‘Cas Pujol’: el gran cap exonerat
“El pas del temps es converteix en un actor silenciós d’enorme poder, ja que fomenta els oblits, desgasta les proves i acaba per resoldre el que els jutges mai van arribar a sentenciar”
Jordi Pujol i Soley s’ha lliurat aquesta setmana de ser jutjat pel cas que porta el seu cognom i queda exempt de manera definitiva, a causa del seu evident deteriorament cognitiu. Conclou, així, la causa contra l’home que va liderar la Generalitat de Catalunya amb mà fèrria durant un interminable període de 23 anys.
Baixa del banc dels acusats tan tranquil, sense haver hagut de donar explicacions davant la sala. O sigui que no haurà de retre comptes per la fortuna que va amagar a Andorra durant diverses dècades.
Ni interrogatori, ni judici oral, ni veredicte. En resum, aquest llarg episodi de corrupció es tanca en fals, com tants d’altres esdevinguts en la història recent del país.
La fiscalia demanava per l’ancià ex molt honorable, nou anys de presó pels delictes d’associació il·lícita, blanqueig de capitals, suborn, tràfic d’influències i falsedat documental.
Pujol segueix el mateix camí que la seva esposa Marta Ferrusola. Aquesta va ser apartada fa un lustre de les instàncies processals per demència sobrevinguda i va morir el 2024.
Amb l’actual, ja són dues les flamants ocasions en què el patriarca s’esmuny pels pèls de la condemna. L’anterior va ocórrer a la primera meitat dels anys vuitanta, arran del desastre de Banca Catalana, que davant la seva imminent fallida va ser intervinguda pel Banc d’Espanya.
Pujol havia exercit d’alt executiu i va arribar a la direcció de l’entitat, que va abandonar el 1980.
La fiscalia es va querellar contra ell i altres directius. Però l’Audiència Territorial --predecessora del Tribunal Superior-- no va veure evidències sòlides per atribuir-li responsabilitats penals.
Ments avieses van assegurar aleshores, que lletrats de la màxima confiança de Pujol havien fet gestions personals amb certs magistrats de l’Audiència, per tal d’afeblir la seva voluntat.
Cal subratllar que en el cas Pujol l’acumulació de ni més ni menys que 12 anys de tràmits pels laberints jurisdiccionals, per molt complex que sigui un assumpte, no es correspon amb el que s’hauria d’entendre per una justícia mínimament acceptable.
A aquesta extraordinària parsimònia hi va contribuir de manera decisiva l’estratègia dilatòria de la defensa, encarnada en els advocats Cristóbal Martell i Albert Carrillo. Va consistir en l’argúcia pedestre de presentar recurs rere recurs sense límits ni taxa, amb l’objectiu d’ajornar sine die la sentència.
Qui no es lliuren d’aquests disgustos són els set fills Jordi, Marta, Josep, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer. El pitjor parat és el primer. La fiscalia demana per a ell 29 anys de presó.
Les sessions de l’Audiència Nacional han servit fins ara per demostrar que, al marge dels cabals andorrans, el primogènit va amassar una autèntica fortuna mitjançant les seves intermediacions, comissions i tripijocs diversos, en qualitat de suposat “dinamitzador” de negocis.
El més xocant és que aquests suposats treballs i assessoraments milionaris sempre van ser només tractes verbals, de manera que gairebé no hi ha factures que els avalin.
Si ell o els seus germans pateixen algun càstig, ben segur que se’ls aplicarà l’atenuant de dilacions indegudes.
La moral d’aquest peculiar culebrot vernacle és palmària. Determinats expedients de gran envergadura acaben convertits en unes maratons legals esgotadores on la resistència --i el DNI-- pesen tant o més que els fets que es jutgen.
Al final, el pas inexorable del temps es converteix en un actor silenciós d’enorme poder, ja que fomenta els oblits, desgasta les proves i, en ocasions com la del expresident de marras, acaba per resoldre el que els jutges mai van arribar a finiquitar.
