Algú riu en un quadre: un viatge per l'inventari de l'humor en l'art
Carlos Reyero, acadèmic de la Pompeu Fabra, planteja un estimulant recorregut per la presència del riure en la pintura occidental des del Renaixement fins al segle XX en un llibre editat per Càtedra
El riure sol amenaçar la solemnitat de l'obra d'art, la seva heràldica de prestigi i eternitat. La sacralització de la bellesa ha arraconat la diversió sota retrets de frivolitat, de rudesa, de buit. Ningú riu avui a les sales dels museus i, si algú ho fa, se l'invita a callar i guardar les formes. Tanmateix, van ser moltes les pintures que es van concebre per moure l'espectador a la riallada, i moltes més les que representen escenes jocoses i personatges –de classes populars, generalment– que fan bromes i es diverteixen.
A totes llums, l'humor dispensa a l'obra artística una valuosa mercaderia: la ironia, el grotesc, el vitalisme, l'escatològic, el contrasentit, la dosi justa d'algun deliri... De la mateixa manera, la imatge és un dels procediments més efectius per expressar idees i suscitar emocions, entre elles, la d'empenyer cap a la diversió, produir hilaritat, moure a l'enrenou. Si l'art és comprensió del que està succeint, el riure li proporciona motius per a la insurgència.
Fragment d'una obra de Léopold Boilly ‘Reunió de trenta-cinc caps d'expressió’ (1825).
En l'art com en la vida, el riure sorgeix a partir d'una varietat amplíssima de circumstàncies, que abasten des de l'entretingut fins al malvat, des de l'ingenu fins al desbaratat, des del banal fins a l'intel·ligent. Riem per ignorància, per diversió o per menyspreu. Reconeixem riures subtils i riures idiotes, melancòliques i desesperançades. Hi ha moltes formes de riure. Fins i tot sense moure els llavis. N'hi ha prou amb una mirada o un gest per burlar-se d'algú o per sentir que ens estan prenent el pèl.
La dimensió humorística de la creació artística està, d'altra banda, plena d'intenses paradoxes: el riure és efímer, però conviu amb l'aspiració de transcendència de l'obra artística; sol ser un signe d'alegria, encara que també pot albergar dolor i patiment; certifica, en general, l'estatus social d'una època, si bé acostuma a donar via lliure a la crítica social i, fins i tot, exercita el desafiament al poder, transgredint normes, capgirant convencions, assassinant protocols.
De tot això en dóna compte Carlos Reyero al llibre Les rialles de l'art (Càtedra), on és possible rastrejar un fil jocos a la pintura occidental que va des del Renaixement fins a les primeres avantguardes del segle XX, que van acabar fixant un llenguatge directe, inesperat, juganer, profund per via de la sàtira, de l'humor negre, de l'elemental com a provocació. L'humor es revela, per tant, com un eix fonamental de la Història de l'Art, capaç de mostrar el signe dels temps i il·luminar l'experiència humana.
![Oli de José de Ribera, el personatge del qual s'ha identificat amb Demòcrit, el filòsof que riu.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/06\/letraglobal\/arts\/1003742758820_16055962_1203x1875.jpg"])
Oli de José de Ribera, el personatge del qual s'ha identificat amb Demòcrit, el filòsof que riu.
“L'aparent gravetat de l'art no exclou, doncs, el riure”, exposa Reyero, qui reconeix, tanmateix, les dificultats de la proposta, ja que l'espurna humorística no només depèn del què, sinó del amb qui i, per extensió, del on i el quan. “Resulta una mica inútil posar-hi límits. El més graciós és l'inesperat. Depèn de factors que ni l'artífex de la broma és capaç de controlar i, per descomptat, pot manifestar-se en el més seriós dels moments”, sosté l'autor, que ha estat catedràtic a la Pompeu Fabra de Barcelona.
El jocos ha tingut, en general, un cert aire d'amagatall dins de les creacions artístiques. El gest humorístic està marcat pel dissimulo o la privacitat si el lloc d'exhibició no és propici per al riure, d'aquí que hagi estat relegat, en ocasions, a les decoracions gairebé inaccessibles de les esglésies i a les estances més recòndites dels palaus. El burgès vuitcentista, per exemple, admetia amb grat temes humorístics a l'espai reservat de la seva residència mentre els descartava en llocs visibles i representatius.
L'humor també té història: igual que altres formes de comunicació, es fonamenta en determinats referents, que decauen o s'actualitzen amb el pas del temps. No és estrany, per tant, que la comicitat que va acompanyar una obra d'art s'hagi oblidat, en la mesura que han desaparegut, al seu torn, les circumstàncies que la van provocar, comprensibles només per als destinataris a qui originalment. “La recuperació erudita d'aquest humor rarament es tradueix avui en riure i, encara que es produís, no seria el mateix riure”, adverteix Reyero.
![‘El vi de la festa de Sant Martí’ (1566-1567), de Pieter Bruegel el Vell.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/06\/letraglobal\/arts\/1003742758821_16055983_1920x1036.jpg"])
‘El vi de la festa de Sant Martí’ (1566-1567), de Pieter Bruegel el Vell.
Passa així que l'abast humorístic de molts quadres de gènere dels segles XVI i XVII, en què apareixen personatges populars divertint-se en balls i festes, passa desapercebut per a l'espectador modern, igual que individus amb alteracions físiques o mentals, exclosos avui rotundament de la burla, també van ser antigament motiu de riure, si bé tant la seva existència real com les seves imatges presenten una gran complexitat interpretativa.
A partir d'innombrables exemples, l'estudi aborda temes com la paròdia, el carnaval i la inversió de rols, el pretensiós i el cursi o l'humor escatològic i sexual, destacant sempre el paper del context i la mirada del públic. Perquè, de vegades, la broma amaga un avís. Un pintor com Bruegel, en l'obra del qual apareixen tants motius còmics, ofereix lliçons morals. Les seves fonts no formen part de l'alta cultura, sinó que es basen en anècdotes de la vida quotidiana. Per aquesta raó, les seves obres encara desperten la nostra curiositat, per dir-ho d'alguna manera, són agradables i ens entretenen.
També el xiste es converteix en sàtira política quan, segons l'autor de Les rialles de l'art, “està associat a la dignificació i a la legitimació”, exaltant un poder que aspira a imposar-se davant del que resulta indigne i, per tant, motiu de burla. Cap exemple tan rotund com l'exaltació de la memòria victimista amb motiu de la independència dels Països Baixos de la Monarquia Hispànica, en què abunden les representacions del duc d'Alba –l'enviat per Felip II– menjant-se els nens i sostenint una bossa de diners.
![Autoretrat del pintor Ramon Casas vestit de flamenc, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/06\/letraglobal\/arts\/1003742758822_16056004_1920x2305.jpg"])
Autoretrat del pintor Ramon Casas vestit de flamenc, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Surt igualment en aquest inventari humorístic l'ús de recursos explícitament còmics per banalitzar episodis literaris o mitològics amb la intenció de divertir l'espectador, així com el rellevant paper de la paròdia en la gestació de la modernitat artística. Artistes com Manet i Cézanne van concebre el simulacre com un revulsiu estètic que no es burlava dels originals, sinó de les seves imitacions trivials i estereotipades, mancades d'autèntica emoció i compromís personal.
Alguns pintors, ja per rematar, es van autoretratar de forma jocosa. Giovanni Paolo Lomazzo es va representar com un borratxo i captaire i Joseph Ducreux es va presentar amb els trets d'un burlador, assenyalant l'espectador amb un gest desafiador. Mariano Fortuny apareix en un dels llenços vestit amb un mantell d'aires antics que suggereix més un divertiment que una forma d'ostentació, mentre que Ramon Casas es va disfressar de flamenc a París. L'humor, en definitiva, és una viva presència en l'art.
