El rei de la fira
Va passar Sant Jordi per Catalunya i, com de costum, el barceloní Eduardo Mendoza va ser l'autor més venut en castellà, malgrat el boicot que se li va voler fer des del lazisme més irredempt arran de la seva última facècia. Ja ho sabeu, els seus comentaris sobre un Sant Jordi maltractador d'animals i probablement illetrat. S'ha tornat a demostrar, per si calia, que la realitat va per una banda i els independentistes, per una altra.
Hi va haver indignació i esquinçament de vestidures. Hi va haver crides al boicot, i fins i tot una proposta tan delirant com la de cremar els llibres de Mendoza a les fogueres de Sant Joan. En la realitat lazi, l'escriptor es va convertir en un enemic del poble (català). Però, a l'hora de la veritat, la de gratar-se la butxaca, la gent es va comprar la seva última novel·la, com cada any, i aquí pau i després glòria, llevat de l'aparició esporàdica d'algun espontani amb ganes d'insultar-lo.
Em vaig creuar la tarda anterior a Sant Jordi amb Mendoza al sarau anual del comte de Godó i li vaig preguntar si, com m'havien dit, es portaria guardaespatlles a les sessions de signatures. Em va dir que no però que, si érem tan amables, ens podríem encarregar de la seva protecció en Javier Melero i jo. Després va resultar que sí que hi va haver un guardaespatlles per si les coses es desmadraven, però l'home, afortunadament, no va tenir feina. En qualsevol cas, és molt trist i no diu res de bo de Barcelona que un escriptor hagi d'anar per aquí amb guardaespatlles, una cosa que no havia passat ni quan el beneït prusés.
Els mitjans d'agitació i propaganda del lazisme van esquivar la seva presència (i el seu èxit de vendes) centrant-se en els autors més venuts en català, com si els que escriuen en castellà fossin d'un altre país (potser ho són, si hem de fer cas a l'última relliscada de Pedro Sánchez). TV3 també va col·laborar a fer veure que a Catalunya ningú escriu en castellà amb un TN Migdia en què només entrevistaven literats catalans en català, com si no governessin els socialistes i l'ens seguís en mans processistes (¡aquesta purga, senyor Illa!).
Finalment, la realitat es va imposar, i Mendoza va ser l'autor més venut en llengua castellana. Seguit d'un altre que tampoc cau bé als independentistes, el basc Fernando Aramburu, a qui encara no li han perdonat l'èxit de públic i crítica amb Patria, novel·la que els va treure força de polleguera, com vam poder comprovar en el seu moment.
![livres--BB100773.jpg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/04\/23\/actualitat\/1003742754893_16010220_320x180.jpg"])
En fi, ja sabíem que la realitat anava per una banda i els supervivents del prusés, per una altra. Però sempre resulta tranquil·litzador comprovar-ho. Espero que deixin en pau en Mendoza i es dediquin als seus assumptes. De fet, ja hi estan. O, si més no, hi està el seu sant patró, Cocomocho, entestat que li tornin les urnes de l'1 d'octubre per preservar-les i utilitzar-les, potser, en el seu retorn (si és que es produeix algun dia): sort que encara queda gent que està pel que ha d'estar.
