Entre quotes dels seus socis i subvencions públiques, Plataforma per la Llengua va ingressar més de tres milions d'euros el 2024. Amb uns recursos així, no és estrany que l'entitat necessiti justificar permanentment la seva raó de ser. I quan els grans conflictes lingüístics escassegen, qualsevol incident pot convertir-se en un cas de suposada persecució al català, o bé inventar-se.
Això és precisament el que ha passat amb Aticco. Abans d'escoltar l'empresa, Plataforma per la Llengua va donar per bona la versió d'una treballadora acomiadada i va difondre a les xarxes socials que havia estat cessada per parlar en català.
Tanmateix, la companyia sosté que l'acomiadament va obeir a motius estrictament laborals, i que el problema mai va ser el català, sinó la negativa de l'empleada a adaptar la llengua als seus interlocutors. Segons Aticco, la treballadora es negava a dirigir-se en castellà a companys i clients que no entenien el català, tot i que sí utilitzava sense inconvenient l'anglès o el francès quan era necessari.
El president de l'entitat ultranacionalista, Òscar Escuder, no només és responsable d'haver assenyalat públicament una empresa catalana sense haver contrastat la seva versió dels fets. També ho és d'alimentar entre milers de catalanoparlants la idea que, en una societat bilingüe, existeix un dret a no canviar mai de llengua, fins i tot quan l'interlocutor no l'entén.
L'autodenominada i hipersubvencionada "ONG del català" no només ha tergiversat un conflicte laboral: ha contribuït a crear-lo.
