Kike Maíllo i la mentida de l'11-S: així es va gestar 'La supervivent', el documental sobre la catalana que es va fer passar per víctima dels atemptats a les Torres Bessones
El cineasta català s'uneix a Markos Goikolea per retratar el cas de Tania Head des d'un altre punt de vista
També et pot interessar: Nadav Lapid: "Un boicot cultural no canviarà la vida d'un sol palestí"
Notícies relacionades
Igual que va passar amb Enric Marco, hi va haver una altra catalana que també es va fer passar per víctima d’un acte atroç sense haver estat allà. Ell es va fer passar per víctima d’un camp de concentració nazi; ella, per víctima dels atemptats de l’11-S de Nova York.
Marco ja té un llibre i fins i tot una pel·lícula de ficció. Ara, Tania Head té un acurat documental: La supervivent.
Darrere d’aquesta producció, que arriba aquest 28 d’agost als cinemes, hi ha el director Kike Maíllo i el guionista i dramaturg Markos Goikolea. El català ja venia curtit després del retrat de Oswald, el falsificador. El basc, amb l’experiència del teatre de no-ficció.
En aquest cas, la idea va ser de Goikolea. Havia vist reportatges sobre aquesta catalana anomenada en realitat Tania Esteve que, amb la seva mentida, va arribar a convertir-se en presidenta de l’Associació de Supervivents del World Trade Center.
El guionista i dramaturg Markos Goikolea BARCELONA
“Fa uns quatre anys, més o menys, just per l’aniversari de l’11-S, un amic em va passar una columna breu d’un diari on es revivia el cas i em va fascinar el personatge perquè és un cas increïble”, relata en una entrevista amb Crónica Global.
Es va posar a investigar i l’assumpte li “va despertar moltes ganes d’explicar aquesta història”, confessa. “Tot el que vaig veure tenia un enfocament bastant acusatori o la pintava com un monstre. Tanmateix, a mi em generava certa simpatia el personatge i em van venir moltes ganes de fer una història que intentés empatitzar o, almenys, entendre-la, més enllà d’acusar-la”.
Un treball costós
D’aquell moment ja han passat gairebé quatre anys. Un pitching, una presentació de projectes a Sitges amb Kike i molta feina d’investigació que no ha estat gens fàcil, perquè per als nord-americans el cas de Tania Head encara és tabú.
Però ho han aconseguit. Goikolea i Maíllo han pogut parlar amb víctimes de l’11-S i de Tania, amb el seu psicòleg als Estats Units i fins i tot amb la seva actual cap. Perquè sí, Tania Head no existeix, però Alicia Esteve és de nou una supervivent: de la seva mentida i de la seva pròpia vida, que tampoc ha estat fàcil. I sí, guionista i cineasta han donat amb ella.
Cartell de 'La supervivent'
—Kike, a vostè la proposta de ‘La supervivent’ l’hauria agafat sortint del rodatge d’Oswald, oi?
—Kike Maíllo (K): Ja havíem estrenat Oswald i em va semblar que hi havia una certa línia de continuïtat, però amb un upgrade, un punt de canvi. En el cas d’Oswald, la construcció d’aquell personatge, la màscara, es creava evidentment per aconseguir diners, per fer-se ric, i aquí hi havia una cosa molt més transversal, que té a veure amb qualsevol classe social: la recerca de l’afecte, pertànyer a un grup, certa idea de transcendència o fama.
A més, em semblava que el fet que hi hagués un mecanisme tan morbós era molt atractiu, però, d’altra banda, hi havia allà un brou de cultiu per explicar una cosa tan universal.
—Com vau trobar aquest equilibri en el to?
—K: Hi ha una cosa que passa amb els documentals i és que tu tens un propòsit i aquest és el motor amb què enganyes tothom perquè s’enfili al vaixell de l’aventura de fer un documental. Però el màgic dels documentals és que tu crees un disseny, uns personatges, una trama, escrius un guió, però vas entenent el que vols fer o de què va això investigant i entrevistant-te amb gent.
Entrevista a Kike Maíllo BARCELONA
—Com va ser?
—K: Per exemple, la idea de l’actriu és una cosa que vam anar trobant. Vam pensar: si tenim algú que està performejant, per què no utilitzem una actriu perquè performi igual que feia ella? Aquesta gana es junta amb les ganes de menjar perquè no hi ha gaire material sobre ella. I, de cop, quan ja tenim una actriu, es posa sobre la taula la idea de quina necessitat tenim de tenir la imatge de la Tania: si nosaltres el que volem és anar als factors psicològics, tant els seus com els socials, no tenim per què agreujar-li la vida a algú.
El que vull dir és que el to va apareixent a mesura que es va caminant.
—I sorprèn, perquè veure una actriu en un documental és estrany.
—Markos Goikolea (M): Bé, com deia Kike, ens anava molt bé tenir una actriu perquè tu realment la puguis veure i empatitzar amb el personatge i perquè tampoc hi ha tant material. I, d’altra banda, també pel format. Al final parlem d’una impostora que va interpretar un paper, així que ens anava bé la idea de jugar amb el dispositiu d’una actriu, tant en contingut com en forma.
Entrevista amb Markos Goikolea i Kike Maíllo BARCELONA
—El curiós és que una idea que no parteix de vostè, Kike, enllaça molt bé amb la seva anterior pel·lícula. Què troba tan interessant en els estafadors o mentiders?
—K: L’estafa funciona perquè algú desitja ser estafat, de manera conscient o inconscient. En el cas de la Tania hi va haver una societat sencera que volia creure en el que ella explicava, perquè era l’exemple d’algú que s’havia aixecat després d’un cop tràgic immens, algú que havia pogut superar un drama com el seu. Era un exemple en què mirar-se, un far, un model.
Crec que el dispositiu en què nosaltres utilitzem l’actriu funciona d’una manera molt semblant. Hi ha un moment en què, quan estàs veient el documental i passen uns minuts, l’espectador ja no recorda que és una actriu. Tot i que ho diem al principi! A mi això em sembla màgic perquè, en el fons, tu vols creure en la cosa.
—I és una cosa que sembla que es repeteix perquè, com surt a ‘La supervivent’, la Tania no és el primer cas: hi ha el d’Enric Marco, que es va fer passar per víctima de l’Holocaust. Què ens empeny a creure i a enganyar? Perquè en aquella època no hi havia xarxes.
—M: Nosaltres volíem reflexionar també sobre això: què hi ha de tots nosaltres en ella? Perquè tots arribem a modificar o adornar lleugerament la nostra vida perquè sigui més atractiva, rebre més atenció, sentir-nos més part del grup o el que sigui. És cert que, per fer-ho a aquesta escala, com pot ser el cas de la Tania o el d’Enric Marco, s’intueix que pot haver-hi una ferida d’autoestima inicial, un buit que necessiten omplir amb aquesta sobreatenció...
Kike Maíllo i Markos Goikolea BARCELONA
—Tot i que ella ve d’una família acomodada.
—K: Sí, però no encaixa en el nostre estereotip de gent rica. Vull dir que ella és una nena que ha viscut un trauma, que té un accident en què gairebé li arranquen el braç i, de cop, hi ha una ruptura familiar molt forta, molt sonada i molt pública. Hi ha una promesa de família feliç que es trenca a partir d’aquest punt, ja no només per l’econòmic, sinó en el matrimonial i en el familiar.
S’hi suma el fet que és una nena que sempre es veu més aviat grassoneta, que ha hagut de buscar-se realitats alternatives per encaixar en grups i que ha patit una crítica molt fèrria. Jo crec que, en aquest brou de cultiu, té una ferida, i una ferida forta.
—M: Ella s’ha criat amb una promesa d’una vida meravellosa i excepcional, perquè finalment neix en una classe social molt excepcional, amb un nivell de vida molt alt, i de sobte, als 18 anys, tot això se li ensorra i es troba amb que potser no tindrà una vida tan especial com la que se li ha explicat. Aquí comença a utilitzar una mica la fantasia per suplir aquest buit. I això es veu molt clar en el conte que ella va escriure al taller d’escriptura de l’associació de víctimes de l’11-S que apareix al documental.
Entrevista a Kike Maíllo i Markos Goikolea BARCELONA
—Hi ha aquest fenomen de la mentida que un es crea, aquesta voluntat de creure i després, quan es descobreix que tot és fals, els enganyats comencen a veure sospites que mai havien tingut abans.
—K: Això també és una eina de protecció que tenim tots i que sol aparèixer. És una eina de protecció contra l’estupidesa. Tu penses que sembles un estúpid i tu no vols passar per estúpid.
Hi ha una cosa molt universal: la gent prefereix passar per mala persona que per ximple. Ho diu molt bé el psicòleg de la Tania. Et poden dir el que vulguin, però ningú se’n va adonar.
A posteriori, tu analitzes el que va passar i tenies les coses allà davant. Però hi havia tal voluntat de creure el que ella deia que com havies de posar en dubte el que una noia estava explicant de manera tan sentida? Perquè no oblidem que la noia, cada cop que explicava això en públic o en teràpia, es trencava, es posava a plorar, cridava. Estava apel·lant a un trauma real i ningú podia posar en dubte el que allà es deia. Fins i tot quan estem en moments de confusió, de dol o de caos tan forts com va ser el post-11-S, estem tan àvids de relats que donin un sentit, una moral a tot això, que estàs disposat a empassar-te pràcticament qualsevol cosa.
Kike Maíllo BARCELONA
—I això abans de les fake news. Estem empesos a creure una ficció?
—K: Sí, jo crec que anem a pitjor. I, en aquest sentit, la pel·lícula parla d’un tema molt contemporani: veu la mentida i es pregunta on ha quedat la veritat.
Abans, la mentida en la cultura anglosaxona era molt perseguida. No oblidem que l’impeachment contra Clinton, fa 30 anys, va ser per haver mentit públicament sobre això.
I ara tenim el cas de Trump, que flagrantment ha fet coses semblants o molt pitjors, que menteix gairebé cada dia, i veiem com es tolera. Ha canviat la manera en què es digereix la mentida.
—Bé, aquí sempre s’ha defensat la picaresca i picardia espanyola.
—K:: Però es basa en certa mentida. Per això crec que això està canviant molt i té a veure amb les xarxes i amb el fenomen de les fake news. Cada cop més només anem a buscar notícies i opinions que revalidin el nostre punt de vista. No tenim una set de justícia ni de recerca de la veritat, amb la qual cosa jo crec que anem a pitjor i l’algoritme genera això.
I la Tania, al final, el que va fer amb la seva història va ser això precisament. Va agafar tots els valors que els Estats Units estaven promulgant en aquell moment —la resiliència americana, la solidaritat, els herois nacionals— per fer la història que tothom volia escoltar.
Entrevista amb Kike Maíllo i Markos Goikolea BARCELONA
—Vau poder parlar amb ella?
—K: Sí.
—Com es va prendre que estiguéssiu fent el documental?
—K: A veure, bé no s’ho pot prendre perquè tota aquesta història és motor de molta infelicitat.
—Però li vau passar la peli?
—K: No.
Kike Maíllo i Markos Goikolea BARCELONA
—Trobar testimonis us va ser més fàcil?
—M: Hi va haver de tot, però no va ser fàcil, perquè dins de la comunitat de l’11-S ella és una mica un tabú. És gent que realment va perdre gent allà o gent que té un trauma molt fort per haver sortit viva d’allà i que l’11-S es rememori a partir de la història d’una impostora precisament els fereix una mica. Això a Nova York. Ja a Barcelona ha estat encara més difícil perquè hi havia una mena de pacte de silenci.
—K: Hi ha una cosa que té a veure amb la vergonya, amb ruptures familiars molt fortes, i no volien parlar-ne.
El curiós és que amb Oswald, que era un falsificador, i amb gent que ha anat a la presó, és a dir, que ha comès crims, va ser bastant més senzill comptar amb gent que parlés. En canvi, amb la Tania no ha estat així i no ha matat ningú. O sigui, va fer una estafa, si vols, moral. És curiós.
Kike Maíllo i Markos Goikolea BARCELONA
—Sobretot pel que parlàvem abans, oi? Perquè s’accepta la mentida i algunes accions moralment dubtoses i aquesta no.
—K: Hi ha l’escarni. És acceptable aquell que és molt millor que tu, però el mínim error ja és públic a nivells insuportables. Ens encanta assenyalar, apartar, cancel·lar sense adonar-nos que allò que estàs cancel·lant participa molt de la teva pròpia naturalesa. La pel·lícula: fins a quin punt nosaltres mateixos validem les mentides, fins i tot sense ensumar-nos que són mentida.
