Pepa Charro aparca La Terremoto i torna al teatre de la mà de Cesc Gay: “He hagut d'inventar-me moviments i gestos per controlar-me”
L'actriu torna a Barcelona per posar-se a la pell de la Natalia, el seu personatge a '53 diumenges'
També et pot interessar: Kike Maíllo i la mentida de l'11-S: així es va gestar 'La supervivent', el documental sobre la catalana que es va fer passar per víctima dels atemptats a les Torres Bessones
Notícies relacionades
Pepa Charro ha aparcat una mica La Terremoto de Alcorcón. Li fa pena, admet, però té entre mans un projecte nou, tot un repte per a ella: interpretar la Natalia a la comèdia 53 diumenges, de Cesc Gay.
La primera obra de teatre que va escriure el cineasta català torna a la cartellera de Barcelona (i de mitja Espanya) amb un repartiment en què la madrilenya s'agafa els mànecs i reuneix tota la seva energia per donar el millor de si mateixa.
Ho fa a partir del 2 de setembre al Teatre Condal de Barcelona, la ciutat que la fa feliç, reconeix. “És la ciutat de tota Espanya on més he treballat”, revela en una entrevista amb Crónica Global.
Aquest amor es nota i ara, amb una mica de por, espera que el públic català la torni a abraçar en aquesta particular reunió de germans, on.
Escena de l'obra de teatre '53 diumenges' BARCELONA
—Un repte, suposo, oi?
—Sí, és un gran repte.
—Com decideix ficar-se en aquest embolic?
—Fa molt temps que tenim aquest projecte, però per temes d'agenda era molt difícil quadrar. Jo, des del minut u, sabia que volia fer una cosa així.
Bé, jo vaig començar fent teatre, amb Diabéticas aceleradas, al principi de tot, l'any 2000. Eren comèdies banals i divines que fèiem a Mallorca i sortint de gira.
Jo vaig tancar l'Arnau! Sempre he pogut dir: “Jo vaig tancar l'Arnau i vaig reobrir El Molino”. Aquí també he fet Flor de Nit, al 25è aniversari, en una col·laboració, i ara, per fi, teatre.
—O sigui, que està tornant.
—Sí, però estic una mica assalvatjada. En els últims deu anys he fet una mica el que m'ha donat la gana. Amb la Terre jo m'ho he inventat i m'ha funcionat. He fet molta tele, sobretot després de la pandèmia, perquè el tema del teatre estava pitjor, i m'ho he passat bé.
Però pensava que estava més solta amb el tema de l'escenari, perquè també vaig estar vuit anys fent The Hole. El que passa és que era un espectacle que et permetia improvisar constantment, que és el que a mi m'agrada. A mi ningú em controlava els moviments, ningú em controlava les paraules i, de cop, submergir-me en un text de Cesc Gay, que és un director superestricte amb els moviments i amb el text, doncs m'està costant moltíssim.
L'actriu Pepa Charro BARCELONA
—Sí, hem vist unes escenes i fins i tot hi ha un control dels seus passos a l'escenari.
—Sí, és clar. He hagut d'inventar-me moviments i gestos per controlar-me, perquè jo sóc una tia molt gran a l'escenari i sé que tinc molta energia, i ell volia que la baixés una mica. Llavors he hagut de buscar trucs.
—Com caminar?
—Sí, tipus caminar amb passets més petits, que ridiculitzen una mica el personatge, que m'ajuden a pensar una mica més el que estic fent i a baixar una mica l'energia i la velocitat.
Bé, per descomptat, també una perruca. Quan vam fer les fotos del cartell no hi era, però jo ja estava pensant que l'havia de colar. Amb perruca em sento molt més còmoda a un escenari, sempre.
—Li fa de màscara, suposo.
—Sí, cadascú es munta la seva a la seva manera i jo la necessito més física perquè és en el que més m'he mogut. Des de La Terremoto sempre he anat amb la seva perruca.
Entrevista a Pepa Charro BARCELONA
—Però no és per timidesa, oi?
—No, no és per timidesa. El que passa és que et permet veure la vida d'una altra manera. Un tros de serrell com el que porto et transforma una mica, ja fa que tot sigui diferent.
Quan fas una obra de teatre, i més d'aquest tipus, als assajos vas amb la teva roba i funciona d'una manera, però quan et vesteixes del personatge, et calces les sabates del personatge —les sabates també són molt importants, almenys per mi—, ja és una altra cosa.
Amb aquest personatge, per exemple, necessitava una sabata que em fes com botar per aconseguir alentir els meus moviments.
—Tornem a la contenció.
—Sí. Jo entenc que hi ha altres actors amb molta més tècnica que jo, per descomptat, als quals no els costa gens pujar, baixar i tot plegat. Però jo vinc d'aquesta espontaneïtat, aquesta bogeria i aquesta energia de baixar i pujar de l'escenari, inventar-me coses, no respectar una marca.
—Aquí, no.
—Cesc funciona amb moltíssimes marques. Les voltes que donem a les taules durant una hora i mitja funcionen com un running gag, després hi ha el text, que repeteix moltíssimes frases. Llavors, per mi, repetir frases amb moviments era una cosa que no havia treballat. O sigui, això és un rellotge total.
—Però se la veu còmoda allà dalt.
—T'agrada, doncs? És que jo estic tota l'estona pensant: “No llueixo massa gran?”. No sé…
Pepa Charro BARCELONA
—Va veure la pel·lícula abans de ficar-se a l'obra?
—La resta dels meus companys no han volgut veure ni la funció de teatre ni la pel·lícula. Jo ho he vist tot, perquè havia de fer una mena de màster de l'univers. I les tres versions són molt diferents! Però jo he estat treballant una mica, no per copiar, però sí per intentar veure com funcionen les energies i preparar aquest personatge perquè s'acosti a la Natalia que en Cesc em demana.
—Vaja, que s'hi ha posat amb tot.
—Bé, m'agrada molt investigar. Com que sóc una gran copiona, ja ho sabeu… A la Madonna la tinc fregida. Però crec que ho intento fer amb respecte.
Fora bromes, no intento copiar, simplement intento aprendre d'elles.
—Se li ha quedat. Durant aquesta estona que parlem, la seva gestualitat és molt continguda. No sé si vostè, que coneix tant Barcelona, després de la funció no voldrà recórrer el Paral·lel de dalt a baix.
—Sí, perquè jo sóc bastant de desfogar-me, així que crec que ho necessitaré quan acabi. A la setmana de funcions no sé què passarà. Potser m'hauré de tirar pel Dragon Khan per treure'm una mica aquesta contenció. Però bé, crec que és un experiment molt xulo.
—Però vostè ja ha fet més coses que no eren La Terremoto.
—He intentat fer més coses a part de La Terremoto, sí. He fet quatre pel·lis amb l'Agustí Villaronga, que sempre va confiar en mi. I, tot i que eren dramons, els meus personatges eren una mica aquells amb els quals l'espectador es podia relaxar un moment, perquè tenien humor.
Eren aquells personatges que sí em permetien, molt ben dirigits, jugar a la comèdia en un dramón i sense passar aquesta línia que és tan delicada i tan obtusa a vegades.
Entrevista amb Pepa Charro BARCELONA
—Aquí no passa una mica el mateix? També hi ha una mica de drama, passat per l'humor, amb les baralles entre germans, això sí.
—I el meu personatge, al final, és la germana d'aquest nucli familiar que s'encarrega una mica de tot. I això ho coneixem en mil famílies al nostre voltant, si no és a la nostra. Hi ha una persona que pren la posició de la mare o el pare i que no està per portar el pes de la família. La Natalia, el meu personatge, és una mica això.
És una funció que et deixa un pessic a l'ànima. Com també ho feia, per exemple, The Hole.
—Per últim, ara que s'ha ficat una mica aquí, li ve més de gust el drama?
—Em ve molt de gust el drama, perquè, igual que la gent que ha fet més drama parla de la dificultat de la comèdia, a mi la comèdia no em costa gens, és en el que m'he format i educat des que vaig començar a pujar a un escenari.
Llavors, el drama em pica molt la curiositat. L'Agustí sí que m'oferia aquesta petita versió de drama i, bé, El amor brujo, que vaig fer al Teatre Alcázar de Madrid. Va ser força divertit perquè no hi havia gaire direcció, per no dir pràcticament gens, i jo em permetia jugar cada dia a fer uns dramons…
Un dia em tirava a terra, un altre plorava com una boja. M'ho vaig passar molt bé. Llavors, crec que el drama és molt guai.
—I més en teatre o en cinema?
—Jo sóc molt de teatre, m'agrada més el teatre. El teatre, per mi, és pura vida i és diversió. Veure les cares de la gent és molt important, ells guien la teva interpretació. Jo estic desitjant-ho.
Pepa Charro BARCELONA
—Bé, i com és també aquest retrobament amb Barcelona? Perquè vostè, ja ho deia abans, ha vingut molt.
—Molt feliç. El que et deia de tancar l'Arnau. Vaig actuar amb la Merche Mar a El Molino. He estat al Victoria, a les gales del Pare Manel, he visitat molt, moltíssim, el Rincón del Artista. Molt fan de Don Jaime. També jo he estat sempre molt de la revista.
—I d'on li ve?
—No sé d'on em ve tota aquesta afició a la revista, sent madrilenya. Perquè allà hi havia revista, però no era la revista del Paral·lel, saps? I, de cop, de tota la vida he tingut una mena de passió per aquesta avinguda que no he entès… Perquè de la meva família no ve. No tinc cap familiar català, no tinc cap relació… Ara sí. Ara ja és família la meva gent d'aquí. La ciutat de tota Espanya on més he treballat és Barcelona, més que a Madrid. És una ciutat que jo adoro.
Jo, quan estàvem a El Molino, tenia por. Reobríem i allà estava jo amb La Terremoto de Alcorcón, de L'Hospitalet, i hi havia molta gent que volia estar a l'espectacle.
Però recordo quan em van dir: “Això és com Messi i el Barça; al principi hi havia molta reticència, però un cop el poble català t'accepta, el seu amor és profund i és el millor”.
I sí, per mi és el millor públic, la millor ciutat. Jo sóc molt feliç aquí.
