L'(etern) retorn de Maigret
Disponible a Filmin la darrera incursió en el cinema francès del personatge creat per l'escriptor belga Georges Simenon: 'Maigret et le mort amoureux'
També: Nicole Trope i el seu 'Domestic Noir'
Filmin ha penjat recentment la darrera incursió en el cinema francès (de moment) del comissari Maigret, personatge creat per l'escriptor belga Georges Simenon el 1931 i les aventures del qual es van prolongar fins al 1972, llegant a la posteritat 75 novel·les i 28 relats breus. Es tracta de Maigret et le mort amoureux, aquí titulada Maigret i la mort de l'ambaixador, basada en la novel·la Maigret et les vieillards (Maigret i els ancians), publicada el 1960. És, lamentablement, una adaptació correcta i poc més. Situar la història en època actual, amb els seus telèfons mòbils i altres modernitats, no li ha anat gaire bé al nostre estimat comissari, que, amb la seva gavardina una mica atrotinada, el seu barret i la seva pipa penjant de la comissura, acaba semblant un anacronisme amb potes.
L'actor escollit per interpretar-lo, Denis Podalydes, resulta excessivament escanyolit per reconèixer-hi un personatge descrit pel seu autor com corpulent i gros. No dic que el senyor Podalydes (que pertany a la Comédie Française) sigui un mal actor, però el seu és un miscasting en tota regla. I el director, Pascal Bonitzer, no s'hi mata precisament a l'hora de trobar-li el ritme a la història. Molt millors resultats va obtenir fa quatre anys Patrice Leconte amb el seu Maigret, protagonitzat per un imponent Gérard Depardieu (hi ha dos papers ideals per a Depardieu, o tres, si comptem el Dominique Strauss Kahn d'Abel Ferrara: el comissari Maigret i el gal Obèlix). Leconte ja havia adaptat prèviament L'enllaç del senyor Hire, de Simenon (inclosa en les novel·les anomenades psicològiques: les del comissari Maigret se les polia en una setmana; les psicològiques, que requerien una mica més de temps, en dues) i havia demostrat que sabia accedir a l'ànima de Simenon a l'hora de reproduir no només les seves ficcions, sinó el to general de l'autor i les seves qüestions morals.
En qualsevol cas, els fans de Maigret agraïm qualsevol aventura cinematogràfica del nostre heroi, encara que confiem que la propera, que arribarà, tard o d'hora, sigui una mica millor que Maigret i la mort de l'ambaixador, a la qual li passa el mateix que a la pizza congelada: hi són tots els elements, però no té gust de res. I els afegits no venen a tomb: la presència constant de la senyora Maigret (Irène Jacob), que a les novel·les apareix molt de tant en tant i sempre uns moments, entorpeix la trama més del que l'ajuda a desenvolupar-se (la dona de Maigret és com la del tinent Colombo: se'n parla, però pràcticament mai no se la veu).
Els devots de Maigret que s'hagin quedat amb ganes de més i millors aventures sempre poden capbussar-se en plataformes i videoclubs (cas que en quedi algun obert, a part del mític Video Instan barceloní) a la recerca de prèvies incursions en el seu univers. Són fonamentals les pel·lícules en blanc i negre protagonitzades pel gran Jean Gabin, que no és que interpretés el comissari Maigret, sinó que era el comissari Maigret tal com l'havia imaginat Simenon. Fidels a la lletra i a l'esperit de la novel·la, es beneficien ara del moment en què van ser rodades (anys 40 i 50), com també els passa a les adaptacions de les històries de la senyoreta Marple d'Agatha Christie, on Margaret Rutherford encarnava el personatge com no ha tornat a passar des de principis dels 60. El toc antic li escau bé a Maigret i jo encara no he superat el trauma de veure Denis Podalydes sostenint un telèfon mòbil.
![Imagen extraída de la serie ´Vida, Larry y la búsqueda de la infelicidad´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/559805.jpg?p=w:320\/h:240&h=4zRhjQsK"])
Una altra adaptació interessant, encara que en aquesta ocasió per a la televisió, és la que va tenir lloc als anys 80 amb Bruno Cremer en el paper protagonista. Cremer, un homenot corpulent com el seu predecessor Gabin, componia un Maigret molt creïble i eficaç. Pel que fa a la versió anglesa de les aventures de Maigret, protagonitzada per Michael Gambon (inolvidable a la minisèrie El detectiu cantant, de Dennis Potter), era tan polida i correcta com qualsevol producció de la BBC, però l'idioma jugava en contra seva, fins al punt que era millor veure-la doblada abans que escoltar una colla de britànics parlant el seu idioma en històries ambientades a París.
No és que els vulgui posar deures, però quan acabin amb Maigret, poden passar-se a la infinitat de llargmetratges adaptats de les novel·les psicològiques de Simenon (començant per L'enllaç del senyor Hire, amb un Michel Blanc impressionant en el paper protagonista). La missió implica una nova immersió en plataformes i videoteques, però val la pena. En el cas de Maigret i la mort de l'ambaixador, recordin la dita: a falta de pa, bones són coques.
