids que necessita l'àrea metropolitana de Barcelona.
Carretera del Garraf GARRAF FILM COMISSION
L'impacte del cessament d'activitat
A més, per avalar la seva continuïtat, el sector contraposa les demandes locals amb les conclusions d'un estudi encarregat a l'Institut Cerdà sobre l'impacte d'un hipotètic cessament d'activitat el 2029.
“L'alternativa no passa simplement per triar una o diverses pedreres diferents. Segons l'estudi, fins i tot amb les 37 pedreres de Catalunya identificades com a possibles alternatives, només es podria substituir, en el millor dels casos, el 75% del material”, explica Avellaneda. El 25% restant s'hauria d'importar obligatòriament de fora de Catalunya.
També remarquen que el desviament de la producció comportaria un triple impacte: econòmic, ambiental i logístic. Segons l'informe, el cost mitjà del transport es multiplicaria per cinc i les emissions de CO2 associades es triplicarien. Per al sector, això es traduiria en "més costos, més complexitat en els controls de qualitat i un risc real de manca de subministrament durant la transició".
A això s'hi suma la pressió sobre la xarxa viària: caldrien quatre vegades més camions circulant per artèries que ja pateixen problemes habituals de congestió, com l'AP-7, la C-32, la C-17 o la B-24. Per a la ciutadania, adverteix la patronal, la factura es traduirà en "obres més cares, més trànsit pesant i un impacte ambiental global més gran".
Avellaneda defensa a més que "la solució no pot consistir simplement a enfrontar la indústria amb els habitatges, perquè totes dues són necessàries", i afegeix que la compatibilitat s'ha d'aconseguir "ordenant bé el territori i aplicant controls ambientals exigents".
Massís del Garraf WIKIPEDIA
Cessament "improrrogable"
Però la paciència al municipi sembla esgotada després de dècades suportant una activitat que creien que cessaria el 2029 de manera “improrrogable”. “No és el mateix el 1903, quan no hi havia ningú aquí, que el 2026, quan en molt pocs anys serem mil veïns a només 250 metres de les pedreres”, adverteix Jung.
Asseguren que els sorprendria i indignaria que el Parlament ignorés una normativa que consideren inequívoca: el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Sitges estableix el 2029 com una data "improrrogable i final".
A més, denuncien una suposada connivència de l'Administració amb les companyies cementeres i sostenen que les medicions de l'impacte ambiental no es realitzen en els moments de més activitat de les plantes.
Des de la patronal, recorden en canvi que “les pedreres són anteriors al creixement residencial del nucli, mentre que les llicències d'habitatge depenen del planejament i de les administracions competents”, situant la responsabilitat a la teulada municipal per haver permès construir habitatges tan a prop de les explotacions.
La balança
Als veïns no els falta raó quan sostenen que la pedra és un recurs abundant, present a nombrosos llocs i que fa anys que esperen el 2029 com la data que posarà fi als impactes de l'activitat extractiva, però tampoc és menys cert, com sosté la patronal, que extreure-la més lluny tindria efectes perversos sobre el mercat.
Les reclamacions veïnals són legítimes, però la decisió que haurà de prendre el Govern transcendeix el Garraf. A la balança hi haurà també el pes d'una indústria estratègica per a l'economia catalana i la necessitat de garantir el subministrament de ciment en un context marcat pel deteriorament de les infraestructures i el dèficit d'habitatge.
