“Em va doldre la fredor de Joan Pau II”: Jordi Pujol i altres ‘gatillazos’ nacionalistes davant les visites papals a Catalunya
Des de les llàgrimes de Marta Ferrusola fins als recels del clergat català, 'Crònica Global' narra una història d’expectatives 'indepes' frustrades davant els pontífexs
Més informació: Puigdemont intenta segrestar la visita del Papa a Barcelona
La visita de Joan Pau II a Catalunya el 1982 prometia ser un gran esdeveniment per a Jordi Pujol. Feia tot just dos anys que era a la presidència de la Generalitat i era l’ocasió perfecta per harmonitzar els seus dos grans pilars ideològics: el cristianisme i el catalanisme.
Tanmateix, ell mateix ho explica en el segon dels tres volums que conformen les seves memòries: “Va sortir malament”.
Portada del segon volum de les memòries de Jordi Pujol: 'Memòries (1980-1993). Temps de construir' Destino
El seu viatge al Vaticà
Pujol concedia tanta importància a les arrels cristianes de Catalunya que el Vaticà va ser una de les seves primeres visites institucionals després d’assumir el càrrec el 1980. “Vam ser rebuts, la meva dona i jo, pel Papa Joan Pau II. Hi va haver l’inconvenient que la nostra visita va ser precedida per la d’un grup molt nombrós de representants del sindicat polonès Solidarnosc, amb Lech Walesa al capdavant”, relata.
Pel que sembla, el patiment del poble català va pal·lidir davant el de les víctimes del comunisme: “En aquell moment el sindicat mantenia una lluita molt difícil i molt valenta contra el règim comunista de Polònia”, reconeix l’expresident.
El cap a Polònia
L’espera es va allargar mentre la Marta i ell escoltaven, des de l’avantsala vaticana, cançons poloneses que arribaven des del despatx del Papa. Quan finalment van ser rebuts, la cortesia no va aconseguir dissimular la distància: “Tot i que Joan Pau II ens va rebre atentament i afectuosament, tot el temps vaig tenir la sensació que tenia el cap a Polònia”, lamenta.
Després, el Papa visitaria Montserrat en un viatge que, segons el mateix Pujol, “no va anar bé”. La decepció no va fer més que augmentar: “Pensava que el contacte directe ajudaria a fer entendre Catalunya a una personalitat de tanta significació espiritual, social i política. Però el viatge va coincidir amb unes pluges torrencials i el Papa va haver d’arribar a Montserrat, punt central i simbòlic de la visita, en cotxe en comptes d’helicòpter i enmig d’una boira molt espessa”.
El Papa Joan Pau celebra una missa al Camp Nou, l’any 1982 FCB
Les llàgrimes de Marta Ferrusola
Se li va aigualir la festa: “No va veure res. Per això o pel que fos, tampoc no va entendre res. El vaig saludar, li vaig lliurar uns obsequis i la meva dona i jo vam parlar tres minuts”, recorda.
La pitjor desil·lusió, però, se la va endur la seva esposa, Marta Ferrusola: “Quan entràvem a la basílica, la Marta, que ja m’havia acompanyat a Roma, es va posar a plorar. Em va dir: ‘Aquest home no ens entén, aquest home no ens vol’".
Altres 'gatillazos'
No va ser l’únic que va patir una gran decepció amb la visita papal. En conversa amb aquest mitjà, l’escriptor i periodista Valentí Puig ha explicat que, durant aquesta mateixa visita de Joan Pau II, el catolicisme català de tendència "progre-catalanista" es va sentir incòmode, ja que “encara vivia d’enyorar Joan XXIII i el Concili” —en referència al Papa que va impulsar la modernització de l’Església amb el Concili Vaticà II als anys 60—.
En aquesta sensibilitat progressista, el marcat anticomunisme de Karol Józef Wojtyla incomodava molt. Puig assenyala que, per aquest motiu, “el món cultural i eclesiàstic català no va rebre Wojtyla amb entusiasme”, a diferència dels “catòlics de base”, que sí que ho van fer amb ganes perquè, al cap i a la fi, “el Papa és el Papa”.
La visita de Benet XVI
La segona visita papal va ser la de Benet XVI el 2010. A dos anys de les multitudinàries manifestacions que acabarien desembocant en el procés, el clima polític ja venia carregat: tot just tres mesos abans s’havia celebrat a Barcelona la gran mobilització contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
Tanmateix, en aquest cas el pontífex es va redimir lingüísticament. Benet XVI va fer servir molt més català en la seva visita que el seu predecessor, que tot just es va limitar a unes frases soltes. Ho va fer a l’inici i al final de l’homilia a la Sagrada Família, a més d’incloure referències que van fer les delícies dels ‘indepes’, amb al·lusions a la Mare de Déu de Montserrat i a la Mercè.
Respecte a aquesta visita, Valentí Puig recorda que hi havia cert “recels amb el guardià de la fe” —el sobrenom que rebia l’aleshores cardenal Joseph Ratzinger quan dirigia la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’organisme del Vaticà encarregat de vetllar per l’ortodòxia doctrinal—, però al seu parer aquella tensió va ser menor perquè “el procés de descristianització de Catalunya ja havia començat de ple” i l’Església havia perdut pes social.
![Guillem Bota](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/06\/07\/actualitat\/1003742768415_16177029_320x180.jpg"])
Contra el cardenal Carles
En el pla de la jerarquia eclesiàstica, Puig destaca les tensions de l’època i assenyala que “el clergat nacionalista era molt hostil" al cardenal Ricardo María Carles, arquebisbe de Barcelona nomenat per Roma, a qui alguns atribuïen la funció de frenar el creixent perfil sobiranista d’una part del clergat local.
Al marge de les postures crítiques de les elits eclesiàstiques catalanes, però, “els catòlics de base una vegada més van rebre el Papa amb devoció”, conclou Puig.
