Ximena Maier: "La terrisseria és un art difícil i està en risc"
L'artista madrilenya establerta a Évora, il·lustradora i creadora de dissenys per a rajoleria ceràmica, que acaba d'editar amb Lumen el seu segon llibre, una obra en la qual relata la seva experiència com a propietària d'una quinta rural a Portugal, defensa la vigència i importància dels oficis de l'artesania
Ximena Maier respon l'entrevista des de casa seva al camp, a pocs quilòmetres de la ciutat portuguesa d'Évora. Aquesta casa, envoltada d'un gran jardí, és la que dóna títol al seu segon llibre, Una casa portuguesa. El primer va ser Quadern del Prado. Ambdós títols estan editats per Lumen. A través de dibuixos i textos entrellaçats, Maier explica de quina manera la seva decisió d'anar a viure al camp va suposar molt més que un canvi de casa; va ser una mena de reinici vital en què no només va descobrir la jardineria, sinó també la ceràmica i l'art del rajol. Barrejant anècdotes personals amb referències de la cultura terrissera portuguesa, passant per la bellesa monumental d'Évora i la riquesa vegetal del seu nou entorn, Maier signa un llibre deliciós i bell.
Va canviar de casa i es va apropar a la ceràmica. Un canvi de lloc va provocar l'aparició d'una nova tècnica.
Va ser així, tot i que no és una cosa que jo busqués ni que esperés que passés. Evidentment era conscient que la nova casa era més gran que l'anterior i que, per tant, tindria més espai. Tanmateix, no m'imaginava que el jardí creixeria com ho ha fet, pensava que hi hauria dues jardineres i poca cosa més. De la mateixa manera que va aparèixer de forma insospitada la jardineria, va aparèixer la ceràmica. Al principi, m'hi vaig interessar simplement perquè volia decorar la xemeneia de la cuina, però la vaig anar descobrint i ara la ceràmica és la meva nova professió. I això ha estat arran del canvi de casa, la qual cosa demostra que, de vegades, un canvi de lloc i de materials transforma completament l'art.
Suposo que el fet de viure a Portugal ha estat clau, ja que és un país amb una gran tradició de ceràmica i, especialment, de rajols.
Per descomptat. Fa temps jo havia pintat sobre ceràmica, així que sabia com fer-ho. El tema és que el panell que vaig començar a elaborar tenia 300 peces, cosa que comportava una implicació que no havia tingut fins aleshores en el procés de creació d'un rajol. Evidentment, viure a Portugal va ser ideal, perquè aquí els rajols són a tot arreu. No és que a Espanya no existeixi aquesta tradició; jo vaig créixer al sud, a Andalusia i allà també hi ha força tradició, com n'hi ha a Extremadura i a Toledo, però no està tan arrelada com a Portugal. A Espanya, per exemple, pots trobar un panell de rajols dins d'una església, però aquí trobes esglésies cobertes de dalt a baix, gairebé fins a la volta, de rajols.
Ximena Maier al seu estudi d'Évora (Portugal).
La ceràmica és un art que s'està perdent, que no està sent continuat pels més joves?
El que jo faig és la part més fàcil: dibuixar. Vaig començar fent ceràmiques després d'anys dedicant-me a la il·lustració, per la qual cosa es podria dir que no vaig entrar a la casella de sortida, sinó a mig camí. La terrisseria en si és un art molt difícil i, efectivament, està en risc. Si no m'equivoco, el mestre Baeta té 62 anys; encara no està jubilat, però no té aprenents. Ell explica que va començar a treballar amb dotze anys al costat del seu pare, que, al seu torn, va començar a treballar amb el seu pare, l'avi de Baeta. Quan se li pregunta per la manca d'aprenents, ell diu que ara els joves no volen treballar, que ja no volen fer com va fer ell, que va començar a treballar escombrant. És evident que les coses han canviat. Ara seria il·legal tenir un nen treballant. Els aprenents, si treballen, lògicament volen un sou, però Baeta diu que no pot dedicar-se a la ceràmica i, alhora, estar amb algú per ensenyar-li l'ofici. Per si no fos prou, els comptes no li surten per pagar-li un sou a l'aprenent.
Aquest mateix discurs del mestre Baeta l'he escoltat a Puente del Arzobispo i, fins i tot, a Talavera, que ho ha estat tot en la ceràmica a Espanya i on encara hi ha molts terrissers, tot i que l'escola d'art va tancar l'ensenyament de ceràmica per manca d'alumnes. Els pocs que hi havia s'enfrontaven al fet que, un cop graduats, ni tan sols en un lloc com Talavera trobaven feina. Paradoxalment, a Madrid, si vols estudiar ceràmica o terrisseria, és difícil trobar lloc: les escoles d'arts i oficis estan plenes d'alumnes. Hi ha fins i tot llista d'espera, cosa que indica que existeix un revival i un renovat interès per aquests oficis, que són molt durs i no són prou valorats.
Una peça de terrisseria es considera cara perquè no es valora la feina que hi ha darrere.
Exacte. Si vas al mestre Baeta pots endur-te un test preciós fet a mà amb fang autòcton per 15 euros. En realitat, si penses el que suposa fer-ho, el preu és baix, però, si el compares amb el preu d'un test qualsevol d'Ikea, la cosa canvia. De tota manera, cal dir que hi ha molta gent interessada en aquests oficis i en l'artesania. Jo formo part d'una plataforma que es diu Made in Europe l'objectiu de la qual és donar lloc i reconèixer la feina dels artesans, perquè són molts els oficis que corren el risc de perdre's, tot i que són imprescindibles. En aquesta plataforma, que és una mena de hub, hi trobes objectes i instruments fets artesanalment. Qui valora l'artesanal ho valora molt, però som massa pocs perquè aquests oficis aconsegueixin mantenir-se.
Cal tenir en compte, a més, que des de l'anomenat gran art, l'artesania i els oficis no han estat reivindicats ni reconeguts.
En això hi ha molta diferència entre Espanya i Portugal, on la rajoleria és considerada un art aplicat que es pren molt seriosament. De fet, és considerat una mena de patrimoni nacional, per la qual cosa es fomenta i se li reconeix fins al punt que existeix un museu del rajol. A Espanya, més enllà de l'escola d'oficis a Talavera o de l'associació de ceràmica a Sevilla, aquests oficis i la seva artesania no tenen gaire reconeixement. Potser es deu, en part, al fet que a Espanya hi ha una gran tradició de les belles arts, una tradició molt més potent que la que té Portugal. Potser, aquesta manca és el que porta els portuguesos a cuidar tant les seves arts decoratives.
'Una casa portuguesa'.
Vostè ve de la il·lustració. Canvia la manera de dibuixar quan es passa del paper a la ceràmica?
Per descomptat. Tot i que ara n'hi ha, històricament la gamma de colors que es podien utilitzar en la ceràmica era limitada, ja que no pintes amb pigments normals, sinó amb òxids metàl·lics, perquè només els òxids metàl·lics resisteixen els mil graus als quals cou cada peça de ceràmica. A això cal afegir que l'esmalt és molt porós i absorbent, de manera que els colors poden canviar de to. Pots fer el que vulguis amb la ceràmica? Diria més aviat que fas el que pots, perquè a tot això cal afegir que pintar sobre ceràmica implica fer-ho ràpidament, no tens el temps disponible d'un paper o un llenç. Pintes ràpidament i no pots rectificar. Evidentment, hi ha gent que dibuixa sobre ceràmica coses precioses i plenes de detalls, però no és una cosa fàcil de fer perquè la ceràmica té una dificultat afegida: la cocció. Ara, amb els forns elèctrics com el que jo tinc, és més fàcil perquè tenen un programador i un temporitzador, però el mestre Baeta utilitza un forn de llenya i allà controlar la temperatura és més complicat, sobretot perquè la ceràmica exigeix ser enfornada a 1000 graus. Imagina't com de difícil és quan no tens un termòmetre? Amb els forns elèctrics és més fàcil, però amb els tradicionals no ho és gens.
Almenys abans, hi havia un element d'atzar en la creació de ceràmiques.
Hi havia molt d'atzar. De fet, potser sortien del forn només un 25% de les peces de manera perfecta, sense cap alteració.
Al llibre explica com mentre està descobrint l'ofici de la terrisseria il·lustra un llibre sobre intel·ligència artificial i impressions 3D. Com viu l'ús cada cop més freqüent de la IA en el camp de la il·lustració?
Em sembla espantós el seu ús i m'espanta perquè jo sempre m'he guanyat la vida il·lustrant llibres de text, que són un tipus de llibres per als quals els editors et demanen dibuixos molt concrets. Et diuen, per exemple: estan en Lluís i la Margarida i junts tenen 25 bales; en Lluís en té 12 i la Margarida en té 13. Les d'en Lluís són tres verdes, tres blaves i tres vermelles. En Lluís mira a l'esquerra, la Margarida mira de front. Si ho penses bé, totes aquestes indicacions tan detallades les poden donar a la IA i ho fa. El que passa és que ho fa sense aquesta concepció del dibuix que tenim els il·lustradors, que és el que aportem, perquè no es tracta de què dibuixar, sinó de com fer-ho. Per això també el meu interès per la ceràmica. És el menys algorítmic que hi ha. La ceràmica és totalment manual.
No només la ceràmica. Un llibre com Una casa portuguesa és un projecte molt personal.
Això espero. El que sí és cert és que Una casa portuguesa té una particularitat respecte a altres llibres i és que els dibuixos no es van fer pensant en una publicació, sinó que els vaig fer mentre succeïen els fets, com anotacions personals. Això va fer que, a posteriori, hagués d'escriure textos per als dibuixos seleccionats, que s'havien fet sense pensar que els acompanyaria l'escriptura i, menys encara, en un possible llibre. Els dibuixos són una mena de crònica dels descobriments que vaig anar fent amb l'arribada a la nova casa, el jardí i l'entorn. Ara conec els noms de les flors, sé diferenciar les primeres tiges dels vegetals… però, aleshores, tot era nou, tot em semblava sorprenent.
Il·lustració interior del 'Quadern del Prado'.
L'escriptura sol aparèixer després dels dibuixos?
Aquest és el meu segon llibre d'aquest tipus després de Quadern del Prado. En aquest cas va ser així. Va ser la meva editora qui em va dir que escrivís; ja tenia alguns apunts, però eren notes soltes, així que calia tenir-ne més i donar ordre a aquestes notes. Havia d'aconseguir crear una obra unitària; per això, es van descartar molts dibuixos i s'hi va afegir més text fins a arribar al llibre que és Una casa portuguesa. Jo sempre he escrit, però mai m'he pensat com a escriptora; l'escriptura era una cosa que m'agradava, però mai vaig pensar-hi en termes professionals. Després d'aquests dos llibres, puc dir que m'atreveixo ja una mica més.
Diu que sempre ha escrit: les idees les fixa a través del dibuix o de l'escriptura?
Al meu taller tinc un suro on pengen moltes anotacions, entre les quals hi ha una cita de l'il·lustrador i escriptor Edward Gorey, que diu: “Quan no sé què dibuixar, escric. Quan no sé què escriure, dibuixo”. Diria que es tracta d'això. Amb Una casa portuguesa, l'esquelet ja el teníem, ja que el conformaven els dibuixos, però jo em vaig fer una llista de temes que volia abordar, tot i que per a mi era essencial que el text estigués esquitxat d'anècdotes i petites històries de cada dia, mantenint així aquest caràcter d'apunts de diari. Un cop vaig tenir la llista i l'estructura del text vaig decidir escriure a mà el llibre, perquè creia que així el procés seria més orgànic. Cada dia anava a la biblioteca d'Évora, que és un edifici molt bonic al centre de la ciutat. Allà m'hi podia concentrar i tot el llibre el vaig escriure a llapis en uns quaderns. Si escrius a mà, vas més a poc a poc, fins i tot més que el teu cap i, per tant, estàs obligada a aturar-te a l'hora de decidir què escriure. Amb onze anys la meva mare em va ensenyar mecanografia. Estic molt acostumada a escriure a màquina i puc dir que no té res a veure amb escriure a mà.
Un element que tenen en comú Una casa portuguesa i Quadern del Prado és que el text està esquitxat de referències culturals, especialment pictòriques, literàries i històriques.
Respon als meus interessos i al fet que m'agradava enllaçar diferents elements dins del text. A més, no podia prescindir de la riquesa d'Évora, que és un lloc amb molta història. Pensa que hi ha zones on es conserven dòlmens i assentaments prehistòrics. També es conserva un temple romà. Com prescindir de tot això? Évora és una ciutat feta de capes i monumental: encara que no tingui cap monument famós a nivell mundial, els seus monuments, perfectament conservats, testimonien la història de la ciutat i del territori, són reflex de les diferents èpoques. Reconstruir el fil històric i indagar l'origen de les coses és una cosa que sempre m'ha interessat i que he intentat fer en els meus dos llibres. Quadern del Prado segueix un fil històric que ja està traçat en el mateix museu, perquè, més enllà que és una meravella i té obres espectaculars, el Prado té un element que no tenen altres museus: les obres mantenen una connexió entre elles i conformen totes elles un fil històric que és possible seguir. No és casual que Les Menines estigui al costat de La família de Carles IV, aquesta proximitat explica alguna cosa i ambdós quadres estableixen una conversa entre ells, no estan simplement penjats a la paret l'un al costat de l'altre. Percebre i establir aquestes connexions dóna molt valor al relat, l'enriqueix.
Vostè ha percebut aquestes connexions perquè s'ha passat moltes hores davant d'aquests quadres, pintant-los al seu quadern.
De petita era molt tímida i passava molt temps en una cantonada, observant-ho tot i dibuixant el que veia al meu quadern. És una cosa que segueixo fent: observant i dibuixant tot el que m'envolta. Sempre porto un quadern a la bossa i uns bolígrafs; per exemple, quan espero que surtin els meus fills de l'escola, dibuixo la catedral d'Évora. No saps quantes vegades l'he dibuixada! Unes tres vegades per setmana des de fa anys. Crec que podria dibuixar la façana de la catedral amb els ulls tancats. Aquesta passió que tinc des de petita és avui la meva professió i és una sort. Perquè des de sempre vaig voler ser il·lustradora. Mai vaig voler ser pintora, volia ser il·lustradora, fer els dibuixos dels llibres. Des de petita he estat una gran lectora.
'Quadern del Prado'.
Abans parlàvem de la tensió entre artesania i art. Amb els seus dos llibres vostè ha indagat en aquesta tensió, passant del Prado a la ceràmica.
Si ho penses bé, la il·lustració, que és el que uneix els dos llibres, està en terra de ningú: no es considera una de les belles arts, tot i que té una base i un origen comú; tampoc és un ofici. Units per la il·lustració, els meus dos llibres conformen una mena de díptic perquè, encara que siguin molt diferents, tenen el mateix esperit i, com assenyales, tracen un recorregut de les belles arts fins a les arts aplicades.
A Espanya s'hi arriba tard, però en altres països la il·lustració sí que està reconeguda.
Sí, en altres països el reconeixement és molt més gran que el que té aquí i la prova és que, quan vaig començar Belles Arts a Sevilla no hi havia possibilitat d'estudiar il·lustració. Només a cinquè existia una assignatura d'il·lustració: dues hores a la setmana i només per a qui es volia especialitzar en disseny gràfic. Ara les coses han canviat perquè hi ha moltes més escoles especialitzades. Paradoxalment, ara que la feina d'il·lustració està en risc per la IA és quan més reconeixement té.
Vostè ha reconegut en més d'una ocasió que Goya i Velázquez són els seus dos grans referents. Goya era un extraordinari dibuixant.
Ambdós ho són. També m'encanta la pintura italiana i, especialment, la veneciana. Sóc promíscua en termes d'amors pictòrics, però els meus preferits són Goya i Velázquez. Els seus quadres no només són reconeixibles, sinó que han determinat la nostra mirada. Vas per Madrid, et fixes en el cel i penses que ja l'has vist abans en un quadre de Velázquez. Pel que fa a Goya, és un gran dibuixant i un magnífic gravador. Els seus Disparates es poden considerar il·lustracions. Els textos són breus, gairebé subtexts, però contenen una força literària brutal. Si parlem de pintors que són grans il·lustradors citaria també Carl Larsson, un aquarel·lista suec de principis del segle XIX. Té moltíssims dibuixos de casa seva, del seu jardí, dels seus fills… la seva obra ha estat molt inspiradora.
