Malcolm Otero Barral celebra Horst Antes

Recordo perfectament la nit –quan aleshores-- en què per El Giardinetto va començar a aparèixer una sèrie de “joves lleons” de la literatura i l’edició, com si aquell local seixanter en què es reunien successives generacions d’homes i dones de lletres, tingués un imant irresistible.

Entre aquells intrusos hi havia Miguel Aguilar, fill de l’històric periodista José Miguel Aguilar i avui cap del grup Random House Mondadori, que hi arribava amb la seva bicicleta plegable Brompton; Malcolm Otero Barral, aleshores editor a Destino, crec; la seva nòvia Paula Cifuentes, novel·lista, i avui també directora d’una escola d’escriptura creativa.

Per cert que la Paula cridava l’atenció per la seva bellesa delicada. Després ella i en Malcolm es van casar, tenen dos fills.

Hi van aparèixer alguna vegada l’Ana Pareja, la jove editora d’Alpha Decay que després va anar a viure a Berlín, on va muntar una llibreria espanyola, segons em van dir; i Julián Viñuales, d’imponent presència, abans editor de Global Rhytm Press, i de Malpaso, i ara de Libros del Kultrulm (Ana María Iglesia li va fer l’any passat una entrevista en aquest diari, estupenda com totes les seves).

A mi, ho he de confessar, una mica em molestava veure aparèixer aquells nois plens de talent i seguretat, perquè (excepte que siguis extremadament obert i generós) sempre és un destorb veure que les teves rutines s’alteren, veure que cares noves s’apropien del “teu” saló.

Em semblaven com aquells que mentre visiten l’avi miren de reüll a veure quins béns, quins quadres i safates de plata heretaran.

Bé, ara ja no trepitjo el Giardinetto, perquè visc lluny, però ¡ara ells tampoc no són tan joves! Si el continuen freqüentant (cosa que dono per descomptada, perquè, com vinc dient, el local del carrer La Granada del Penedès ja és una tradició literària), segur que ja veuen aparèixer entre les seves verdes, afelpades parets, sobre la seva verda moqueta, nois i noies sobradament preparats.

Malcolm, net de Carlos Barral, era de tots el més simpàtic, ho és sempre a qualsevol reunió. A les ordres de Joaquim Palau formava amb Mauricio Bach un equip sensacional a Destino. O almenys així m’ho semblava a mi. Ara és editor freelance, crític literari, professor universitari i, juntament amb Santi Giménez, el creador de l’espai radiofònic Il.lustres execrables (beneït per l’últim EGM), en què demostren que admiris qui admiris, hi ha moltes possibilitats que el teu ídol sigui un malnascut.

El programa, molt amè i divertit, també està accessible en podcast, i una selecció de cinquanta dels seus personatges il·lustres però execrables ha estat publicada en llibre per Penguin.

L’altre dia em vaig trobar al carrer amb en Malcolm per pura casualitat i el vaig convidar a participar en el joc dels diumenges: celebrar una obra d’art que li agradi especialment. Poc després em va arribar aquesta breu carta:

“M’ha resultat difícil triar-ne una que no fos molt vulgar (Alvar Aalto, Marina Abramovic…), que seria com recomanar El Padrino II quan parles de cinema.

“I encara que també molt popular, triaré qualsevol cefalòpode de Horst Antes. Em fascina l’absència del tronc i la reducció de la figura a raó i moviment. I m’agrada pensar que admiro l’obra que l’artista detesta per popular. Aquella obra que ja no és seva perquè és de tothom. Com el Walk on the Wild Side per a Lou Reed, l’autor abomina, per cèlebre, allò que eclipsa i deforma el conjunt de la seva obra.”

Obra d’un dels “cefalòpodes” de Horst Antes

Bé, els “cefalòpodes” de Horst Antes (Heppenheim, Alemanya, 1936) no són pops ni calamars, sinó figures humanes a les quals efectivament els manca el tronc: el cap va a continuació de les cames. Aquestes figures de perfil contundent, brutals, icòniques, com ídols arcaics, i també amb alguna cosa de monstre dibuixat en un còmic, que Antes “va inventar” als anys seixanta, s’han convertit en la “marca” de l’artista alemany, que té llenços a les col·leccions de grans museus i escultures en espais públics de grans ciutats.

Lamento no poder dir-li al lector res més de Horst Antes. Però així li cedeixo el plaer del descobriment personal…