Manuel Perucho, astrofísico valenciano y autor de 'Ecos de l’univers violent'
Creació

Manel Perucho, astrofísic: “L’univers no és un lloc idíl·lic, sinó profundament violent”

L’astrofísic valencià publica 'Ecos de l’univers violent', un assaig que explora els fenòmens més extrems del cosmos i qüestiona la imatge romàntica de l’univers

Contingut relacionat | Arantxa Echevarría: “Em sembla una desvergonyiment que les grans fortunes inverteixin en art, però millor això que invertir en totxo”

Llegir en Català
Publicada

Notícies relacionades

Quan a Manel Perucho li pregunten com va sorgir la seva afició per l’univers, sol remetre’s al record del seu oncle Paco, gran aficionat a l’astronomia, que li deixava observar a través del seu telescopi quan era un nen, i a totes aquelles vegades que, al cotxe de tornada a València després de passar el cap de setmana al poble, s’asomava a la finestra i fixava la vista en les estrelles, preguntant-se com funcionarien i per què brillaven tant.

“Suposo que va ser la meva curiositat innata, i estar envoltat de persones que fomentaven aquesta curiositat, el que va anar calant”, explica l’investigador valencià, actualment catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Perucho va estudiar Física a la seva ciutat natal, però va ser durant l’Erasmus a Leeds (Regne Unit) on va començar realment la seva trajectòria com a astrofísic.

Viatges culturals

“Me’n vaig a Anglaterra a aprendre com funcionen les estrelles, que és el que vull”, li va dir al seu avi abans de marxar. De Leeds va tornar a València, i de València a Bonn, per fer un postdoctorat a l’Institut Max Planck de Radioastronomia (2005-2008), amb el qual encara segueix connectat, tot i que el seu lloc és a la UV, on ara compagina la docència amb la recerca, especialitzada en fenòmens extrems del cosmos, tema que va triar també per al seu blog a la revista científica Mètode, vinculada a la universitat.

Manuel Perucho, astrofísic valencià i autor d''Ecos de l’univers violent'

Manuel Perucho, astrofísic valencià i autor d''Ecos de l’univers violent' Andrea Rodés Crónica Global

Va ser així com, a poc a poc, va sorgir la idea d’escriure un llibre que acostés al lector general la idea que l’univers no és un lloc tan idíl·lic com sembla. El resultat és Ecos de l’univers violent (Bromera, 2026), un llibre que explica temes complexos de l’astrofísica d’altes energies, des del Big Bang fins als forats negres o les supernoves.

Eclipse parcial de sol

Vida a la Terra

“El que vull explicar bàsicament és que l’univers pot ser un lloc bastant inhòspit i violent. Com és possible que estiguem aquí ara, que al nostre planeta hi hagi vida i en altres no?”

Al llibre, finalista del XXXI Premi Europeu de Divulgació Científica de la UV, l’autor planteja que en els últims cent anys l’astrofísica i la cosmologia han apartat la Terra i l’ésser humà de qualsevol esperança de lloc de privilegi còsmic, i que potser un dels factors que han permès el desenvolupament de la vida ha estat precisament aquesta ubicació perifèrica, allunyada dels perills de l’univers més energètic.

“El meu llibre és una invitació a iniciar un viatge en l’espai-temps que guia pels escenaris més destructius que coneixem”. Amb un llenguatge planer i experiències personals, Perucho tracta diferents escenaris energètics de l’univers i la seva relació amb la nostra existència. A més, conté il·lustracions realitzades específicament per la física Clara Murgui, que evoquen el que mostra el text.

Tres capes

Perucho explica que Ecos de l’univers violent està construït sobre tres capes diferents que s’entrellacen al llarg del llibre. La primera és divulgativa i aborda aspectes històrics i metodològics sobre els descobriments que ens han portat al que avui sabem sobre l’univers. “Si no expliquem com hem arribat a un resultat rigorós, perdem el respecte de la societat”, afirma.

Manuel Perucho, astrofísic valencià i autor d''Ecos de l’univers violent'

Manuel Perucho, astrofísic valencià i autor d''Ecos de l’univers violent' Andrea Rodés Crónica Global

Per això insisteix que divulgar ciència no consisteix únicament a transmetre conclusions, sinó també a explicar el procés que hi ha darrere. “És una feina feixuga, perquè la ciència requereix uns processos que poden ser llargs i complicats, però això també cal explicar-ho”, comenta.

En aquest sentit, considera que explicar el mètode científic és també una manera de combatre la desinformació i la proliferació de fake news al voltant d’assumptes científics. Al llibre reivindica fins i tot el paper de la serendipitat i de les observacions casuals en alguns descobriments fonamentals.

Cielo estrellado en el Pirineo catalán

Conèixer l’univers

La segona capa gira al voltant d’una idea central: l’univers és un lloc profundament violent, molt diferent de la imatge romàntica de les nits estrellades. “Hi ha un univers violent, res a veure amb l’univers idíl·lic de les nits d’estiu. I és necessari que aquesta violència estigui allunyada de nosaltres perquè, si no, no existiríem”, resumeix.

La tercera dimensió és més personal. Perucho barreja moments d’aprenentatge i descobriment de la seva pròpia trajectòria científica amb reflexions sobre l’impacte emocional que suposa comprendre la veritable naturalesa del cosmos. “Hi ha una mica de filosofia”, reconeix.

De fet, a la introducció, el llibre inclou com a missatge la lletra de la cançó Letter to you, de Bruce Springsteen, en la qual el Boss reflexiona sobre la memòria, el pas del temps i el que ha après al llarg de la seva vida, “tant les realitats belles com les més dures”.

El cel va deixar de ser perfecte

Perucho recorda que, durant segles, mirar al cel era gairebé una experiència màgica. “Per al nostre detector d’energia electromagnètica, que són els ulls, el cel és pura màgia. Un eclipsi, una supernova o un cometa requerien explicacions. Tot s’interpretava com a senyals”, explica.

Tanmateix, com més ha avançat l’observació científica, més evident s’ha fet que l’univers dista molt de ser un lloc paradisíac. “En començar a observar-lo, hem vist que no és un lloc perfecte. Hi ha supernoves, radiació d’alta energia… La Terra no és el centre. Estem a la perifèria i, gràcies a això, sobrevivim”, assenyala.

Manuel Perucho, astrofísic valencià i autor d''Ecos de l’univers violent'

Manuel Perucho, astrofísic valencià i autor d''Ecos de l’univers violent' Andrea Rodés Crónica Global

Al centre de les galàxies, on es concentra una enorme activitat de formació estel·lar i radiació, les condicions serien molt més hostils per a la vida. Assumir la realitat de la vastitud i el buit entre les estrelles i galàxies pot resultar psicològicament complex.

“T’adones de la importància relativa que tenen moltes coses”, reflexiona.

Daniel Rodríguez Struve

Aprendre requereix esforç

Com a professor universitari, Perucho observa també com la cultura de la immediatesa afecta l’aprenentatge. “A primer de Física dono Àlgebra. És una assignatura molt abstracta i els estudiants volen saber per a què serveix immediatament”, comenta.

Però insisteix que comprendre els processos forma part essencial de l’aprenentatge. “No tot ha de tenir una aplicació immediata”, sosté. Aquesta mateixa idea travessa també el seu llibre, que exigeix implicació activa per part del lector.

“Aquest llibre requereix un esforç. Al final, si vols aprendre, t’has d’esforçar per entendre, encara que sense arribar a frustrar-te”, afirma. Tot i així, defensa el potencial divulgatiu de les noves plataformes digitals. “Si es fa bé, divulgar per TikTok o per qualsevol altre mitjà ajuda molt. Cadascú s’ha de centrar en el que sap fer. Tot és útil si es fa bé i amb rigor”, assegura.

Som “néts” de les primeres estrelles

Una de les idees que més impacta als qui llegeixen el llibre és l’explicació de l’origen dels elements químics que formen la Terra. “La matèria que ens conforma va haver de passar per almenys dues explosions de supernova. Som néts de les primeres estrelles”, explica.

Les primeres estrelles de l’univers estaven compostes gairebé exclusivament per hidrogen i heli. Al seu interior van començar a formar-se nous elements químics, que van ser dispersats després de les seves explosions.

Amb el temps, aquests materials van enriquir enormes núvols de gas interestel·lar dels quals van néixer noves generacions d’estrelles i planetes, entre ells el Sol i la Terra.

“Es continuaran formant estrelles i el medi continuarà enriquint-se químicament. Potser apareixeran nous planetes amb vida”, conclou. I, enmig d’un univers violent i caòtic, aquesta possibilitat segueix sent, per a Perucho, un dels aspectes més fascinants del cosmos.