Tàpies, últim i essencial
Una exposició ofereix a València un recorregut per la producció final de l'artista català, amb 22 obres caracteritzades per la insistència en els temes i la depuració del llenguatge
Expliquen que Antoni Tàpies (1923-2012) va viure l'sprint final dels seus dies al colomar de la sordesa, respirant ja a l'ombra del món, sumant-li silenci a la recerca. Allà va continuar manejant terres, vernissos, escombres i mitjons, material de derrocament, per intentar fer de tot això el vendaval d'alguna cosa que existeix més enllà de la llum. O, potser, la llum mateixa. Els darrers treballs que va deixar l'artista català al seu estudi mostren, d'alguna manera, aquesta depuració, aquest despullament al qual va arribar. Una superfície nua i estellada, amb el color ja desencaixat del tot, senzillament forma i textura crua, moble buit, porta o finestra rebentada fins gairebé l'abstracció.
Perquè el Tàpies íntim i essencial dels anys definitius acull amb una força mesurada i una gravetat silenciosa la seva experimentació amb la matèria i els símbols, i incorpora a les seves peces de gran format elements quotidians, fustes, teles, cordes, fragments de mobles, que integren allò real dins l'àmbit del pictòric.
Una de les obres de la col·lecció de la família Tàpies que es pot veure a València.
Aquest conjunt d'obres vindria a ser la darrera gesta creativa d'un creador d'ànim introspectiu i profunda espiritualitat que va treballar obsessionat tota la seva vida per una sèrie de temes i objectes, mentre s'aferrava a l'experimentació contínua en els materials i les formes. La intensa cal·ligrafia de la seva pintura es va ajustar al carril indomable de l'informalisme. Certament, l'artista barceloní, ja ancià, va treballar amb vehemència i va deixar un colofó insòlit, fulgurant, potser poc conegut. D'aquí l'aposta de la Fundació Bancaixa a l'exposició Tàpies. Última dècada (2002-2012), oberta a València fins al proper 30 d'agost amb un total de vint-i-dues obres que són pura anatomia de l'enigma.
Totes procedeixen de els fons de la família, a excepció de a = a (2005), incorporada l'any passat a la col·lecció de la institució promotora de la mostra. A més, cinc d'elles –agrupades en un mateix espai: Morat (2005), A veritable (2006), Sis Signes (2009), Boques (2011) i Autoretrat (2011)– es mostren al públic per primera vegada. “Ens trobem davant d'un creador que arriba en els seus últims anys a una expressió molt depurada, silenciosa i essencial. Un Tàpies profund, que no segueix cap moviment, sinó la necessitat de continuar parlant amb la seva pròpia veu i amb plena maduresa”, ha assegurat Fernando Castro Flórez, comissari de l'exposició.
L'obra ‘Tres raspalls’ (2008), de Tàpies.
En la jurisdicció d'aquest epíleg, les peces participen de l'energia i la catàstrofe que tota recerca comporta. Hi ha obstinació més que novetat, però aquesta insistència de l'artista en el seu –l'exploració de la matèria, el gest espontani i la dimensió filosòfica de la pintura– commou, encara dispensa tremolor. Hi contribueix que el disseny de Tàpies. Última dècada (2002-2012) sigui, encertadament, auster, concebut a manera d'espai íntim i silenciós, on el visitant es troba envoltat no només de les obres, sinó també de fragments de reflexions escrites per l'artista, que va freqüentar sovint l'escriptura, també, com a exercici de coneixement.
Els fragments seleccionats funcionen com un fil narratiu que acompanya l'espectador en el seu recorregut. Tàpies s'hi mostra crític amb la seva pròpia feina, però també lliure: reflexiona sobre el sentit de la creació, la matèria i el pas del temps. L'exposició permet aferrar-se a les obres des de la veu del mateix artista, que exerceix gairebé de guia descregut. Juntament amb els textos, les peces conviuen amb fotografies de la casa de l'artista a Campins, al Montseny (Barcelona), per ressaltar la importància que va tenir aquest espai en la creació d'Antoni Tàpies durant la seva última dècada. La seva llum, el seu aïllament i el seu ritme pausat van influir de manera directa en la seva manera de treballar i en la manera com va depurar el seu llenguatge visual.
Imatge de sala de l'exposició Tàpies. Última dècada (2002-2012).
Bona part de l'energia que defineix aquesta última etapa de Tàpies prové de la seva vida en aquesta residència que va adquirir a mitjans dels setanta, convertint-la amb el temps en la seva residència i refugi creatiu. Amb una construcció àmplia, lluminosa, envoltada de vegetació i amb vistes a la muntanya, es va convertir en un espai íntim on l'artista va poder treballar aïllat del ritme urbà. “Campins no era simplement un lloc on viure, sinó un territori gairebé espiritual. Allà produïa grans llenços durant els mesos d'estiu, aprofitant la llum i la calma, i allà també escrivia, escoltava música, rebia amics i col·laboradors i trobava la calma necessària per endinsar-se en processos creatius llargs i concentrats”, ha destacat Castro Flórez.
Amb tots aquests materials, la mostra de la Fundació Bancaixa té quelcom de revàlida, gairebé quelcom de l'estirada que va portar el centenari de Tàpies, concebut com una oportunitat d'atorgar-li actualitat a una obra amplíssima –segons el seu catàleg raonat, suma més de nou mil peces– basada en el gest i el símbol i en l'ús d'objectes modestos i quotidians. És un exercici de novetat –ja albirat, per exemple, a T de Teresa, l'exposició produïda per la Fundació Tàpies el 2018 que indagava en la relació de l'artista amb la seva dona, Teresa Barba– sobre una trajectòria que avui mereixeria més atenció a compte de la reflexió que va emprendre sobre la matèria, l'espiritualitat i la natura.
Un visitant s'acosta a una de les obres de Tàpies exposada a València.
D'aquesta manera, és possible trobar en aquesta mostra algunes de les constants de la producció del creador: el cos humà, present en forma de petjades, extremitats, torsos, ulls o boques; els símbols, amb les seves característiques creus, lletres i senyals que funcionen com a vocabulari personal, i els objectes, que barregen l'intim, el quotidià i el sagrat.
Aquest Tàpies que s'hi mostra, instal·lat ja als vuitanta anys, porta unes peces que són a l'abisme de la nuesa, gairebé llençant-se al buit, ratllant superfícies nues, més nues, com el mur on un deixa el residu de la seva ombra o el morse del seu nom en inicials. “Busco gaudir del misteri, no barallar-m'hi”, va dir. Amb això, n'hi ha prou.
